dijous, 3 de desembre de 2015

Ens en sortirem?

No he estat mai marxista, però això no vol dir que no m’hagi interessat saber-ne alguna cosa. De fet, per casa encara corren aquelles llaunes de la Marta Harnecker sobre els conceptes elementals del materialisme històric, i coses així. 
Hi he pensat, ara, per l’absoluta vigència d’aquell principi de l’anàlisi concreta de la realitat concreta. O sigui, tocar de peus a terra, dit en llenguatge popular.

Em fa l’efecte que la política catalana, del 27-S ençà, necessita d’aquest principi. Em temo –i això, repeteixo, és la meva percepció- que hi ha massa gent –massa vol dir de més, no tota- que no sembla haver-se assabentat que les coses –el resultat electoral- no va anar del tot com algú pensava, però no per això ha modificat el guió previst. I això és un error.

Comencem pel principi: el plebiscit –o el succedani de plebiscit, i d’aquí plora la criatura- no es va guanyar. Qui s’apuntava clarament a la independència –alguns fins i tot amb un sí al nom de la candidatura- no va treure el 50% de vots. Però això no vol dir que guanyés el no, perquè no tothom jugava clarament, no tothom assumia aquest caràcter plebiscitari, i aquests que no jugaven tenen un pes prou important com per dir que aquí no ha guanyat clarament ningú.

I no haver guanyat clarament –i més enllà de la convicció que, d’haver-ho fet, tampoc no seria reconegut i acceptat a Espanya- no vol dir haver perdut, i haver de rendir-se amb armes i bagatges. Vol dir que no pots actuar com si haguessis guanyat, i que has d’adequar la tàctica a la nova situació. Que per aconseguir el que vols, has de fer les coses d’una altra manera, tenint en compte com és la realitat.

Em temo que això vol dir revisar a fons aquells calendaris fugaços de divuit mesos i el tirar pel dret. Assumim que ens costarà més, perquè, en primeríssim lloc, hem de ser més i hem de ser més cohesionats. Continuem necessitant eixamplar la base social i convertir aquesta base social en base política. I, a més, fer-ho sense perdre ningú pel camí (o, com a mal menor, guanyant més que perdent).

A qui hem de guanyar? Evidentment, a qui no hi és. I no es guanya ningú criminalitzant, amb retrets, o menystenint.

Una mica de tot hi ha hagut fins i tot entre els convençuts. Encara hi ha gent que es pensa que té el monopoli del catalanisme polític, i que els altres simplement han de dir amén, i si no ho fan, són una mena de traïdors a la pàtria. Que només admeten papers subalterns, acrítics, i no d’igual a igual. Als anys vuitanta i noranta, això ho feien amb ERC, i ara amb la CUP.

Però també hem hagut d’aguantar una insuportable superioritat moral, sovint disfressada de la 
humilitat franciscana que diu Enric Juliana, tot i que a mi més aviat em recorda aires calvinistes o de Savonarola. En tot cas, massa església i poca política.

Una segona impressió de desconnexió amb la realitat és la declaració i annex ara condemnats (oh, quina sorpresa!) pel Tribunal constitucional. No és que estigui en contra de declarar la sobirania i deixar d’obeir institucions espanyoles, de cap manera. És que crec que aquestes coses es proclamen quan tens els mitjans per a fer-les efectives;  o bé mitjans legals i materials –que no tenim- o bé una àmplia massa social mobilitzada. Mobilitzada de veritat, no fent una mani preciosa un dia a l’any. Mobilitzada de veritat vol dir conscienciada que ha de deixar de pagar impostos a Espanya i que n’ha d’assumir les conseqüències. I això, em sembla que tampoc no ho tenim.

M’hi sobra retòrica i m’hi falta concreció i efectivitat. Cal fer gestos, és clar, però cal fer gestos dels quals puguem controlar les conseqüències, i que ens vagin bé. No brindis al sol. Dir que desobeiràs i no poder-ho complir és un error. És una rebequeria.

L’ espectacle de la investidura. Només per això, per ser el de la investidura, ja comencem malament, perquè després d’investit, s’ha de governar. Cal aprovar pressupostos –encara que, de fet, els aprova el Montoro de torn- i cal prendre decisions. Com deia Mendes-France, governar és decidir, fins i tot en aquesta paròdia d’autogovern que tenim. I decidir, afegeixo jo –això no és de Mendes-France- vol dir trepitjar ulls de polls, mullar-se –no pots fiar-ho tot a una etèria i indefinida participació i ser un mer executor sense parer propi- i adonar-te que no sempre tens els mitjans per a fer el que vols. La prova? La PAH retreu a Ada Colau que no faci el que la mateixa Colau exigia quan era a la PAH. Potser es que ara, Ada Colau sap el pa que s’hi dóna.

Necessitem més serietat, a les propostes. Ja està bé de definicions vistoses que no van més enllà del nom, o de posar “popular” o “social” al darrera de qualsevol substantiu, com si això fos una mena de vareta màgica que ho resol tot.

Però, a més, no podem posar el carro davant dels bous. Hi ha exigències que, de fet, són –almenys per a mi- uns dels motius per a ser independentista. Jo –només puc parlar per mi- vull ser independent per a poder fer aquestes coses. Quin sentit té que les exigeixi prèviament a investir un govern que encara no és independent? Vull ser independent per a prendre decisions –per a mullar-me, per a governar- sobre els recursos que ara no tenim, i decidir destinar-los al que consideri prioritari. Ara, en aquest marc autonòmic, no tenim ni els recursos ni la capacitat per a decidir. A què juguem, doncs?

Sóc persona de concrecions, i molt més quan toca pressupostos. El prometre no fa pobre, i quan es diu “Garantir uns ingressos mínims mensuals a les prop de 34.000 famílies catalanes amb fills o dependents a càrrec que avui no tenen ingressos de cap tipus.” (punt 11 de l’apartat A de les Bases per a un acord polític de futur, de la CUP) estic absolutament d’acord amb el fons, però també hem de saber si ho podem pagar, i d’on retallem –sí, retallem- l’actual pressupost per a fer-ho. I no em serveixen retòriques de “no paguem el deute” i similars, perquè això és fàcil de dir però difícil de fer si es vol –i jo ho vull- un país seriós i reconegut. Per això, entre d’altres motius, vull la independència, per a poder decidir millor i amb mes garanties i mitjans aquestes coses.

Addenda:

Ja gairebé acabat aquest apunt –i amb moltes coses més al pap- he llegit els articles de Josep Ramoneda (http://www.ara.cat/opinio/Creure-Deu-estar-secret_0_1478252177.html) i de David Fernández (http://www.ara.cat/opinio/article-david_fernandez-cup-investidura-Artur_Mas-proces_0_1478852114.html). Poc hauria d’afegir al primer. El segon... en fi. Embafat de la retòrica essencialista i inconcreta, de vegades messiànica, que surt de vegades de la CUP –i força present en aquest article-.

Això sí, content de veure que alguna cosa es mou, i no per cap mena d’idolatria personal cap a l’actual president de la Generalitat, sinó per un elemental càlcul racional –segons la meva raó, és clar- pel qual, ara, en aquest context, i sobretot corregint fulls de ruta superats per la realitat, Mas suma més que resta. Doncs ara Mas. I més endavant, potser ja no tocarà. I no passa res.


I sí, ens en sortirem. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada