(reprenc la sèrie, després de dos mesos de turbulències que m’han allunyat del blog més del que voldria)
Una de les qüestions més vistoses de l’organització territorial, i que desafortunadament sovint eclipsa la resta, és la de la planta. Posar ratlles sobre un mapa és un exercici de poder, i també és en el que la gent es fixa, encara que sigui per a fer-ne una lectura equivocada del tipus “a on haurem d’anar, ara?” com si les relacions personals, laborals, comercials, de lleure, etc, anessin condicionades per adscripcions més o menys administratives. Això no vol dir que les divisions territorials no hagin de tenir en compte les relacions funcionals, al contrari, però l’important és per a què volem que serveixi aquella organització, quin contingut donarem a cada unitat, i com s’exercirà.
Però això no vol dir que no calgui traçar ratlles, amb tot el perill que comporta, i assumint que les relacions entre territoris no tenen mai un tall net. En aquest sentit, doncs, seria bo que un procés d’organització territorial a Catalunya es plantegés repensar el conjunt de divisions, i fer-ho començant per la base. Al capdavall, en les propostes i realitats que coneixem fins ara, les vegueries es definien per agrupacions de comarques, i les comarques, per agrupació de municipis. De manera que el sentit comú ens indica que si no volem que el mapa de vegueries grinyoli –i em refereixo al mapa, no al contingut organitzatiu- potser que abans revisem com són les comarques que agrupem, i el mateix amb els municipis. I és que tot plegat són realitats socials, obra de persones, i no una mena de veritat revelada.
L’actual mapa municipal, per exemple, és un garbuix d’herències centenàries, de cessions –de vegades per via matrimonial- i vendes de drets senyorials transformats en divisions administratives, o de tractes fets sense cap lògica territorial, o fusions manu militari via govern civil. Qui en vulgui saber més, que llegeixi la història del mapa municipal que va fer en Jesús Burgueño (Història del mapa municipal de Catalunya. Burgueño, Jesús, i Lasso de la Vega, Ferran. Ed. Generalitat de Catalunya. Desembre de 2002). I, com a exemple del que dic, només cal veure la segregació de Roquetes des del terme municipal de Tortosa, i com aquest es va reservar les obagues del Ports, per a continuar tenint els ingressos de la fusta. Amb aquesta lògica territorial s’ha anat construint el mapa dels municipis.
Per això cal començar per la base, i corregir algunes de les barbaritats. Algunes, perquè parlem d’un tema sensible i, si ens hi hem de posar, fem-ho amb els casos més evidents. A Catalunya podem detectar unes quantes dotzenes d’enclavaments, de parts de municipis enganxades a nuclis urbans d’uns altres municipis, i similars. Seria raonable, al meu entendre, que intentéssim arreglar-ne unes quantes. I que això pogués ser fet amb tranquil·litat –és a dir, sense les bestieses que la correcció de l’enclavament de les Rovires de Baix, un enclavament de 3,31 km2, abans del municipi de les Llosses, comarca del Ripollès i província de Girona, agregat al municipi de Borredà, comarca del Berguedà i província de Barcelona. Una agregació feta amb l’acord de totes les parts, recorreguda pel govern... perquè altera el mapa provincial!.
Estem parlant d’unes quantes correccions d’aquest tipus, que han de facilitar la gestió del territori. Dues cases al cap d’un carrer que pertanyen a un municipi diferent de la resta del carrer, o pobles –com la Beguda Alta- pertanyents a tres municipis (Masquefa, Sant Esteve Sesrovires, Sant Llorenç Hortons) de tres comarques diferents (Anoia, Baix Llobregat, Alt Penedès) que podrien ser dues o tres vegueries diferents, segons com es fes –si es fes- la vegueria del Penedès.
I això darrer ens porta a la segona part: un cop una mica més clars els municipis, abans de sumar per a fer comarques, aclarim quines, quantes i com les comarques. Prenguem una resolució, d’una vegada per totes, amb la gent del Moianès i del Lluçanès, definim per a què volem les comarques, reconeguem fenòmens urbans nous –és a dir, posteriors al 1932, que es quan es va fer la divisió comarcal- com ara la Selva marítima, o les diferències al si del Baix Llobregat. Això és important, perquè, en funció de per a què i quantes comarques vulguem, seran d'una manera o d'una altra. I si creiem que hi ha d'haver un espai més gran, agrupació de comarques -vegueria, per exemple- tinguem clares les comarques. Amb la divisió actual, seguida pels diversos projectes de llei de vegueries, una comarca non-nata com la del Moianès quedaria partida en dues vegueries. Una complicació nova, com si no en tinguéssim prou! I demostració que la llei de vegueries va començar la casa per la teulada.
(a la imatge, l'enclavament de les Rovires de Baix, respecte al Ripollès)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada