I quatre notes més sobre la Budellera

Tornem amb la Budellera, però ara ja com a teló de fons, després de conèixer els detalls de la resolució de la Comissió.

Com ja vaig dir en apunts anteriors, el més significatiu és que la Comissió avala el fons de la qüestió, que és el caràcter urbanitzable d'aquesta peça. Amb reserves, amb consideracions crítiques, però ho fa. I ho fa perquè el caràcter d'urbanitzable -i el seu impacte territorial i ambiental- van quedar tractats i fixats al POUM i al mateix Pla territorial parcial del Camp de Tarragona.

En la posició a prendre sobre aquest projecte de pla parcial, hi havia dues opcions bàsiques. Per una banda, una oposició frontal, de principi, de rebuig a la possibilitat d'urbanització. Una posició legítima, si es vol actuar en uns paràmetres antisistema, com hi ha qui reclama. Res a dir, cadascú és lliure de fer el paper que vulgui. Seria aquella resposta que coneixem com l'aquí no, el NIMBY (Not in my back yard, no al meu pati del darrere).

Hi ha, també, una altra opció, menys lluïda, que afronta la situació tal com està ara i intenta reconduir-la. Si l'altra és l'aquí no, aquesta seria l'així no. És menys lluïda, pretén menys, suposa assumir contradiccions, però també permet obtenir algun resultat. Sobretot si l'alternativa és -com en aquest cas era- l'aprovació del pla per silenci administratiu o per sentència judicial, que no hagués canviat gran cosa -segurament no res- del projecte del Pla.

El que resulta significatiu és com algunes forces municipals van poder passar d'una opció dijous al ple a l'altra divendres, quan es va conèixer l'abast de la resolució de la Comissió. Significatiu, sobretot, perquè mai no vam saber què proposaven, encara que ara treguin pit fent seguiment del cosí de zumosol en forma de Comissió. Si un aspira a governar, hauria d'exposar alternatives mínimament treballades, més enllà d'eslògans i d'objectius. La fusta de governant es demostra si se sap com se fan les coses que es proposen. Suposant que es vulgui governar, és clar.

Lamentablement, continua una certa cerimònia de la confusió. La Comissió, quan imposa una sèrie de modificacions -que ja vaig comentar- ho fa assumint el caràcter d'urbanitzable i les determinacions bàsiques. Vol dir això, sobretot, l'edificabilitat. S'ha de distribuir d'una altra manera, però no es rebaixa. I, en segon lloc, la resolució de la Comissió no imposa enlloc cap rebaixa d'alçades. Demana informació més completa sobre les edificacions, però enlloc no diu que rebaixi res. Si ara l'Ajuntament vol plantejar-ho, em sembla molt bé, però que no s'escudi en un acord que no ho diu. I, en tot cas, com que l'edificabilitat és la que és, tot el que tregui per dalt ho haurà de posar en un altre lloc. A veure com ho farà.

Però el que em resulta més preocupant és la manca de voluntat d'afrontar les condicions que ens han portat fins aquí. Si el marge de maniobra amb aquest pla parcial és reduït, és perquè tot allò que el condiciona -POUM, Pla d'actuació- ho permet. Si hom pensa -i això és legítim, i a més ho comparteixo- que cal revisar els pressupòsits del POUM, aleshores potser que ens hi posem. Algú ha mogut peça -ni que sigui en forma de moció al plenari, que ja no ve d'una- per a revisar el Programa d'actuació? Més que res perquè Terres Cavades té torn al sexenni 2019-2024, i això és aquí mateix. Després no ens queixem.

També és preocupant la manca d'informació i de coneixement sobre la pròpia ciutat. Encara hi ha qui dóna per bones xifres escandaloses sobre l'habitatge buit a Tarragona. Xifres extretes del Pla local d'habitatge, sense cap revisió crítica, i que són clarament errònies. Algú ha mogut peça -ni que sigui en forma de moció al plenari, que ja no ve d'una- per a revisar el Pla local d'habitatge, que ja toca -pàgines 10 i 11 del Pla: motius per a la revisió anticipada: que passats tres anys s'hagin produït desviacions manifestes entre les previsions i la realitat-? Una revisió que incorpori un cens exhaustiu i ben fet dels habitatges buits.

A Vic, l'any passat es va fer aquest cens, i en van resultar 2.017 habitatges buits, per a 43.000 habitants, al voltant d'un 10% del total d'habitatges. Un percentatge per sota dels oficials a Tarragona (cens del 2011: 7.772, un 11,82%) i molt més per sota de les afirmacions del Pla local, que asseveren que “segur que està per damunt del 15%”.

Més dades a la magnífica entrevista al gerent d'habitatge de Barcelona, Javier Burón (la podeu veure aquí aquí). Parlant d'habitatge buit,. I referint-se a Barcelona, diu:

“N’estem fent el cens. Hi ha estudis que parlen de 30.000, i altres, de fins a 80.000. La realitat és que deu estar més a prop dels 30.000.”

30.000 a Barcelona. El cens de 2011 en deia 88.259, un 12,9%, percentatge lleugerament superior que a Tarragona. I algú encara es creu que a Tarragona -amb deu vegades menys habitants- en tenim 15.000?. Comencem a fer les coses amb una mica de serietat, home.

De manera que si algú vol fer deures en matèria de polítiques públiques de sòl i habitatge, que bona falta que ens fan, que comenci per conèixer bé la ciutat, per assumir que la rehabilitació -absolutament necessària, imprescindible- ho ha de ser també -de fet, sobretot; els solars aïllats, que també cal gestionar, són la xocolata del lloro- de teixits urbans, i això vol dir expropiacions i reallotjaments. Un procés lent, complicat, que per això mateix demana que estigui madur i ben fonamentat. Les ocurrències, al twitter.

Les polítiques de sòl; l'urbanisme, de fet, demanen temps. El que plantegem ara pot ser que no sigui una realitat fins d'aquí deu anys o més (les rondes de Barcelona, del 1992, es van dibuixar al 1966). No passa res. Però raó de més per a fer-ho bé. Al capdavall, ara estem pagant els errors de quinze anys enrere (la pèrdua de sòl públic en els plans parcials aprovats i desenvolupats aleshores, per exemple). Prendre la situació actual com a definitiva, sense deixar-se marge de maniobra per adaptar-se, és contraproduent. Menys piular, doncs, i més reflexionar. Menys eslògans i més dades. Menys objectius finals immaculats i més mullar-se en els mitjans.