diumenge, 30 d’abril de 2017

Notes franceses

Fa molt de temps que segueixo amb interès la política francesa. Si més no, a partir de les eleccions de 1978, en què va semblar que l’esquerra –eren els temps agònics del programa comú- podria conquerir la majoria. Després, ja va venir Mitterrand, i la immersió francesa va ser definitiva.

No cal dir, doncs, que estic seguint l’elecció presidencial francesa. Algunes notes sobre tot això:

Marine Le Pen pot guanyar. No som al 2002, en què el segon lloc de Jean-Marie Le Pen va ser un xoc, i va generar una mena de front anti Front, i va donar un 80% de vots a Chirac (el president de la Va república elegit amb més vots... i amb menys vots a la primera volta). El FN fa temps que ha maquillat les formes i ha buscat nous electorats i nous llenguatges. Amaga –no del tot- el racisme més extrem, l’antisemitisme, i les pulsions antidemocràtiques- i reforça la identitat, l’antiglogablització, i l’antisistema.

Pot guanyar vot de la dreta. Un candidat a la dreta de Fillon –sí, es possible- Nicolas Dupont-Aignan va treure gairebé 1.700.000 vots, i ja ha fitxat com a primer ministre de Le Pen si guanya. I uns quants fillonistes poden anar al sac de Le Pen. També vot de Melenchon –antiglogablització, antisistema, rebuig al liberalisme de Macron-. I, sobretot, les poques ganes de bona part de l’esquerra de votar Macron, o la seguretat que serà elegit i que no val la pena anar a votar, i així un no té càrrec de consciència. Aquesta confiança va provocar el segon lloc de Le Pen pare al 2002. Poca broma, doncs

Macron no governarà. Malgrat que el règim francès és presidencialista, la manca d’una majoria estable a l’assemblea lliga les mans del president. I Macron no té partit. A les eleccions legislatives, hi ha 577 eleccions, i el factor local –des del clientelisme a l’arrelament- juga molt. El més probable, a més, és que siguin les eleccions amb més triangulars que mai (tres o més candidatures a la segona volta) i, per aquí, entrarà el FN. Això, o desistiments pactats. Però els desistiments són una mena de coalició encoberta i, en tot cas, un decantament. Cap a on es decantaran els candidats macronistes? I els socialistes que sobrevisquin?

Macron és, certament, un producte del sistema -ENA, Banca Rostchild- però això nio vol dir que no pugui tenir raó en algunes coses. Aplicant allò de Joan Fuster -puix parla català, vegem què diu- que sigui fill del sistema no li treu raó en el diagnòstic d'una França esclerotizada, amb un sector públic elefantiàsic i ineficient, i necessitat de desempallegar-se d'una mica de grandeur i, si pot ser -això ja ho dic jo- de jacobinisme. Per cert, que els més jacobins de tots són Le Pen... i Melenchon.

I un apunt d'enveja. Fa unes setmanes, força abans de la primera volta, vaig poder llegir le Nouvel Observateur. Hi havia un extens dossier sobre Emmanuel Macron, amb les seccions que hom pot esperar -economia, política exterior, fiscalitat; també, i és important, una de medi ambient i canvi climàtic- a més d'una llarga entrevista -quatre pàgines atapeïdes- sobre literatura. Emmanuel Macron parlava de les seves lectures, de com li va venir l'afecció a llegir, del mestratge de pares i de docents, del sentit de l'escriptura, del paper de la ficció, de la influència de determinats llibres, del paper de la literatura i del pensament en la ideologia i en la cultura. Una delícia. Us imagineu alguna cosa semblant aquí? Jo no.

Per començar, no tenim revistes com le Nouvel Obs. Amb prou feines el Temps, que fa el que pot, i para de comptar. I no sé si farien una entrevista semblant, ni si les figures de la política aguantarien el tipus al mateix nivell. Ni tampoc crec que el públic ho volgués o ho admetés com un coneixement més per a saber com són les persones a les quals pot votar. Que, a França, tampoc no deuen ser tants, però són prou perquè les Nouvel Obs ho faci. Ja està bé.

imatge: una de les coses que surten a google imatges si cerques "Marine Le Pen" i "nazi". Ves per on. 




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada