Morir al llit

20 de novembre és una data que, per als que tenim més de cinquanta anys, té un referent inequívoc: la mort de Franco. No penso dedicar-me a explicar batalletes –poques: jo tenia catorze anys, i no gran cosa a explicar- però hi ha una expressió, al voltant d’aquesta mort, que sempre m’ha grinyolat.

És molt comú referir-s’hi amb la precisió “que va morir al llit”. Generalment, lamentant-ho o gairebé. I no és que jo pensi que va acabar bé –que, de fet, sí que va acabar bé- o que sóc benvolent com l’actual televisió espanyola. El que passa és que això –“va morir al llit”- em fa pensar que insinua el desig que no, que hagués mort... com? Afusellat? Penjat, com els de Nuremberg?.

Contrari com sóc a la pena de mort, a tota pena de mort,n'he de ser també a aquesta hipotètica execució. El que sí que lamento és que morís al poder. La presó o l’exili haguessin estat més justos. I millor molts més anys abans. Lamenten-nos doncs d'això, que va morir al poder, i no alimentem, ni que sigui indirectament, la pena de mort. Ni tan sols per al dictador. 

(imatge extreta de www.omnium.cat sobre la concentració, avui, per demanar justícia pels crims del franquisme)