La tieta

I un dia s'ha de morir, més o menys com tothom.
Se l'endurà una grip cap al forat profund.
Llavors ja haurà pagat el nínxol i el taüt,
els salms dels capellans, les misses de difunts
i les flors que seguiran el seu enterrament;
són coses que sovint les oblida la gent,
i fan bonic les flors amb negres draps penjant
i al darrere uns amics, descoberts fa un instant
i una esquela que diu... "Ha mort la senyoreta... ...
descansi en pau. AMÉN"... I oblidarem la tieta.

Així acaba “La tieta”, una gran cançó de Joan Manel Serrat, que fa un retrat, exacte i un pèl cruel -les dues coses- de les tietes solteres. I ahir va morir la tieta, la nostra tieta, ja molt gran i -contra el que diu la cançó- molt estimada i acompanyada fins al darrer moment, a penes sis mesos després que la seva germana, la nostra mare.

La tieta va ser sempre, fins al final, una dona molt independent -per res la mitja bleda, també real molts cops, que diu la cançó-. Es va fer gran si us plau per força; als tretze anys ja treballava, i no va parar mai fins la jubilació. I les vicissituds familiars van fer que amb quinze anys, començada la guerra, hagués de tirar endavant la família. Això no li va impedir, més endavant, esforçar-se per una formació -francès, comptabilitat- que li permetrien millorar professionalment, i anar-se fent una cultura sui generis. Li agradava el ballet i l'òpera, va viatjar i veure món, i llegia.

M'adono que amb aquesta mort ha desaparegut la darrera dels germans dels nostres pares, i, d'alguna manera, quedem a primera línia de foc. Llei de vida, és clar, i ja feia força anys que érem nosaltres qui tenia cura de les dues germanes -el que es deixaven, que sempre van ser molt independents- però era una presència que anava per davant. També algú que ens enllaçava amb un món desaparegut, que podia explicar com eren els avis que no vam poder conèixer, la vida al Vic de la preguerra, o a la casa pairal -Can Roca de les Garses- que ja no sé de qui és ni si existeix. Ara serem nosaltres els qui acabarem explicant aquestes coses, la vida d'aquesta generació que s'ha acabat, o com era la Tarragona d'abans de la democràcia... o d'abans de la crisi.

Tot muda i tot roman.