diumenge, 13 de novembre de 2011

aguantant la campanya... quin remei


Les campanyes electorals no són, malauradament, el millor moment per a l'exposició raonada d'arguments i propostes, i per al contrast entre les diferents posicions. Paradoxalment, és quan encara se simplifiquen -o es banalitzen- més els missatges, s'accentuen les desqualificacions, i es cau -o es reafirmen- el tòpic, el lloc comú, i l'estereotip i la caricatura.

Clar que no es pot dir que la resta de l'any, sense campanyes -algun cop deixa d'haver-hi campanya?- sigui millor. El discurs polític cada cop és més basat en aquests elements, i deixa menys lloc -o cap- a l'anàlisi amb arguments, a còpia de banalitzar el missatge i de reduir la realitat i els problemes, d'una enorme complexitat, a fórmules fàcils, digeribles, i que generin un escenari de bons i dolents. I si la realitat no és així, pitjor per a la realitat.

I això per tot arreu: des dels exabruptes del Duran amb el PER i amb els gais, fins al Madrid ens roba, que ve el PP, o que amb el Mariano tot seran flors i violes, o que jo tinc la solució per a l'atur però no he deia quan governava perquè em feia vergonya.

Massa cops, només sentim respostes de manual, d'aquell element emprobridor que es diu argumentari. I així els obedients hooligans de base poden retreure que el tripartit ha arruïnat el país -deu ser que la crisi és localitzada- o que no hi ha cap contradicció en donar-se el bec amb el PP i omplir els actes d'estelades... amb l'independentista Duran presidint. I coses similars més o menys arreu.

Això sí, magnificades pels mitjans de comunicació que busquen -de vegades crec que fins i tot provoquen- aquesta mena de llenguatge i de continguts, ja sigui per fer el joc a alguns -exemple: la vanguardia amb la santa aliança de PP-CiU- o per matusseria professional manifesta -exemple: el diario español (perquè ho continua essent) de Tarragona-.

Sé que a tot arreu hi ha també persones capaces de raonar, d'argumentar, d'entendre que la realitat és feta de molt matisos, i que la mena de problemes que tenim no es resolen amb un eslògan més o menys enginyós. Un exemple? Aquest magnífic article d'Antonio Zabalza al País (http://www.elpais.com/articulo/opinion/pacto/fiscal/Espana/Cataluna/necesitan/elpepiopi/20111109elpepiopi_10/Tes) . No comparteixo la tesi de fons, perquè a mi no m'interessa un sistema que funcioni per a Espanya sinó que Catalunya tingui el mateix concert econòmic que qualsevol país independent, és a dir, cap, o, en tot cas, participar com un estat més de l'arquitectura fiscal europea. Però agraeixo que, davant de propostes etèries i simplistes com la del pacte fiscal, hi hagi algú que plantegi qüestions tècniques, ben argumentades, i sobre les quals és possible discutir. Mentre, em temo que continuarem aguantant ximpleries.   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada