Fa pocs dies escrivia això sobre el
president Puigdemont:
“Abans que algú ho interpreti
malament, m’apresso a deixar clar que crec que el president legítim
–ara mateix, i des del vint-i-tants d’octubre que el BOE el va
destituir- continua essent Carles Puigdemont. I que després del
21-D, tenint en compte els resultats –majoria absoluta
independentista al Parlament, que és el que es votava- és ell qui
ha de ser restituït a la presidència. I que, en tot cas, aquesta
decisió correspon únicament i exclusiva al Parlament com a
representant de la ciutadania de Catalunya. Si això no va així –el
Parlament decideix- les eleccions han estat una trampa .”
Continuo creient això, però veig amb
disgust com, a les xarxes socials i mitjans de comunicació, es
reprodueix un discurs conegut -molt conegut- segons el qual tot el
que no sigui donar un xec en blanc a l'estratègia “Puigdemont
predient (peti qui peti)” és una mena de traïció o similar.
De sempre, aquest llenguatge de
traïcions, les metàfores de les monedes de plata, i similars, m'han
semblat contraproduents, per no dir estúpides. Tot el que tendeixi a
considerar la política en clau religiosa -o gairebé- em sembla un
error. Les inquisicions, les excomunions, els actes de fe, són, han de ser, aliens a la política.
Aquest discurs dels que es creuen els
únics intèrprets del país -de vegades, simplement, els propietaris
únics i perpetus del país- ja el coneixem de fa temps. És el
discurs de la pitjor Convergència, la que pactava alegrement amb el
PP però que posava el crit al cel si algú pactava en una altra
direcció. La Convergència que demanava -que exigia- submissió
absoluta i donava credencials de catalanitat. Curiosament, molt
sovint, la mateixa Convergència dels negocis.
I, dit això, que consti que conec
molta gent, des de càrrecs institucionals, a militants o votants
d'aquest món que són persones d'una enorme integritat, persones
honestes, compromeses amb el país i amb la democràcia. Com també
em passa en altres opcions, amb les quals no comparteixo moltes coses
però que respecto i tenen gent, a tots els nivells, que respecto i
amb les quals tinc amistat i m'hi puc entendre en moltes qüestions
polítiques.
Però no puc admetre el discurs que
sosté que el president Puigdemont no torna de Brussel·les per no
anar a la presó (i crec que fa bé) i, a la vegada, exigeix que una
sèrie de gent faci coses per les quals anirà -o tornarà, o
continuarà- a la presó. L'heroisme i el martiri són personals, no
es poden exigir a tercers.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada