Organització territorial. 1

Es van avançant algunes idees sobre l’organització territorial, més de la banda del govern espanyol  que del català, tot sigui dit. Sembla que aquí s’estigui una mica a l’expectativa del que faran, o del que deixaran fer. I mentre, des del Madrid concepte (copyright Iu Forn!) es van llençant globus sonda i línies mestres... molt poc  atractives. En tot cas, més enllà que agradin o no, sí que és possible –i necessari- fer alguns comentaris que, per part meva, intentaré que tinguin el màxim rigor. No crec que en una tècnica neutra, separada absolutament de l’opinió o de la ideologia, i per tant també el que jo digui serà connotat. Però igualment no crec –és més, em sembla profundament negatiu- en opinions al marge del rigor, de les dades, i de tenir en compte molt més elements dels que s’estan dient per ara.

Per això aquest serà e primer d’una sèrie de comentaris, perquè hi ha moltes coses a dir. La qüestió de l’organització territorial ve de lluny, és complexa, i hauríem d’intentar ser rigorosos, tots plegats.

Per començar, algunes qüestions bàsiques, a la vista de les idees i propostes que es van sentit. Recapitulem: des de la FEMP, des del govern espanyol, i des d’alguns centres de recerca (l’Institut d’Economia de Barcelona, sobretot, i també un informe imfumable i impresentable d’una consultoria –Russell Bedford- que incomprensiblement –o no, ves a saber- és usat per l’Estat).  Aquestes idees van en la línia de:

-          Fusionar els municipis segons un llindar mínim de població, que va dels 5.000 habitants als 20.000 (FEMP, IEB).

-          Potenciar les diputacions per sobre d’altres fórmules supramunicipals (Secretari d’Estat per a les Administracions Públiques).

Més endavant parlaré del tema de fusions, però hi ha unes quantes idees generals que crec que cal posar de manifest, de manera prèvia:

1. L’organització territorial és un tot. No podem aspirar a tocar una peça –per exemple, els municipis- si no hi adaptem, també, la resta d’administracions públiques.  No podem tocar un aspecte –la dimensió- si no toquem també finançament, organització, serveis, competències, etc. Posar pedaços –i ja en portem uns quants- no fa més que engrandir el problema.

2. El territori és desigual, de manera que solucions uniformes són un error.  Més enllà del tema competencial –que també- pretendre que a tot arreu diputacions, o a tot arreu mancomunitats, és un error.  Cal tenir en compte per a fer què, a on, i com. La diversitat en les formes de cooperació local respon a la diversitat de les realitats i de les necessitats.

3. La simple equiparació del pes demogràfic total amb la capacitat de prestació eficient de serveis públics i amb un menor cost és una fal·làcia. Hi ha moltes més variables –la dispersió de la població, la capacitat fiscal, l’exercici de l’autonomia fiscal, etc- que han de ser considerades.  

De tot això, n’anirem parlant.  A la il·lustració, el treball de Lluís Casassas i Joaquim Clusa, una de les propostes més interessants i rigoroses sobre el tema.