21-D: tres llistes per a fer què? (1)

Passat el primer moment de desconcert sobre si calia o no anar a les eleccions -feliçment resolt per anar-hi, i a guanyar- hi ha hagut un altre moment de dubte sobre si calia bastir una única llista indepe o anar amb llistes separades. Un debat fals, perquè tothom tenia coll avall que no hi hauria llista única, i del que es tractava, sobretot, era de no aparèixer com el culpable d'això.

A mi em sembla una bona notícia que no hi hagi una sola llista indepe. Entenc els arguments -més de bona fe que de bona política- de “tots junts” o “la unió fa la força” però no em semblen aplicables. I, no cal dir, també entenc els arguments no confessats -però notoris- d'alguna opció que buscava reeditar un instrument que dissimulés una davallada anunciada, davallada que no és més que un aterratge a la nova realitat política del país, que ha girat cap al sobiranisme però també cap a l'esquerra.

Les tres llistes em semblen saludables en termes polítics. D'una banda, perquè representen un escenari de normalitat. L'independentisme no és una ideologia, sinó una resposta a una situació. En un país nacionalment normalitzat en el marc en què ens movem -és a dir, amb un estat independent i amb les interdependències pròpies dels estats- no hi ha independentisme. Hi pot haver nacionalisme, en les seves diverses formes (no massa recomanables) -el xovinisme francès, l'aïllacionisme britànic, el neofeixisme d'Alternativa per Alemanya- però seria inversemblant l'independentisme. Com que jo aspiro a aquesta normalitat, entenc l'independentisme com una necessitat actual, una pantalla a superar per a centrar-nos en la normalitat de la política dels estats independents: quin model de societat, quines polítiques econòmiques i socials, la defensa de les llibertats civils, la dimensió de l'estat, les relacions internacionals, etc.

Que es presentin tres llistes que representen propostes diferents en aquest sentit és un fet que permet que la societat catalana es pugui manifestar amb una mica més de normalitat sobre què vol per al país, en els paràmetres democràtics comunament acceptats. I això és un senyal de normalitat, desitjable fins i tot en l'anòmal escenari en què ens movem.

Però també em sembla important per a reforçar les que són unes de les grans virtuts -i molt publicitades- de l'independentisme, que són la transversalitat i la pluralitat. Portem anys dient -i és veritat- que l'independentisme reuneix gent molt diversa, de moltes opcions ideològiques, que coincideixen -que coincidim!- en l'objectiu que Catalunya esdevingui un estat, si més no en els paràmetres europeus dels estats. A partir d'aquí, hi ha opcions diverses sobre com ha de ser aquest estat, sobre les vies per arribar-hi, i fins i tot sobre els motius de ser indepes. El més normal del món, doncs, que aquesta pluralitat també s'expressi a les eleccions. Una pluralitat que no és incompatible amb la unitat d'acció envers l'objectiu comú de la independència.

També hi ha, però, una conveniència tàctica. Estic convençut que, en aquest cas, tres llistes -i m'agradaria que fossin quatre, però algú no està per això- poden treure més bon resultat que una sola. Hi ha massa distància ideològica entre l'ex-convergència (sigui el que sigui avui) i la CUP per a pretendre posar-ho tot al mateix sac, i això no és dolent, al contrari. A més, l'experiència del 27-S ens demostra que la suma multiplicadora no es va produir, de manera que no cal repetir. Einstein deia que bogeria era esperar resultats diferents fent el mateix. Doncs ja ho sabem.

Ara bé, això pot funcionar si tothom col·labora. Si hi ha uns punts clars en comú: el rebuig al 155, l'exigència de retorn dels presos i exiliats, la recuperació de les institucions, la represa del procés cap a la independència (nota: això de “cap a la independència" va ser un eslògan electoral reeixit al seu dia: deia clar cap a on s'anava, però no enganyava dient que fos immediat i automàtic). Punts clau, però, que necessiten de claredat amb el com: acabar -i acabar del tot i bé- amb el 155 no depèn de nosaltres, fruit com és de la decisió colonial del govern espanyol; el retorn de presos i exiliats -retorn plenament lliure, no en llibertat condicional- està en mans de la justícia espanyola, que és com allò de la música militar; i cap a la independència... des d'on i com? Des del 27-S de nou? Des de l'1-O? Des de la proclamació -ara sabem que amb la boca petita- de la república?. N'hem de parlar, i molt. 

Col·laboració vol dir també centrar-se en el propi electorat. Més enllà de les apertures pròpies de cada espai -més d'imatge que res, en un sistema de llistes tancades i bloquejades com el que tenim; algú decideix el vot en funció de qui va el número 32 de la lista?- les llistes separades han de respondre a un cert “repartiment de papers” en què cadascú ha aspirar raonablement a guanyar vot ideològicament proper: els indepes de centre-dreta, els de centre-esquerra, i els antisistema o alternatius (i ens hi falta el que fa quatre, l'esquerra més tradicional, però això seria un altre apunt). El problema ve quan algú pretén fer, solet, aquest paper de representant de tot el país, amb la voluntat de pescar en l'electorat indepe d'altres sectors. Això és una suma zero, i ens afebleix a tots (que és el que va passar el 27-S).

Em sembla que en aquesta pretensió de “llista de país” de l'ex-convergència hi ha, encara, bona part de la vella convergència. Per molt que ens venguin que és la llista del President, i que el PDCAT hi té un paper residual, les coses són com són, i les herències polítiques -que no són a benefici d'inventari- són molt persistents. No parlo de la Convergència de l'ambigüitat, del sí però no, de votar l'autodeterminació i fer el paperot davant del rei, o del 3% -vaja, espero que no hi hagi res d'això-. Parlo de la Convergència que pretenia ser l'intèrpret i el representant únic del país, que repartia carnets de catalanitat, i que se situava a si mateixa en un pla moralment superior. Ara bé, això de,la superioritat moral, però, no era -no és- un fenomen únic. Encara hem aguantat -espero que vagi de baixa- gent que s'autoproclamava “l'esquerra de debò” -devien tenir la fórmula, més secreta que la de la coca-cola- o gent que diu que és “la veu del poble” malgrat que només tinguin el 8% dels vots o facin assemblees populars -el popular és l'adjectiu omnipresent- amb quatre gats. I més exemples que podríem posar.

La necessitat d'aconseguir un resultat honorable, que allunyi el daltabaix anunciat a les enquestes -que no és més que la normalització del seu espai electoral a una realitat que ha girat cap a l'esquerra, i que compta amb més referents polítics nacionals, un senyal saludable- ha provocat la construcció d'unes llistes atrapa-ho tot, intentant reproduir aquell model de partit que agafava vots de tot arreu. I això a no importa quin preu: des del projecte polític desdibuixat  -què faran després del 21-D?- fins a fitxatges de darrera hora al camp comú de l'independentisme, amb gent que, fins fa quatre dies -gairebé literal- optava a liderar unes altres llistes, un procediment que diu molt poc en el fair-play polític i molt poc també de la solidesa i lleialtat de qui canvia de samarreta amb aquesta alegria. O fins i tot volent fitxar el major dels Mossos, quan ens convé -a tots, al país- tenir bons professionals públics no lligats a cap opció política. Però és simptomàtic.

Espero que tot això siguin accidents lleus, que no impedeixin un bon resultat conjunt, de les tres llistes, el proper 21-D. Ho necessitem per a recuperar les institucions, per a conservar el que s'havia anat construint de positiu aquests anys (ja veiem per on van les intencions del bloc del 155: contra la llengua i l'escola, com sempre). Però també per a repensar i reconduir el procés cap a la independència. No podem fer el mateix, ni fer veure que no ha passat res. Hem comès errades que no podem repetir, i hem d'explorar nous escenaris, més eficients i més pràctics. No podem dependre tant de les reaccions descerebrades del govern espanyol. I, com ja vaig dir un dia, fer-nos a la idea que això va per llarg. En parlarem.