21-D i Keep calm

Ja fa uns quant anys que l’eslògan Keep calm and... el que sigui s’ha incorporat al llenguatge del procés. Els memes keep calm i una conclusió enginyosa –com la de la imatge d’aquest post- sovintegen a les xarxes, a les samarretes, i als papers, amb més o menys gràcia.

Potser seria hora que paréssim més atenció a la primera part: keep calm. Ja sé que és difícil, enmig d’una campanya electoral, i més en una de tan atípica com la que tenim, però potser raó de més per a la calma. Ni que sigui per allò del festina lente.

Vaig escriure fa temps que això anava per llarg, i ho continuo creient. La immensa accelerada històrica que hem fet no ens hauria de fer pensar que tot plegat és era- bufar i fer ampolles. Estem parlant de trencar l’estat, estem parlant de poder, i això no és mai senzill.

Keep calm, doncs, i paciència, però no llençar la tovallola ni enfonsar-se. El canvi d’escenari que hem provocat no té tornada, no és possible que les coses quedin com abans, sigui quin sigui aquest abans. No tornarà –no pot tornar- aquell autonomisme plàcid, instal·lat en una mena d’aurea mediocritas –més mediocre que àuria- i un statu quo propi de la transició. Però tampoc podem repetir l’estratègia que ens ha conduït fins on som ara, perquè ja ha donat de sí tot el que podia, perquè ja hem conegut la resposta de l’estat espanyol, i perquè tot plegat ens ha situat en un escenari nou, pel bo i pel dolent, com als casaments, i és des d’aquí on hem d’actuar ara.

Continuo creient –dec ser molt tossut- que ens cal una intervenció exterior. L’estat espanyol no negociarà –ni vol, ni en sap- si no és forçat des de l’exterior, i per això necessitem que aquesta solució –asseure’s i parlar, de cara a un referèndum, que és el que cal fer- tingui més avantatges que inconvenients a Europa. I, per això, el primer pas és no ser, nosaltres, un problema a Europa. Per això vaig trobar un error les declaracions –més matisades en origen que no pas el que se n’ha divulgat, tot sigui dit-  del president Puigdemont sobre Europa.

No ens hauríem de confondre. Europa no és només la UE. La UE no és només la Comissió, i la Comissió no és només Juncker. Necessitem amics –i estic convençut que en tenim més del que sembla i menys dels que necessitem- i no podem menystenir-los ni demanar-los que facin res abans d’hora. El reconeixement vindrà quan hi hagi efectivament alguna cosa per a reconèixer, i, mal que em pesi, més enllà de proclames retòriques, encara –encara!- no hi ha res.

Tinguem clar que el desenllaç vindrà amb un referèndum acordat, però no amb l’estat espanyol, que és incapaç de negociar i d’acordar res, sinó a través d’Europa, que és qui té força –el poder és, sobretot, una qüestió de força- per a imposar-se, i ja ho hem vist ara, que sembla que ha imposat eleccions en contra del desig del PP d’un 155 sense data final. Això implica, però, guanyar les  eleccions del 21-D, augmentar el suport social a la independència, i guanyar complicitats. I tot això no es fa en dos dies, ni confonent desitjos amb realitats. De manera que menys posar-se condicions a un mateix, sobretot si el seu compliment no depèn de nosaltres, menys fulls de ruta invariables, més adaptar-se als canvis, i, sobretot, menys llenguatge farcit d’acusacions de traïció, de línies vermelles, i d’èpica.

Vaig escriure, fa unes setmanes, que jo no vull proclamar la independència, el que vull és exercir-la. Doncs això.  

Keep calm, i a treballar.