quatre notes disperses sobre el procés que no s'acaba

Vigília del referèndum, i m'adono que no he escrit res sobre aquests dies apassionants. A cada hora que passa, novetats, més enginy per sortejar inconvenient, més declaracions esperpèntiques per part del govern espanyol i companyia, i més determinació per votar demà.

I demà passat què? Doncs ni idea, perquè tot depèn del que passi demà, però, tot i aquesta d'incertesa, algunes impressions:

Tot aquest procés ha servit -està servint- per a donar a conèixer moltes coses. Si ja intuíem que teníem una aparença d'autonomia, ara ho hem vist confirmat. Una autonomia que es desmunta amb una ordre ministerial, i que confirma que es tracta d'una concessió i no d'un dret. Quan estudiava història, vaig aprendre la diferència entre constitució com a dret, i la carta atorgada que, si bé formalment -institucions, normes- s'hi assemblava, no era el mateix. Doncs això.

Ha servit per comprovar i evidenciar al món l'escassa consistència de la democràcia espanyola -una aparença de democràcia?- per la manera com es conculquen drets fonamentals i, el que és molt pitjor, la indiferència, quan no l'aplaudiment, de una bona part -majoritària?- de la societat espanyola.

També per a comprovar quina idea tenen de com se fan les coses a Catalunya. Tot el que s'ha fet i s'està fent és, sembla, una actuació governamental. Tot ho paga la Generalitat, amb diners “de tots els espanyols”: les manis de l'11 de setembre, l'ANC, tot. Ni se'ls passa pel cap que la societat civil -la de veritat i no el muntatge de claveguera que usurpa el nom (que, per cert, ha comparegut al Congrés de diputats i ha estat rebut a la Moncloa com a “representant de la societat catalana”. Han tingut mai cap interès a sentir l'Òmnium, que té més de 40.000 socis, o l'ANC, que em sembla que va pels 60.000? Simplement per escoltar, no per res més....)- aquesta societat civil és -som- capaç de “hacer cosas”, d'arremangar-se, de cooperar, de tenir iniciativa, de no esperar que les coses vinguin donades. Molt significatiu de l'actitud davant la vida. Encara avui diuen que la Generalitat “ha enviat els ciutadans a les escoles”. Ni se'ls acut que la gent hi vulgui anar. Cinc-cents anys d'ordeno y mando els han fet així.

O, en un mateix estil, per comprovar -i acollonir-se- del concepte que tenen de l'educació: uns instrument per adoctrinar, i per això demanen que les competències -com si n'hi hagués tantes, per cert- tornin a l'Estat. Molt il·lustratiu del concepte que tenen de l'educació. Això de l'adoctrinament ho podrien preguntar als diputats i diputades del PP i de C's que han rebut l'educació a Catalunya els anys vuitanta i noranta, que són un grapat, començant per l'ínclit Alejandro Fernandez, i seguint per l'Andrea Levy, encara que, en aquest cas, i vista la seva educació, caldria saber si va anar a cap escola.

També per veure com el País ha acabat a la mateixa lliga que l'ABC, la Razón, o el Mundo. Recordo haver llegit -o sentit dir d'ella, no n'estic segur- un article de Maria Aurèlia Capmany que retòricament demanava, als lectors catalans d'aquest diari, com se'n podien refiar. I quan responien que ja veien que les coses de Catalunya les desinformava, però que tenia bona informació internacional, ella s'ho tornava: com et pots refiar del que diguin sobre el que no coneixes, quan et consta que menteixen en el que sí coneixes?. El País, abans, deia que era “Diario independiente de la mañana”. Ara em sembla que ja no -al web no- i, tenint en compte que és diari i que continua sortint als matins, ja podem veure per quin motiu ha quedat desfasat.

I per comprovar, astorat, com el gran èxit polític d'una determinada Espanya -si més no, l'Espanya oficial, institucional, mediàtica- és aconseguir que no es voti i que no es pugui comprovar si volem o no ser espanyols. Tan insegurs estan del resultat? Tan febles se saben com a nació? Tot el que poden oferir és ser espanyols si us plau per força? Creuen que això pot il·lusionar algú?

I, en tot cas, això no s'acaba. De fet, en converses sobre el tema -inevitables!- ho he dit: això està començant. Acaba una etapa i en comença una altra igualment dura i que demanarà encara molts esforços de mobilització, molta convicció, i molt d'empènyer. Potser de manera diferent, perquè crec que ara hi haurà una fase amb més política -aquesta política que s'ha trobat a faltar- però no només ni exclusivament política.

I en aquesta fase caldrà molta mà esquerra, i ser encara més curosos amb expressions i amb plantejaments. Hem guanyat una batalla molt important, que és la de la credibilitat davant del món, amb un missatge important basat en la democràcia. No ho espatllem. La majoria dels mitjans del món que s'han pronunciat sobre el tema ho han fet en aquest sentit: cal negociar i votar. Agafem la paraula, que la pilota passi a la teulada del govern espanyol, i tindrem uns aliats objectius (que no es mullaran obertament, això que no ho esperi ningú, però que objectivament, si insisteixen en la negociació + vot, són aliats).

Amb la inestimable ajuda del govern espanyol i la seva habilitat, s'ha eixamplat la base, i s'ha fet per la banda previsible de gent d'esquerres que s'ha sumat a una onada democràtica. Ara cal continuar per aquí, reforçar aquesta suma -i deixar de parlar de traïdors i imbecil·litats semblants!!!!- i augmentar-la amb sectors sensibles a arguments democràtics. Això vol dir tot aquells soi-disants equidistants progres que postulen un referèndum pactat i en condicions. Per tant, no els ho posem difícil. La independència vindrà d'un referèndum democràtic amb tots els ets i uts, si volem que sigui admesa per la comunitat internacional. Però a aquest referèndum -el que reclama una esquerra aristòcrata que no ha vist una revolució quan li ha passat per davant, potser perquè estava molt ocupada solidaritzant-se amb mig món excepte la part que trepitja cada dia- no seria possible si no haguéssim forçat les coses. Sense la seva ajuda, per cert, i en alguns casos, més aviat al contrari. No passa res.

Sempre he pensat que la resolució vindria a partir (no només, però també) de deixar de ser un “problema” espanyol a ser un “problema” europeu. Que Europa pensés que no li interessa mirar cap a una altra banda, i, encara més, que no ho pot deixar en unes mans tan ineptes i incompetents com les de l'actual govern espanyol (encara que, vist qui l'acompanya en això, no em faig il·lusions sobre recanvis). Crec que això ja ho hem aconseguit. Ara es tracta de convèncer que la nostra solució -la independència- també és la que més els convé. De manera que tranquil·litat i bons aliments, i evitar exabruptes, sortides de to, i excentricitats.

De manera que sang freda, calma, i paciència. I demà, a votar i a gaudir del moment. Això no ens ho traurà ningú. Ja hem començat a guanyar, i de molt.