Des de l’inici d’això que anomenem procés –si és
que hi ha un inici clar- m’ha sorprès la immensa quantitat de catalanòlegs que
surten als mitjans de comunicació espanyols. Dotzenes i dotzenes de persones,
amb tota mena de títols o no, fent afirmacions contundents que Catalunya és així
o aixà, que Catalunya vol o diu allò o allò altre, i dictaminant què és el que
ens convé.
Ignorant com sóc en moltes coses, em meravella
tanta ciència repartida, i em pregunto “I com ho deuen saber, tot això?”. Perquè
resulta que jo sóc català, visc a Catalunya, em relaciono amb gent d’aquí, i el
que veig, sento, penso, no té gaire res a veure. Què hi farem.
Darrerament, aquesta ciència generosament repartida
s’ha centrat en els procediments judicials. A rel de l’empresonament dels dos
Jordis han sortit com a bolets experts processals defensant o atacant el que sigui. Clar, entre aquests experts n’hi ha de veritat, com en Joan Josep Queralt, o
col·lectius solvents, com el mateix Col·legi d’Advocats, que cal no confondre
amb el primer mindundi que pontifica sobre actes judicials a la barra del bar.
Tot això m’ha fet pensar en termes de dret. Jo
no sóc cap expert, ja ho aclareixo d’entrada, tot i que vaig estar a punt d’estudiar
dret com a segona carrera, i sempre m’ha atret el món del dret públic, i també,
per raons òbvies, he dedicat un temps al dret urbanístic. L’afició s’estén a un
subgènere cinematogràfic, les pel·lícules de judicis, que m’agraden molt: Testimoni de càrrec, Matar un rossinyol, i d’altres. Darrerament, m’ha vingut a
la memòria un magnífic film de Costa Gavras, Section spéciale, que explica el
fet real de com el règim col·laboracionista de Vichy va impulsar, dins el
sistema judicial, que es poguessin tornar a jutjar casos ja jutjats, per fets
succeïts abans o després de ser promulgada aquesta norma.
No cal saber gaire dret per a veure que això
és una aberració absoluta, i recordo una escena del film en què un grup de
magistrats redacta la norma –a partir de les ordres del govern- i un dels
jutges exclama que això és una indecència, davant la resignada –o entusiasta-
passivitat de la resta.
Perquè penso en això? Perquè al final de la
pel·lícula (spoiler!) basada en fets reals, ens informen que els responsables d’aquesta
monstruositat van continuar com a jutges després de la guerra i fins a una
plàcida jubilació.
Clar, després penses en el TOP i en l’Audiència
Nacional, i comences a lligar caps.
Section spéciale: la podeu veure aquí a Youtube
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada