Joan Tardà, amb un article publicat al
Periòdico –la tria del diari no és innocent- ha revolucionat avui el panorama polític
català, que no és que fos gaire tranquil. I, si no fos que la metàfora del nen
que diu que l’emperador va nu està més que gastada, seria força aplicable. Que hi
hagi soroll –malauradament, més soroll que res- vol dir que ha tocat una fibra
sensible, i això diu molt a favor seu. Els polítics -expressió que no m’agrada
gens, però que ara és inevitable- han d’assumir papers incòmodes, ens han de
dir el que no volem sentir, ens han de posar davant de dilemes i d’alternatives
incòmodes, i ens han de fer reflexionar-hi. Som-hi doncs, i gràcies Joan per
aquest crit d’atenció
No hauria de ser cap sorpresa, per als
possibles lectors d’aquest blog –que algun n’hi deu haver, espero- que jo
estigui molt d’acord amb el que diu Joan Tardà. De fet, alguna cosa ja anava
per aquí en aquest apunt aquí
“Obrir vies de diàleg franc (el municipalisme pot
ser un bon laboratori) amb el socialisme català del PSC”. Això diu l’article. Això
i només això sobre el PSC. No diu passar-se amb armes i bagatges al PSOE, no
diu que el PSC tingui raó quan abona el 155, no diu que en aquest diàleg es
comenci, per part d’ERC, renunciant a la independència. De manera que els
hooligans que s’han dedicat a destrossar en Joan Tardà per les xarxes –i a
veure si deixem de sobredimensionar les xarxes- que frenin una mica i, uns
quants, que comencin per llegir-se l’article, que no estic segur que tothom que
brama ho hagi fet.
En les reaccions vistes hi ha una part de
tacticisme, propi del moment i dels nervis de la situació –la manca d’acord de
la majoria independentista al Parlament- però hi ha, també, un dels problemes
de fons del catalanisme polític, com és la diferent naturalesa de la concepció nacional:
des de l’essencialisme de bona part de l’antiga CDC i companys –no exclusivament
de CDC, no de tota la CDC (o el nom que sigui, ja ens entenem)- a la
consideració de la nació com a construcció social, més pròpia de la banda
esquerra del catalanisme polític. I això no és nou, i sinó, que ho preguntin a Prat de la Riba, a Valentí Almirall,
a Rovira i Virgili, i a tants d’altres. Llegir els clàssics no fa mal.
Hi ha hagut -hi ha- una tendència molt marcada
d’una part de la dreta catalana –sovint més dreta que catalana- d’autoassignar-se
el paper de donar patents de catalanitat. Quan Enric Juliana parla del gen
convergent –que, per ell, es aquesta pulsió de poder- hi hauria d’incloure l’habilitat,
especialment mediàtica, de definir el marc nacional a la seva conveniència, i fer
que qui surti d’aquest marc és una mena de traïdor a la pàtria o similar. I com
sovint –amb l’inestimable ajut del PSC, i especialment del PSOE, tot s’ha de
dir- ha aconseguit igualar socialisme i anticatalanisme, la qual cosa li ha
permès assegurar-se la definició del terreny de joc i controlar-ho tot. En vaig
parlar, ja fa temps, aquí
i si bé ara hi ha unes altres circumstàncies, i el PSC ha fet un gir anacional pronunciat,
mantinc l’essència del que deia.
Continuo
creient que hi ha una part substancial d’electorat –no d’aparell, no tant de
militància, sí d’electorat- socialista amb qui hi ha moltes coses a fer
plegats, i molt especialment al món local. No tot el món local són impresentables
tipus Bustos o similars, o porucs presoners del PP –còmodament presoners, tot s’ha
de dir- com Ballesteros a Tarragona. Hi ha dotzenes i dotzenes de regidors
honestos, treballadors, profundament arrelats a la societat, i amb la complicitat
i l’acord per a fer polítiques de progrés. De la mateixa manera que sabem
distingir –si més no, jo ho faig- entre la CDC dels negocis i del pacte amb el
PP –que no fa tant de temps, eh?- i molta gent, sobretot al món local, de la
qual es podria dir gairebé el mateix que he dit del món socialista.
Hem de ser més, molts més. Qui no hi és ara és
perquè se situa en un altre lloc. Per a guanyar-lo, l’hem de seduir i convèncer,
i això comença per parlar-hi i respectar-lo, no per negar-li el pa i la sal i
per insultar-lo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada