Ahir va tenir lloc una trobada entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, que ha generat tota mena de comentaris als mitjans. No sé si n'ha generat tants al món més real, però mai se sap. En tot cas, a mi me'n genera algun.
Per començar, en declaracions (no sé de quin dels dos, és igual) parlen de posar en contacte les dues "noves direccions" després dels respectius congressos. Només amb això, ja penso que no anem bé. Pensar-se que Carles Puigdemont és "nova direcció" a Junts, és creure que ha vingut muntat en un unicorni rosa. I que Junqueras sigui nou a ERC, després de tretze anys... no cola. I aquí és on em sembla que hi ha la clau de tot plegat: es necessiten mútuament.
Són les dues cares més visibles del procés -que no és el mateix que la independència o que l'independentisme- i em temo que necessiten reviscolar-lo per reivindicar-se i per continuar. I jo crec (i ho escrit AQUÍ i AQUÍ ) que no, que ja està, que van fer el que van fer -i cadascú en farà la seva valoració- que els reconeixem els sacrificis -la presó i l'exili- però que això del procés, tal com va anar, ha acabat, i el que s'hagi de fer ara -que cal fer moltes coses, començant per entendre i assumir el que es va fer bé i malament- ho han de fer unes altres cares. Això no és una desqualificació personal, ni una esmena a pilota passada (que és quan són fàcils) ni menys encara un insult. Per mi, és una obvietat.
Però el que em sembla preocupant és que es dona aire a una manera d'entendre el país que em sembla equivocada. S'insinua -o almenys a mi m'ho sembla- tornar a aquella pretesa "unitat" de l'independentisme, que jo sempre he trobat un error, perquè suposa donar, a l'independentisme, una categoria política a banda de la resta. He escrit molts cops que un dels èxits que expliquen on som (perquè crec que som en millor situació que fa trenta anys) és la normalització de l'independentisme, deixar de ser residuals, o excèntrics (fora del centre) i passar a ser un tronc central (que no vol dir ni únic ni majoritari) de la política catalana. Això passa per intentar representar el màxim d'opcions polítiques, i això no es pot fer des de la confusió ni des d'una pretesa "transversalitat" que no vol dir res. Això passa perquè l'independentisme tingui diferents expressions polítiques, que, això sí, sàpiguen i vulguin pactar no agressions en aquest aspecte, i trobar -si hi són- espais i acords.
Però molt em temo, vistos els antecedents, que hi ha qui entén aixo com que l'altre s'hi subordini, i aboni acríticament una política tacticista, de curt termini, de fer bullir l'olla i, de passada, col·locar propostes conservadores convenientment embolicades amb la bandera, i continuar donant patents de catalanitat. Sucumbir a aquest tacticisme per una errònia interpretació de la realitat, donar autoritat als qui es creuen els amos del país, voler fer-se perdonar per part de qui no té escrúpols en ser profundament deslleial quan no remena les cireres, és un error de profunditat que es pot pagar molt car, i no només per a Esquerra, també per al país, que queda condemnat a la impotència perque renuncia a dirigir-se a tothom. Hi ha qui vol (o hauria de voler) que l'independentisme sigui majoritari, i hi ha qui vol (i ho posa en pràctica) ser majoritari en un independentisme que, a hores d'ara, no és majoritari al país, pero prou per a governar l'autonomia. I per fer això, farà tot els escarafalls retòrics que li convingui, que ja ho sabem. Falta saber si Esquerra caurà novament en aquest parany, o s'emanciparà d'una vegada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada