dilluns, 2 d’octubre de 2017

Pep-Fèlix en terra de meravelles

Quan l’any 1927 Josep Carner va traduir Alice's Adventures in Wonderland, de Lewis Carrol, ho va fer amb aquest deliciós “Alícia en terra de meravelles”, que lamentablement ha quedat sepultat per l’adaptació cinematogràfica.

De fet, jo dubtava entre posar en terra de meravelles o al país de mai més, el Neverland de Peter Pan. L’un i altre tenen en comú aquesta profunda i absoluta desconnexió amb la realitat que sembla tenir el, per ara, alcalde de Tarragona, Josep-Fèlix Ballesteros.

No sé encara què és pitjor: si l’absentisme, el silenci clamorós durant tot el dia d’ahir, mentre la gent intentava votar, o les plasmacompareixences a la nit, quan tot havia acabat. No sé si és pitjor no haver dit res mentre la policia nacional i la guàrdia civil –no sé ben bé qui i en quina proporció, però tant me fot- colpejava sense miraments la gent de Tarragona, la seva gent, la que hauria de defensar, o haver-ho volgut arreglar des d’una pretesa, calculada i absolutament indigna equidistància.

Tant és. Josep-Fèlix Ballesteros  ha comès un error majúscul, irreparable. Si ja fa unes setmanes m’ho semblava (ho podeu veure aquí) ara encara més. Ha confós del tot els termes de la situació (o li han fet confondre des del seu partit: abans el partit –un partit desorientat, escleròtic, ancorat en els esquemes de la Catalunya autonòmica i dual dels anys vuitanta- que la ciutat).

No es tractava de si es posiciona a favor o en contra de la independència. Ja ho sabem, que no és independentista, i, com a demòcrata, ho respecto. Però ahir no es tractava d’això. Ahir la ratlla, la diferència, estava entre els qui repartien castanyes i els qui les rebien. I els qui les rebien eren ciutadans i ciutadanes de Tarragona, de la ciutat de la qual és alcalde Pep-Felix Ballesteros. Ahir calien paraules inequívoques de suport als ferits, i de condemna de la violència i dels qui la provocaven. No paraules llunyanes, per sobre del bé i del mal. Ahir, es veia molt clar –en els fets concrets- on estava el bé i on estava el mal. No en el que pensa cadascú. La policia va repartir sense preguntar a la gent què van votar, ni si volien votar. I l’alcalde de Tarragona havia d’estar al costat de la gent, votessin o no, votessin el que votessin. I no hi va ser.

No sé si respon a les pròpies conviccions –em doldria molt, francament, perquè fa molt de temps que el conec- o si només respon a un càlcul polític que em sembla equivocat i miserable, o si és el preu que ha de pagar pel suport del partit popular. Si és això darrer, el preu que realment està pagant és el de la dignitat de la ciutat, i només per a rebre quatre almoines –els Jocs...- i la complicitat fastigosa del partit més podrit, més corrupte, més indecent, dels que hi ha al panorama polític català.

Pep-Fèlix Ballesteros ha de tornar a la realitat. La realitat és la que vam veure ahir. La realitat és que hi ha gent que vol votar –sí, no, blanc, nul- o no vol votar però vol que es pugui votar, i hi ha gent que prefereix rebentar les portes d’una escola, obrir el cap de persones armades de paperetes, o llençar gent gran per terra. Aquesta va ser la realitat, a la qual només ha donat una resposta vulgarment tòpica, insubstancial, i beatífica: tots són dolents, això no es fa. Em recordava quan, a l’escola, algun matón em fotia un parell de nates, i el professor deia mecànicament “nois, no us baralleu”.

La primera obligació d’un alcalde és estar al costat de la gent. Protegir-la. Té exemples molt clars –els bombers- i en té fins i tot al seu partit, amb l’alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín, que s’ha enfrontat a la policia per a defensar veïns i veïnes de la seva ciutat. I ho podia haver fet abans, com l’alcalde de Terrassa, Jordi Ballart, que no s’ha posat al costat del referèndum, però no s’hi ha posat en contra. Clar que cap d’aquests alcaldes governa amb el PP. És aquesta la diferència? Crec que no només és aquesta, i em refermo en l’absoluta desconnexió de la realitat, de la realitat més propera que és la de Tarragona, que té l’alcalde. Fa unes setmanes ell mateix deia que la gent amb qui parlava li demanava que es tornés a presentar. Em sembla que necessita parlar amb més gent, sobretot amb gent més diferent; que necessita menys vídeos i més carrer.


I, si no, sempre li quedarà la terra de meravelles. O el país de mai més. Mai més. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada