La setmana passada, en Josep-Lluís Carod-Rovira va ser entrevistat en un d'aquests programes tertúlia cutres que fan a Telecinco. Mireu si era cutre que em sembla que hi havia la Rahola i tot. Això, el fet de l'entrevista -no el que hi va dir, que no ho he vist comentat més que a l'Ara digital i amb prou feines- va ser àmpliament comentat a la xarxa. No m'estranya que es comentés, pel perfil de Telecinco, però no comparteixo el sentit de molts del comentaris.
Abans de continuar, vull deixar dit que no va vaig sentir l'entrevista -no és d'això del que vull parlar- entre d'altres coses perquè no acostumo a seguir aquests programes, però també perquè el que pugui dir de nou en Carod, i que m'interessi -i a priori m'interessa si més no sentir-ho- sé que ho dirà en un altre mitjà o en un altre medi. I també vull dir que sé que molt bona part dels comentaris en digitals, facebook i coses d'aquestes són obra de trolls, d'empreses que s'hi dediquen -a posar a parir qui sigui, per encàrrec- o de veritables malalts. Admetem, però, que un percentatge sigui expressat versemblantment com a opinió. Molt majoritàriament eren desfavorables al fet que fos entrevistat a Telecinco. S'hi retreia la baixa qualitat de la cadena i d'aquests programes en particular, i la militància espanyolista i espanyolitzadora que té (per exemple, signant el “manifiesto por la lengua común”).
I no estic d'acord amb aquesta desautorització, al contrari: crec que és important que una veu de l'esquerra independentista (ni l'única, ni la millor, ni la majoritària, però una veu) amb un coneixement popular important parli amb llibertat per aquesta cadena un divendres a la nit. I és que fa molt de temps que estic convençut -números canten, i això que sóc de lletres- que l'independentisme, per a ser majoritari, necessita incorporar, sobretot, els que no hi són. Perquè si no són aquests, ja em direu qui coi s''hi ha d'incorporar. I aquesta gent són els que segueixen més Telecinco que el 33, posats a dir. Doncs, per allò de Mahoma i la muntanya, em sembla d'una lògica aplastant que, si hi volem arribar i convèncer -volem, oi?- s'ha de fer també per aquests mitjans.
La polèmica m'ha recordat una cosa que explicava Santiago Carrillo. Quan encara era a l'exili, abans de la mort d'en Franco, el van entrevistar a “Lui”. Per als qui no ho sàpiguen, “Lui” era una mena de “Play-boy” francès: articles i entrevistes d'una certa qualitat, acompanyats de fotografies de noies nues amb pretensions artístiques (mes pretensions que artístiques, tot s'ha de dir). La mena de revista que viatjava d'amagat de Perpinyà cap avall, i que s'amagava en un calaix. Aquesta entrevista de l'aleshores secretari general del PCE va ser molt criticada per elements del propi partit (i no hi és aliè el puritanisme dels partits comunistes, però això és una altra història). Santiago Carrillo es defensava amb una lògica aplastant -al meu entendre-: "a la premsa obrera no els he d'explicar res que no sàpiguen; si vull arribar a més gent, ho he de fer als mitjans que llegeix aquesta gent que no llegeix la premsa obrera”.
Doncs ara, ben bé el mateix. Tot i que, pel que conec en Carod, em penso que s'hi divertiria d'allò més si l'entrevistés el “Lui”, el “Play—boy” o qualsevol d'aquestes, si encara es publica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada