Ara han sortit molts panegírics de Joan Antoni Solans. Tothom en
parla bé i el deixa pels núvols. Ho entenc, en part, pel motiu,
però no deixo de pensar en les moltes critiques que li feien als
anys vuitanta, especialment al món municipal. Les acusacions de
dirigisme, de prepotència, d’autoritarisme, eren freqüents, ni
que fos amb la boca petita. Tenien una part de raó, perquè Solans
practicava una mena de despotisme il·lustrat (poseu l’accent on
vulgueu, en el despotisme o en la il·lustració). Personalment,
m’esgarrifa pensar com hagués pogut ser el país amb algú més
acomodatici, més flexible amb segons quins alcaldes i promotors, de
manera que ja m’està bé aquest despotisme. A més, no era estrany
que alguna solució imposada contra el criteri municipal s’acabava
revelant, quan es duia a la pràctica, molt més encertada, i fins i
tot era exhibida amb orgull pels mateixos que havien intentat una
altra cosa.
Puc donar fe d’un tret que ara ha remarcat molta gent: un
coneixement absolut de la realitat, minuciós, exacte. Dos exemples.
A finals del vuitanta es va instal·lar un parell de dies al servei
territorial per a estudiar el pla general de Reus -obra de Torres
Capell, si no m’erro- que s’havia de veure a la comissió
d’urbanisme. En un moment determinat, em diu «Robert, fa tres o
quatre anys vam donar una llicència provisional en aquesta
cantonada. Em pot localitzar l’expedient?». Una llicència
provisional... no sé com s’ho feia, però ho sabia. Més endavant,
quan jo era responsable d’urbanisme a l’Ajuntament de Valls, vaig
acompanyar l’alcalde Jordi Castells a visitar Solans. I va començar
a explicar el que havia fet l’Incasol a Valls, la reforma de la
plaça de la Zeta «Per cert, que haurem de modificar els focus que
il·luminen la façana perquè sembla que estan mal alineats i
enlluernen la casa de la farmacèutica que viu davant». L’alcalde
Castells no s’ho creia.
Aquest coneixement precís, rigorós de la realitat sobre la qual
treballar és un dels conceptes que em va quedar més clar, que
intento practicar, i sobre el qual més insisteixo als meus alumnes
d’urbanisme. Tot el treball de documentació, d’anàlisi, de
coneixement de la realitat, previ al planejament, no és treball
perdut, ans al contrari.
El qui va ser president del COAC, Jordi Ludevid, en un emotiu
escrit
(AQUÍ) parla del PGM, de la DGU i de l’Incasol, obra de Solans, com a
veritables estructures d’estat. Hi estic plenament d’acord (amb
el matís, potser, que la DGU ja estava en marxa gràcies a Lluís
Cantallops i més gent, i també que, en tot això, intueixo que hi
havia la complicitat d’un altre homenot, d’aquells que «fan
coses» com era Albert Vilalta). Això és significatiu perquè, tot
i que l’any 1983 s’havia aprovat la llei de Política
territorial, que preveia tot un sistema de planejament, l’absència
d’aquests plans va fer que, durant molts anys, l’únic pla
territorial que funcionava era el que de fet anava aplicant Solans
des de la DGU. Sort en vam tenir.
Del PGM ja en vaig parlar en un apunt anterior
(AQUÍ) i no hi he d’afegir gran cosa. Continuo creient que, tot i el
temps que té, és encara un pla sòlid, reconeixible, i útil. N’hem
viscut tots molt anys, del PGM. La sistemàtica del Pla, el joc entre
zones i sistemes, la mateixa normativa -afusellada en dotzenes de
plans- o l’establiment de les categories de l’edificació segons
alineació de vial, aïllada, o segons volumetria específica, tot
plegat han estat i són eines que encara fem servir molt.
L’Incasol (i hi podríem afegir l’Institut Cartogràfic, al
qual no va ser gens aliè) respon a la que em sembla que és una
línia fonamental de l’urbanisme: l’urbanisme és, sobretot, una
qüestió de sòl, entès com a element de producció de l’espai
-no com una simple mercaderia o el suport físic d’elements o
activitats- i, per aquesta raó, una responsabilitat pública. No es
tracta només -que també- de fer d’àrbitre entre privats; es
tracta de fer que aquest sòl -recurs limitat i amb condicionant de
la situació- estigui realment al servei dels interessos generals, ni
que sigui en una economia de mercat com la que tenim. Això explica
com, des de la delegació d’urbanisme de l’Ajuntament de
Barcelona, i aprofitant una conjuntura favorable, va poder obtenir
més de tres-centes hectàrees de sòl urbà a Barcelona, un capital
insubstituïble per a bona part de la celebrada política urbanística
de Barcelona dels anys vuitanta. Això quan encara hi ha, en llocs
decisius, analfabets que confonen urbanisme amb canviar les voravies
o amb rehabilitar el tercer segona com a habitatge. Recomano
especialment llegir el discurs de recepció a l’Institut d’Estudis
Catalans -un discurs dens, val a dir-ho- en el qual, entre d’altres
coses, fa una defensa aferrissada del planejament com a praxi, i una
profunda crítica a la modificació o revisió interessades i
desvirtuadores del procés de planejament. Em feia pensar en aquelles
paraules de Nicolau Rubió i Tudurí, el pare del regional planning,
als anys trenta, quan deia:
“L’obstinada aplicació del pla, el no modificar-ne res sense
profund estudi, farà que, a poc a poc, els elements que avui es
combaten desfermats sobre el paisatge s’ordenin i es respectin
entre ells. Per això, repeteixo, cal tenir la voluntat de seguir de
dret envers la direcció que el pla territorial indica: res de
desviat, ni cap esforç que sigui perdut”.
Sempre he pensat que aquesta manera de pensar, que comparteixo
plenament, té a veure amb la seva sortida de la DGU, primer, i de la
Generalitat després, però no puc ser més explícit sobre el que
penso, no fos cas que m’apliquessin el codi penal. En tot cas, quan
ja havia estat defenestrat de la DGU i «ascendit» a director del
Programa per al planejament territorial, vaig tenir-hi una conversa
més llarga que les que hi havia tingut abans, al seu despatx, on em
va exposar el que es proposava fer, que no era més que repetir, a
escala més gran, aquella obtenció de sòl públic per a
reequipament i dotació d’habitatge, per a fer ciutat, centrada
especialment a la regió metropolitana. Una estratègia de sòl de
llarg abast que va ser truncada -començaven els anys del boom, no sé
si hi tenia alguna cosa a veure- i que permet preguntar-se què
hagués passat, pel que fa a les tensions d’habitatge que patim, si
s’hagués pogut dur a terme.
No és menys important, també, que, al llarg dels gairebé vint anys d'exercici com a director general d'urbanisme, i després, mai no se li va trobar cap mena d'indici de corrupció ni res que se li assemblés, i estic segur que ho van buscar a fons tots aquells que volien treure's de sobre aquell director que no deixava fer segons quines coses (per exemple, quan es proposaven urbanitzacions lligades a camps de golf: "Feu el camp de golf, i ja parlarem de les urbanitzacions". No fallava, no es feia ni una cosa ni l'altra).
Queda alguna cosa de tot aquest plantejament, d’aquesta manera
d’entendre l’urbanisme? M’agradaria pensar que sí. Jo,
almenys, la tinc present en les comptades ocasions en què puc fer
alguna cosa, i intento traspassar-la als meus alumnes. En tot cas, sí
que durant força anys la gent de la DGU, formats molts sota la
direcció de Solans, n’acabaven imitant llenguatge i formes. Encara
ara alguns tècnics i alts càrrecs de la DGU, quan intervenen a la
Comissió de política territorial i urbanisme de Catalunya,
«solanegen» d’allò més, amb un parlar suau i amb determinades
expressions. M’agradaria pensar que hi ha més que semblances
formals, però no n’estic del tot segur.
He llegit que ha deixat unes memòries. Espero poder-les llegir.
Segur que hi aprendré encara més coses.
Que la terra et sigui lleu.
imatge extreta de www.vilaweb.cat que, al seu torn, està extreta d'una entrevista penjada al web de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya i que podeu veure AQUÍ
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada