Manca de finezza... i de serietat

No acostumo a parlar gaire de política espanyola, per distància i per una mandra còsmica. Però quan toquen temes que m’agraden més, com l’organització territorial,  m’hi animo una mica.

Ahir vam saber les condicions que Ciudadanos –el partit polític abans conegut com a Ciutadans- va posar al PSOE per a un hipotètic pacte de govern a Espanya. Una reforma constitucional exprés que preveu, entre d’altres coses, la supressió de les diputacions.

Segurament la visió de les diputacions canvia a Catalunya, on tradicionalment se les ha vist com una imposició. Això té una explicació històrica: el paper de les diputacions i l’autonomia de gestió que tenen ara és molt diferent a fa cent anys. I, per altra banda, les diputacions evidenciaven l’esquarterament  territorial de Catalunya; de fet, des de la divisió provincial del 1837, l’única institució unitària a Catalunya era la Capitania general de l’exèrcit, que ja són ganes.

Però la supressió de les diputacions es planteja en clau oportunista, pujats al carro de la legítima demanda d’austeritat, i aprofitant que majoritàriament tenen una imatge de cau de vividors. I hauríem de ser una mica curosos. Sobretot amb els interrogants que planteja la pretesa supressió.

Es traspassaran a les comunitats autònomes les funcions i els recursos de les actuals diputacions? Això suposa, per al 2016, 5.296.779.426€ (font: www.minhap.gob.es). A Catalunya, 936.227.519€. Poca broma. 

Es permetrà que les comunitats autònomes s’organitzin internament com creguin convenient per a l’exercici de les competències que ara tenen les diputacions? Pensem que es proposa suprimir la diputació, no la província. Això és important perquè la sacrosanta constitució espanyola –no sabem si això també ho modificaran-  petrifica la província com a entitat local, i n’encomana el govern a les diputacions “o altres òrgans representatius”. I aquí és on grinyola més la proposta. Vaig sentir un tall de la roda de premsa de Pedro Sánchez en què parlava de la substitució de les diputacions per uns ·consells provincials d’alcaldes”. De veritat? Vol dir que, a Tarragona, tindrem una mena d’assemblea de 181 alcaldes? Per a fer què i com? Ens acabarem reinventant la diputació?

En el fons, això posa de manifest una de les mancances de la constitució espanyola en matèria d’organització territorial, que és la política de la superposició i no de la substitució. L’anomenat estat de les autonomies s’ha superposat a l’estat jacobí provincial, però no l’ha substituït, i així coexisteixen –no sé si del tot pacíficament- l’estat de sempre, que es basa en províncies, i aquest corpus estrany que és l’estat de les autonomies. En paral·lel, i interferint-se. Una veritable substitució en clau federal hagués comportat que l’administració perifèrica de l’estat fossin les comunitats autònomes, de la mateixa manera que l’administració perifèrica d’aquestes comunitats fossin les administracions locals. I si cal una administració local supramunicipal, ja ho decidiran les comunitats autònomes –a tots els països federals l’administració local és competència dels estats federats, cosa que haurien de saber els xarlatans que s’omplen la boca dient que Espanya és “el país més descentralitzat del món”-. Per cert, que aquestes administracions locals  supramunicipals –Kreise alemanys, consells generals francesos, comtats anglosaxons- solen ser d’elecció directa i no de segon grau com aquí, i això és el que estableix la Carta europea d’administració local, ratificada per Espanya... amb aquesta cridanera excepció.

De manera que em temo que aquesta proposta de les diputacions és, o un brindis al sol –molt probable, perquè es necessita el PP per aprovar-la, i ja han dit que no, i això ja se sabia- o amaga un enorme desconeixement i improvisació, que vistos els personatges pactants –emissor i receptor- no m‘estranyaria gens.

Clar que també proposen una limitació de mandats del president del govern a vuit anys completament absurda i simple imitació de la limitació als EUA. Haurien de tenir en compte que als EUA hi ha un règim presidencial, i que els mandats són de quatre anys, els ocupi qui els ocupi, sigui el president elegit, el vicepresident si el president mor o dimiteix, o el president de la cambra de representants si el vicepresident també falta. Passi el que passi les eleccions són el primer dimarts després del primer dilluns de novembre dels anys de traspàs. Molt diferent d’un règim parlamentari, que pot tenir legislatures més curtes. De fet, de les onze legislatures completes a Espanya des del 1977, set han estat més curtes de quatre anys, i només quatre han estat completes. La limitació es farà per anys o per legislatures?

En definitiva, que si, segons Andreotti, la política espanyola manca de finezza, també manca de serietat. 

(a la foto, els quatre en discòrdia)