Converses del Camp de Tarragona

Dimarts 23 vaig ser a la segona sessió de les Converses al Camp de Tarragona, una iniciativa de la Fundació privada Mútua Catalana que se celebra per segon cop, i que constitueix un dels pocs -no m'atreveixo a dir l'únic- fòrum de debat sobre això que anomenem Camp de Tarragona. No sé exactament qui és la Fundació, tot i que en conec alguns dels patrons, i em mereixen tota confiança.

Les converses es proposen enllaçar -ni que sigui pel nom i la intenció- amb unes heroiques “Converses de Salou” que van tenir lloc als anys seixanta, sota l'empara de l'economista reusenc Romà Perpiñà, un d'aquells homenots singulars que la ciutat de Reus ha produït amb una certa abundància.

L'any passat, les converses es van dedicar a tema “La realitat metropolitana del Camp de Tarragona”, i enguany a “Repensar les ciutats”. Vaja, tots els ingredients perquè m'hi tirés de cap.

Però el que vull comentar de la jornada de dimarts -no vaig poder ser a la primera- va ser el format: van demanar, a cinc col·lectius professionals del món de l'arquitectura i l'urbanisme (em sembla que amb una concepció molt laxa del concepte urbanisme, jo més aviat diria del món urbà, però això és igual) un petit video del que feien i un debat posterior. Els cinc col·lectius són de professionals joves, amb una mirada nova i diferent del que és el fet urbà. Això em va semblar esplèndid: aparcar, per un moment, les vaques sagrades del territori, les veus que hem sentit molts cops -algunes de les quals continuen sent interessants, això sí- i atrevir-se a donar la paraula a gent nova, que encara està trobant el seu camí. Amb uns videos de formats i continguts molt lliures; algun no sé si el vaig acabar d'entendre, almenys d'entrada, però això vol dir que van sorprendre, que van fer coses diferents. Ho necessitem com l'aigua, al Camp de Tarragona. Per a veure coses noves, o veure les mateixes de sempre amb una mirada nova; per a sorprendre'ns, per a discutir, per a contestar, per a rebatre. Sobretot per a incorporar nous llenguatges i noves veus, i oxigenar-ho tot una mica.

Això no vol dir que em convencés tot el que van dir, que és tota una altra història. En alguns casos, eren aproximacions molt parcials -alguna ingenuïtat i tot-  i faltava rodatge. Tot arribarà. És curiós però el mateix dia, dinant amb dos bons amics, va sortir a la conversa, sobre un altre àmbit, el fet de la gent que comença, i vaig rememorar una entrevista de fa molts anys -era a l'antiga URSS!- en què un mestre de ballet elogiava un alumne. L'entrevistador va comentar si no tenia por que l'alumne el superés, i el mestre, amb molt més bon criteri que el carallot que preguntava, li va dir que això és el que esperava, que els alumnes han de superar els mestres perquè, si no és així, no hi ha progrés.

El debat posterior va tornar a treure temes coneguts: la necessitat d'articulació, l'escala de la ciutat real, la manca d'interlocutors. Em va agradar molt l'observació que va fer, des de la mesa, Lluís Delclòs -em penso, no voldria equivocar-me amb el nom- parlant dels barris de ponent de Tarragona, una perifèria de Tarragona però un espai central de la ciutat metropolitana real. És una qüestió sobre la que m'agradaria tornar-hi, els límits i forma de la ciutat real, la governança possible i la desitjable, i per a fer què. Ja en parlarem. En tot cas, el que és significatiu és que hi ha pedrera, i això és bo.