Pujol de Barberà. La cultura del Pla

El Fet a Tarragona –la millor publicació de la ciutat, sense cap mena de dubte- publica un magnífic reportatge de Pineda Vaquer sobre l’arquitecte Pujol de Barberà, i no només de l’obra arquitectònica, també de la urbanística. I és que Pujol de Barberà fou el responsable del planejament urbanístic vigent a Tarragona entre els anys vint i els anys seixanta.

Cal tenir en compte que quan parlem de planejament urbanístic de cent anys enrere ho fem d’instruments molt diferents dels actuals. Els plans d’aleshores eren plans d’eixample, plans que dibuixaven per i com havia de créixer la ciutat, però sense entrar tant en continguts, en usos. Els plans basats en la zonificació vindrien després, a partir de la Carta d’Atenes, i, de manera més general, després de la guerra mundial. De fet, només cal comparar els pressupòsits ideològics i metodològics del planejament de Pujol de Barberà i les propostes del GATPAC per a Barcelona, deu anys després, i veiem un salt enorme.  

A l’article, Pineda Vaquer explica molt bé l’ambició i la modernitat de la proposta de Pujol, centrada en la plaça Imperial Tàrraco com a eix vertebrador del desenvolupament de la ciutat a la zona Oest. Pensem que aleshores Tarragona “acabava” a mitja Rambla Nova, en el disseny d’eixample de 1857, que bàsicament es plantejava la unió entre la Part Alta i el front marítim.

Hi ha un aspecte, però, que també em sembla interessant de tenir en compte, a partir del disseny de Pujol de Barberà. Resulta significatiu –i així ho recull l’article- que la plaça Imperial Tàrraco, dibuixada al 1920, es va acabar fent a la dècada dels cinquanta, i d’això es desprèn una encertada visió de futur, és veritat, però també una dosi important de sort i voldria pensar que alguna cosa més. Quantes vegades hem vist previsions més o menys encertades, que han anat quedant pel camí o directament desvirtuades?. En canvi, aquest disseny de plaça i d’estructura urbana de tipus radial es va sobreposar a canvis de règim, a governs municipals absolutament oposats, o a conjuntures econòmiques molt diverses.

Hi ha un magnífic llibre de Josep Parcerisa (“Forma urbis. Cinco ciudades bajo sospecha”. Ed. Laboratori d’urbanisme. Barcelona, 2012) que analitza l’evolució urbana de Tarragona i, en aquest punt, assenyala la importància del fet que diverses construccions dels anys trenta i quaranta –és a dir, força anys abans d’urbanitzar la plaça- ja es pensessin i s’executessin amb aquesta visió. Ho podem veure en aquesta imatge:

 

Es tracta de l’Escola del Treball i de la casa bloc, i posteriorment les cases dels mestres o les cases militars. Totes es van anar posant a lloc, prefigurant l’estructura prevista al Pla. I això és extraordinàriament important. Per fer-nos-en una idea, pensem en l’eixample de Barcelona. Quan Cerdà dibuixa l’eixample dibuixa una estructura de carrers, i allò es comença a urbanitzar i a edificar, de manera paulatina, i no excessivament ordenada, de manera que l’eixample s’anava omplint d’edificacions que primer eren aïllades i després anaven omplint els buits. Doncs bé, quan algú edificava un solar en un tram del que havia de ser, per exemple, el carrer Mallorca ja ho feia de manera que es respectessin les alineacions, i el carrer tingués continuïtat ordenada al llarg dels mes de tres quilòmetres que té. Això demana una bon treball topogràfic i de fixació de les alineacions, però també disciplina i rigor en l’ordenació de l’edificació per tal que trenta o quaranta anys després, el carrer –que no deixa de ser un “buit”- queda fet per l’edificació que el conforma.

Això només és possible si entenem els plans i, sobretot, respectem el ritme temporal del pla. No vol dir això cap renúncia a reformes, a adaptacions, a saber collir al vol determinades oportunitats, però sense renunciar mai a idees de fons, estructurals de ciutat. Un pla fet a mitges, amb canvis sobtats de direcció, amb abandonament imprevist d’idees mestres, no només és un pla no executat, pot ser una reculada important, i generar problemes greus per al demà passat. Les modificacions, que són imprescindibles si no volem un pla excessivament rígid, s’han de fer, però amb un fre de mà posat, i no atenent elements excessivament conjunturals o aïllats que poden esguerrar propostes de llarg abast. Si, als anys quaranta, algú s’hagués saltat –o hagués modificat legalment- la idea del pla Pujol de Barberà, i hagués fet més estretes les vies que fan cap a la plaça, o hagués reduït les dimensions de la plaça, i hagués edificat d’acord amb aquestes noves condicions, ara no tindríem –o seria molt difícil i costós de tenir- l’estructura radial i la plaça Imperial Tàrraco. Per continuar amb l’exemple de l’eixample de Barcelona, quan va ser projectat, fa més de cent-cinquanta anys, els propietaris de terrenys es van posar les mans al cap per la previsió de carrers de vint metres d’amplada, dient que era un  bogeria i que aquella amplada no s’ompliria mai. Cerdà argumentava –era l’època del vapor- que, algun dia, petites màquines de vapor ens portarien a casa, una previsió del cotxe. Avui, amb tots els problemes –que n’hi ha- la malla de l’eixample de Barcelona, amb carrers de vint metres, és un extraordinari distribuïdor de circulació, i si l’eixample s’hagués fet amb carrers més estrets, feina rai per arreglar-ho.

De manera que prudència amb els canvis, i una major cultura de pla i dels seus ritmes, no ens aniria gens malament.