Fantasmes de la immigració

El president extremeny ha proclamat avui que un quart de milió d'extremenys aixequen Catalunya. No és nou, ni és l'únic que s'apunta a aquest argument. També ho va fer Felipe González per a contestar la ximpleria del Duran Lleida. I, de fet, és molt corrent aquesta afirmació, fins i tot des de Catalunya. Sobretot en època d'eleccions. Podeu veure la notícia a l'enllaç http://www.ara.cat/especials/eleccions20n/PP-EXTREMADURA_0_592740865.html 

D'entrada, perquè el que van emigrar d'Andalusia o d'Extremadura molt possiblement eren pares o avis de molts catalans. No crec que molts dels que van emigrar a la dècada dels seixanta estiguin aixecant res, sobretot perquè ja deuen ser jubilats. Però, en tot cas, ja està bé de considerar-los un cas a banda. Aquesta gent són -si ho volen- catalans. O almenys els maltracten com si en fossin. Ja està bé, doncs, de considerar-los com un cos estrany a Catalunya. I menys encara fills i néts nascuts a Catalunya.

Però el que em rebenta és aquesta mena de condescendència que s'endevina en les afirmacions. Sentint aquests personatges sembla que un bon dia, uns quants centenars de milers d'andalusos i d'extremenys -i de castellans, gallecs, aragonesos, murcians, etc- van veure que a Catalunya no ens en sortíem i es van dir “va, anem a donar-los un cop de mà”. I això, que ho podien haver fet a casa seva, van ser tan generosos de fer-ho a Catalunya.

I un bé negre.

Aquí ja feia temps que es pencava molt, i ja s'havia produït una potent migració de les terres de l'interior cap a les zones industrialitzades. El 1860, l'Alt Pirineu tenia 107,000 habitants; cent anys més tard, al 1960, 75,000. Quan es van produir les onades migratòries dels anys vint, i dels anys seixanta, Catalunya ja feia força temps que era la fàbrica d'Espanya. I estic segur que si hi hagués hagut oportunitats de treball allí, no haguessin vingut pas. Va ser la necessitat qui els va moure, i l'oportunitat que els va dirigir aquí. I ningú no els va regalar res, com tampoc no els ho ha regalat als treballadors catalans. Menys demagògia, doncs.

Clar que no sé si, en aquest mig milió, hi compten els destinats, que no sé si són exactament el mateix. I, d'aquests, uns quants no venien pas a aixecar res, sinó tot el contrari.

També resulta curiós que aquest discurs paternalista sobre l'emigració andalusa i extremenya -o la que sigui- a Catalunya no es fa mai de les noves immigracions. Vaja, no he sentit mai el Felipe González ni cap factòtum del PP -en això també solen tenir el mateix discurs- dient que els 250,000 marroquins que hi ha a Catalunya han vingut a aixecar el país. I, fet i fet, deu ser el mateix, oi?.