dilluns, 5 de juny de 2017

llibres i més llibres

La recent no-campanya de promoció de la lectura de l'Ajuntament de Barcelona -aquella collonada d'enviar llibres al Trump, amb un lema pensat en espanyol i (mal) traduït al català- ha coincidit amb la campanya que està fent la Generalitat, allò dels llibrèfils. Qualsevol diria que hem tornat a aquells temps en què Ajuntament de Barcelona i Generalitat competien en tot i ho acabàvem tenint -i pagant- tot duplicat: TV3 i BTV, el Lliure i el TNC, Catalunya Ràdio i Com Ràdio... socialistes i convergents...

Si la campanya municipal era una ximpleria amb espeternecs de progre mal reciclat, la campanya Gene em sembla una mica poca-solta, un si és no patufaire. Només faltava aquella imatge de la bibliotecària amb monyo (i segur que solterona). Puc donar fe que les bibliotecàries de Tarragona són persones d'aspecte normal i corrent, i, això sí, excel·lents professionals. 

De fet, no tinc cap fe en campanyes com aquestes. Cada cop que, en unes memòries o en una entrevista, algú parla de com es va enganxar als llibres, més que no pas campanyes acaba sortint una figura -pare, mare, germà, avis, mestre o amiga- que n'és el responsable de l'única manera possible: llegint. La imitació, la curiositat de saber què fa aquella persona amb un llibre, és l'estímul més poderós.

Puc parlar una mica per mi. Dic una mica perquè no sabria identificar una causa primera que m'hagi abocat als llibres, però sí alguns elements. Per començar, a casa sempre hi ha hagut llibres. Veure els pares llegint era molt normal, o, més exactament, saber que llegien, perquè tampoc és que s'exhibissin i nosaltres -els tres germans- miréssim com un circ. Era, simplement, una cosa assumida. Es llegia. 

Recordo, també, la meva mare llegint-nos, en veu alta, els tintins. No sé si per aconseguir que calléssim una estona, o per estalviar-se les baralles de veure qui el llegia primer.

A més d'això, a casa el llibre com a obsequi, element valorat, sempre ha estat present. Regalar llibres en aniversaris o Nadal, era usual. Cadascú tenia els seus llibres. 

També un tarannà envers els llibres, no reverencial, però que no eren un element més. Un cop, visitant una casa una mica per compromís -”oh, que maco”- quan en vam marxar el meu pare va dir “t'has fixat que no hi havia cap llibre?”.

Per això no puc assenyalar cap element concret que em fes llegir, i alguna cosa difusa hi devia haver perquè tots tres germans som lectors, amb gustos i intensitats diversos. Sense cap campanya, això sí.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada