divendres, 27 de febrer de 2015

Artur Bladé, el Nyassa, i la disputa per un funeral

Ahir, a la contra de la Vanguardia -una de les millors seccions d'un diari cada cop més sectari i mal escrit- entrevistaven Artur Bladé, fill, de l'escriptor del mateix nom, amb motiu de la publicació del dietari que Artur Bladé i Desumvila va escriure durant la travessa que el va dur a l'exili a Mèxic. S'hi referia un episodi desagradable amb motiu de la mort d'una nena i les tensions entre els qui pretenien vetllar-la amb la bandera espanyola i els qui només hi volien la catalana, i com van sonar algunes veus reclamant llençar els catalans al mar.

Aquest episodi va provocar, en algun digital, nombrosos comentaris dels lectors, entre els quals alguns que asseguraven que això s'ho havia inventat per afegir més llenya al foc del procés.

Al Nyassa, el vaixell que va dur Artur Bladé a Mèxic, també hi anava Josep M. Francès, periodista, darrer director de la Humanitat, i autor d'unes divertides i molt peculiars memòries novel·lades (novel·lades perquè camufla personatges i situacions; memòries perquè assegura que tot el que s'hi explica és absolutament cert, però que no necessàriament li va passar a ell personalment). Aquest llibre, titulat “Memorias de un cero a la izquierda” –un títol magnífic- va ser publicat a Mèxic l'any 1962 -lluny, doncs, del procés- i, a la pàgina 910, diu:

“Una niñita contrajo una neumonía y falleció de ella. Era hija de José Mora, uno de mis  mejores amigos del exilio. El gobernador no permitió que se la enterrase en tierra firme, a pesar de una gestión personal de nuestro comandante portugués[i]. Y hubo que arrojar al  mar el minúsculo féretro del angelito. Su fallecimiento motivó una sarracina a causa de que los irreductibles separatistas rechazaron toda bandera en la capilla ardiente que no fuera la catalana. Se promovió una situación tan tirante que la mayoría de lengua castellana habló a gritos de arrojar al mar a los catalanes. Fui testigo de la viril energía desplegada por Antonio María Sbert[ii] en agria disputa con un grupo de energúmenos anticatalanes.”

Fa cinquanta anys llargs, doncs, algú ja ho explicava.

Foto: una imatge del Nyassa, extreta de http://asociacionculturalmexicanocatalana.blogspot.com.es/




[i] El Nyassa navegava amb bandera portuguesa
[ii] Antoni M. Sbert, mallorquí, destacat opositor estudiantil a la dictadura de Primo de Rivera,  havia estat conseller de Cultura de la Generalitat.

2 comentaris:

  1. Josep M. Francés mai va ser director de "La Humanitat". L'últim director de La Humanitat va ser Antoni Roig.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolgut JFFF, gràcies pel comentari. Em sembla que tots dos tenim raó, encara que sembli una paradoxa. M'explico. A tot arreu consta Antoni Roig com a darrer director de la Humanitat, i estic segur que aquest devia ser el nom que sortia al darrer exemplar publicat del diari, a les darreries de gener de 1939.

      Ara bé, a les Memorias de un cero a la izquierda, que cito a l'apunt, i que són les memòries de Josep M. Francès -memòries novel·lades, però de les quals ell afirma que tot és verídic, encara que de vegades camuflat- escriu (pàgina 839)::

      “En la redacción [de la Humanitat] elaboramos con Eroles la edición del dia 24 [de gener de 1939]. No disponemos más que de una hoja, y media docena de tipógrafos para imprimirla. Cubro como si nada mi crónica diaria, y pongo al pie mi última firma de sentencia a muerte. Abandonado el periódico por todo el mundo, llegará al día siguiente mi nombramiento de director in articulo mortis. Otro cargo más en mi ominosa ficha terrorista. Es una recompensa a mis servicios de siete años y más.”

      A més, el fill de Josep M. Francès, amb qui vaig poder tenir algunes converses, m'havia dit més d'un cop “el pare va ser l'últim director de la Humanitat!” si bé tampoc no va entrar en detalls.

      De manera que segur que el darrer director efectiu deuria ser Antoni Roig, però em sembla de justícia recollir aquest nomenament més simbòlic que res, i que ell es va prendre com un càstig, com es desprèn de l'escrit. De fet, les memòries són, en alguns apartats, una mena de passar comptes amb determinats personatges de la Catalunya republicana.

      Elimina