Començo confessant la meva perplexitat davant
de tot el que està passant. No he cregut mai en aquella mena de plans minuciosament
preparats i que es compleixen de manera inexorable, i menys encara en política, i no
diguem en el que està passant ara mateix a Catalunya. De vegades envejo la
seguretat, l’aplom, i la tranquil·litat dels qui tenen explicacions per a tot. Dic
de vegades perquè jo dubto molt, sempre crec que necessito més dades i més
temps, i em fa l’efecte que les dosis d’improvisació, d’adaptació, i de
resiliència –que no són ben bé el mateix- són més grans del que ens pensem i,
doncs, dinamiten moltes planificacions prèvies, inclosos alguns fulls de ruta
mitificats.
És clar, començant així, la primera conclusió –provisional,
ves a saber- és clara: no tinc ni idea de què passarà. Tot el que escrigui a
partir d’ara, doncs, ha de ser llegit amb aquesta premissa.
Ahir escrivia al mur de facebook, que té una
volatilitat molt més alta que aquest blog, una cosa així: “No vull fotre ningú,
i sempre he cregut que les eufòries i les depressions precipitades són
dolentes, però vull fer notar que, mentre la legalitat espanyola (sic) no el
destitueixi, el President té la plena potestat per a dissoldre el Parlament i
convocar eleccions. Ha dit que no ho feia ara, no que renunciés a poder-ho fer.”
Això, per ara, ho mantinc. Encara no hi ha res
proclamat, ni ningú destituït (ara, a les 11 del matí!). L’escenari, doncs, és
obert, i ens podem esperar qualsevol cosa. I, atenció, esperar, no vol dir
voler, témer, desitjar, assegurar, ni res de tot això. Si hagués de dir el que
desitjo acabaríem aviat: la independència (i no ara, ja fa anys!) i invertir
temps i energies en coses més profitoses com ara transformar la realitat, que
és pel que jo vull la independència.
Prediccions? Ni tinc una bola de vidre –i, a
més, no hi crec en aquestes coses- ni em sembla que el moment estigui per prediccions.
Però sí que crec –i ja fa temps- que hi ha algunes dosis excessives d’ingenuïtat,
en tot això. De menysvaloració del poder del leviatan espanyol, i de
sobrevaloració del poder de la gent mobilitzada al carrer. No falten exemples
de grans mobilitzacions fallides: les manifestacions anti-Tatcher o pel
tancament de les nuclears a Gran Bretanya, les mobilitzacions a Tiananmen, i
moltes d’altres. Jo no estic tan segur que amb això n’hi hagi prou per parar el
cop i per capgirar la situació. Però ja he dit que, de prediccions, poques.
Ara bé, em permeto aventurar algunes
afirmacions que em semblen més plausibles (i que, això sí, poden quedar
pulveritzades en hores).
1. Ahir vam saber que hi havia hagut intenses
negociacions, pel que sembla fallides. No tenim, doncs, cap seguretat que no
continuïn a hores d’ara. Com deia, mentre Puigdemont sigui President –i, per
mi, que duri- la capacitat de dissolució i convocatòria la té. No seria el
primer gir inesperat a darrera hora.
2. Però el que sembla més probable és que no,
que l’altra part teòricament interessada en negociar –només teòricament- tira
pel dret amb el 155. Opcions? Més d’una, és clar, per exemple assumir el
resultat de l’1-O, proclamar la independència, i veure-les venir. O bé proclamar
i, immediatament després, dissoldre, i creuar els dits per assolir un 50% + 1 de
vot indepe (i tornar a començar? No sé si ho suportarem...).
3. De cara a (qualsevol) futur, i passi el que
passi, el que ahir em va sobrar (i emprenyar molt) van ser les acusacions de
traïció i similars, i els tuits parlant de monedes de plata i imbecil·litats
similars. Hi ha hagut una excessiva simplificació i idealització de “la gent”
que no s’equivoca mai i que ho fa tot bé, en contraposició a “polítics”. I,
compte, que la gent ha estat i és –i serà- un motor imprescindible de tot el
que ha passat i passarà. Però em sembla una irresponsabilitat aquest discurs
simple que la gent fa bé les coses, i si de cas seran els polítics que la
cagaran. Posem un escenari teòric: es proclama la independència, confiant en
una mobilització massiva, permanent, i que resisteix les envestides de l’estat
espanyol. I resulta que aquesta mobilització és a mig gas. Algú tindrà el
pebrots de dir que “els polítics ens han fallat”?. Uns polítics, alguns dels
quals, recordo, s’hi juguen anar a la presó i el patrimoni. I ja sé que ja n’hi
ha dos, a la presó, i que són societat civil. En cap moment vull
menysvalorar-ho, però siguem sensats a l’hora d’atribuir papers i responsabilitats.
Això de dir a la gent –o al govern, des de l’oposició; a les institucions, des
de casa- el que han de fer i després rentar-se’n les mans, i jo ja ho deia, és
molt còmode.
4. Vaig escriure, fa dies, que em semblava que
això aniria per llarg. No em refereixo al festival d’aquestes hores, sinó a tot
plegat, i ara encara ho crec més. Tinc els meus dubtes de les fortaleses
respectives, i no em sembla que l’estat espanyol tingui prou força per a
imposar tot el 155 que vol, ni que la ciutadania catalana tingui prou força per
a impedir-ho del tot, ni que els poders fàctics estiguin absolutament alineats
amb aquesta ultradreta que governa i amb el servilisme del PSOE (parèntesi:
PSC, quan et dissols, per vergonya?). Més aviat em sembla que entrarem en una
llarga fase de política espessa, de guerra de guerrilles institucional,
ideològica, social, amb resultat incert.
5. En tot cas, i assumint que això va per
llarg, el que és segur és que res no serà igual. Ni és possible un teòric retorn
a una pretesa normalitat, com diu el PP (i no és possible perquè ni tan sols és
això el que volen: volen una profunda regressió) ni és possible, a curt
termini, una independència viable i consolidable. Hi ha hagut massa canvis,
sobretot en la societat catalana, per acceptar resignadament ni tan sols un retorn
a l’statu quo, no diguem ja la recentralització que amenacen. Però també haurem
d’adaptar formes de resistència, proposta i actuació. El procés, aquest procés
d’aquests darrers cinc, sis anys, ha tocat fons, i passem a una altra etapa,
plena d’incerteses, però també –crec jo, i ho crec ara, que mai se sap- amb la
certesa que és una nova etapa. I en aquesta nova etapa caldrà aprendre d’errors,
aprofitar encerts i experiència, i comptar amb molta gent. Si avui, demà, passen
coses que no ens agraden, el pitjor que podem fer és començar a buscar i
assenyalar culpables a casa, perquè estaríem fent la feina a l’adversari.
6. Més que mai, keep calm, i no ens aturem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada