Fa molts anys que segueixo Gregorio
Moran a la Vanguardia. Sempre he admirat l'espanyol que escriu, molt per sobre de
molts embrutadors de paper, i m'han interessat tant els articles més
polítics com algunes peces magistrals parlant dels pobles de la
Castella buida, o d'escriptors locals o mig oblidats, articles que
eren pura poesia, de fons i de forma. De fet, buscava la Vanguardia en espanyol perquè no reconeixia els seus articles traduïts al català.
N'he llegit, també, uns quants
llibres. La història del partit comunista d'Espanya, la biografia
d'Adolfo Suárez, un sobre la postguerra al País Basc, i també els recents sobre la cultura espanyola -El maestro en el erial, i El cura y los
mandarines- encara que en aquests dos llibres ja s'esplaiava més en
desqualificacions personals i menys en explicacions i dades.
Vull dir amb això, doncs, que no li
tinc cap tírria, al contrari, però he de dir que sí que em desconcertaven els
articles que darrerament escrivia i, especialment, els que escrivia
sobre Catalunya. Em desconcertaven pel to, sobretot, perquè eren un
insult continu i no una reflexió i menys una exposició i anàlisi
de dades. Gregorio Moran ja pontificava, sense haver d'explicar res,
i semblava esforçar-se -almenys quan parlava de Catalunya- a veure
si podia dir-la més grossa. No eren articles de periodista, sinó
exabruptes d'algú molt emprenyat, personalment emprenyat.
Entenc que la Vanguardia el faci fora,
sobretot vist l'article que no li van publicar, perquè s'exposaven a
querelles perdudes. Entenc, però, que la Vanguardia ha fallat en les
formes (acomiadament per burofax!) però com que he llegit la història
de la Vanguardia d'en Gaziel, ja no m'estranya res.
El que em resulta sorprenent -tot i que
ja no m'hauria de sorprendre de res- és que passarà, en segons
quins mitjans, començant pel mateix Moran, com un càstig indepe, o
per no ser partidari del procés, o la venjança de Pujol, o alguna
cosa així. Com si la Vanguardia i el conde de Godó fossin indepes,
o alguna cosa semblant. I, per cert, podrem comparar els esgarips de
la brunete mediàtica amb aquest acomiadament i el silenci -o la
displicència, com a molt- que van tenir quan el conde va acomiadar
en Xavier Antich i l'Albert Sanchez Piñol. Que, per cert,
ideològicament són als antípodes de Gregorio Moran, si més no pel
que fa a la qüestió nacional. Suposo que hi deu haver censures de
primera i de segona.
(foto manllevada de la wikipedia)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada