dijous, 20 d’abril de 2017

Tarragona: revisió del POUM?

El debat urbanístic s'anima, a Tarragona. De resultes de la tramitació d'un pla polèmic, podem assistir al llançament de propostes, idees, ocurrències o el que sigui sobre aquesta qüestió. Benvingut sigui el debat, i encara més benvingudes siguin les dades i les reflexions, encara que això no és tan freqüent com caldria i com voldríem.

Ara veiem la reclamació d'iniciar la revisió anticipada del POUM, en base a les evidents disfuncions en les previsions sobre les quals va ser elaborat i la realitat actual. Sobretot -però no només- les demogràfiques, que s'han exemplificat en la distància entre les previsions de creixement que hi figuren -malgrat que el mateix POUM, en la seva memòria social, ja en fa una lectura restrictiva- i les previsions contingudes en un treball recent.

Hem d'iniciar ja la revisió del POUM? Anem per part. D'entrada, algunes dades.

El plenari de l'Ajuntament de Tarragona, en sessió de 14 de febrer de l'any 2000, va acordar sol·licitar l'autorització de la Generalitat per a la revisió anticipada del Pla general.

El passat 27 de desembre de 2016, la Comissió territorial d'urbanisme de Tarragona donava el seu vist-i-plau (i encara no del tot!) al traspàs del contingut gràfic del Pla d'ordenació urbanística municipal de Tarragona sobre la base cartogràfica oficial de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Aquest era el darrer serrell dels tràmits del POUM de Tarragona.

Setze anys, deu mesos, i tretze dies. Un calvari administratiu. Com per pensar-s'ho, de tornar a començar.

Vol dir això que no cal fer res? No ho crec així. Que el POUM necessita un bon repàs és evident, però no tinc tan clar que obrir ara el meló de la revisió sigui el més pràctic, sobretot si el que es pretén és parar algunes iniciatives previstes i en marxa. Especialment per això, perquè els tempos de la revisió no són compatibles amb aquest objectiu, quan es tracta de plans que ja han estat aprovats inicialment i que tenen difícil marxa enrere, tot i que poden –i jo crec que ho necessiten- ser modificats substancialment.

Pensem que la revisió no atura res fins a la suspensió de llicències, i encara aquesta només dura un any, passat el qual caldria aprovar inicialment el nou POUM (això a grans trets). I això, si volem realment un nou POUM, producte d’un bon coneixement de la ciutat i, d’una bona participació ciutadana, no és possible. Subratllo que parlo d’una “bona” participació ciutadana, que, per a ser útil, exigeix informació i un esforç per part de la ciutadania. Allò que José Fariña –un excel·lent professor d’urbanisme- diu: "La participación real solo se producirá cuando exista información fiable, imparcial y accesible. Y cuando los ciudadanos y ciudadanas puedan sentirse tan 'sabios' como los expertos". Això no s’improvisa. I menys difonent dades sense fonament com ara que a Tarragona hi ha 15.000 habitatges buits. Ja està bé de deixar anar xifres a la babalà.

La revisió del POUM és la solució aparentment fàcil i radical, però és més aviat un brindis al sol. Crec que reconduir l’actual situació urbanística a Tarragona es pot fer amb unes altres eines, menys vistoses, més reformistes, però també .-al meu parer- més possibles i per tant més efectives que no pas un titular brillant.

De fet, algunes d’aquestes eines ja les vaig apuntar aquí fa uns mesos (enllaç) i encara em semblen viables i convenients. Ho deia aquí  i en reprodueixo el més substancial:

“Primer. Identificar tots aquells aspectes del POUM més crítics, la modificació dels quals no suposi una revisió encoberta. Les revisions estan regulades per la llei i pel mateix POUM, però es permetem les modificacions. Això vol dir que seria factible estudiar aquelles parts del POUM que han quedat més desfasades i emprendre'n la modificació, en uns termes que no suposin la revisió. Es pot fer.

Segon. En paral·lel, revisar a fons el Programa d'actuació, a fi d'adequar-lo, fins on sigui possible, als nous escenaris econòmics i demogràfics. I evitar actuacions que, tot i que són escrupolosament legals, ja no són -o almenys no del tot- convenients.

Tercer. Començar a pensar, amb calma, la superació del POUM actual. No tant començar-ne formalment la revisió -ja arribarà quan calgui- com el procés de coneixement de la realitat (un procés que l'Ajuntament té pendent de fa molt de temps) de pedagogia sobre el que significa el planejament, de reflexió sobre el paper metropolità de Tarragona, i tantes coses que necessitem.”

En aquest procés d’informació, de coneixement i de pedagogia, caldria deixar clares unes quantes coses:

1. Que menys habitants no vol dir necessàriament menys necessitats d’habitatge. Cal veure l’estructura de la població i la tipologia de les llars. De vegades, menys habitants en nombre absolut pot voler dir més habitatges perquè es formen més llars.

2. Que les projeccions demogràfiques són això, projeccions, fetes a partir d’una situació donada i segons unes hipòtesis. L’any 2008 es van fer unes projeccions segons les quals Tarragona, al 2015, tindria entre 149.000 (hipòtesi baixa) i 162.000 (hipòtesi alta) habitants. Aquella projecció era dolenta i la d’ara és bona?. No. Les dues eren ben fetes, perquè ho eren a partir de la realitat existent, i aplicant metodologies contrastades, però que en cap cas –ni aleshores, ni ara, ni en un futur- són infal·libles. I que una xifra absoluta no és suficient per a treure conclusions, cal veure’n la composició.

3. Que els habitatges no són tots iguals, ni de dimensions, distribució, estat, equipaments o acabats, ni de situació, ni de preu. Si la gent no troba el que vol –o el que pot- a Tarragona, ho acabarà buscant a fora (i alimentant un model territorial poc sostenible) com ja està passant (ho podeu veure aquí) . Si l’oferta existent no és la que vol la demanda, continuarem tenint habitatge buit en oferta i una demanda insatisfeta.

4. Que hi ha una demanda retinguda per la crisi econòmica i pel procés d’ajustament dels preus de l’habitatge. Una millora de les condicions econòmiques –que tot i que insuficient i mal repartida, s’està donant- pot suposar una inflexió important (tot i que segurament passatgera).

5. Que els ritmes de l’urbanisme són diferents dels de la població. Ho hem pogut veure, a Catalunya, en aquests darrers anys: entre el 2000 i el 2009, la població estrangera a Catalunya s’incrementa en prop d’un milió de persones. Cap previsió urbanística –un pla parcial pot trigar deu o dotze anys entre ser previst en un planejament general i començar a rebre residents- pot seguir aquest ritme. La prudència aconsella estar preparat per a no escanyar la demanda, i ser flexible per adaptar-se. Confiar-ho tot a un planejament general és arriscat, i d'aquí l'interès i la conveniència d'estar a sobre del Progama d'actuació que permet modular els creixements.

6. Que la rehabilitació és necessària, i una bona sortida, però no és suficient. Cal rehabilitar habitatges, sens dubte, però també -i gairebé sobretot- cal renovar ciutat, que és molt més que els habitatges. Necessitem més ciutat per a funcionar com volem funcionar ara –en equipaments, en espais lliures urbans, en tipus d’habitatge- i això demana més espai per al mateix nombre de gent. I atenció: renovar ciutat vol dir expropiar i desallotjar, per desagradable que sigui (però de rehabilitació en vull parlar un altre dia més extensament).

En definitiva, que cal elevar el debat si volem que sigui útil. Feina rai.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada