Què ens passa, a Tarragona?

Ja han passat les eleccions, i tenim el panorama que tenim. Temps hi haurà per veure què passa, per patir-ho, i per posar-hi remei. Aquest cop costarà més que, com és habitual després d'unes eleccions, tothom -o gairebé- digui que ha guanyat, o que no ha perdut. O que de qualsevol retrocés o pèrdua, o no assoliment d'expectatives pretesament raonables abans de les eleccions, en tinguin la culpa la pluja, el vent, o algú que passava per allí, però mai de la vida qui hagi patit el retrocés. Veurem canvis, però encara no sabem si cosmètics o de fons.

I què ha passat a Tarragona? Doncs que confirma un cop més la seva tradició de ciutat profundament dretana. Tenim el dubtós honor de ser l'única capital de província -que ja és galdós- catalana on ha guanyat el PP. Després de l'anècdota de les eleccions municipals, amb una majoria electa -que no electoral- no dretana, Tarragona confirma per enèsima vegada una desmobilització del vot progressista que ha estat majoritari en comptades ocasions. Comptades, però suficients per a veure que hi ha un potencial.

Què ens passa, doncs, a Tarragona? Perquè no és possible articular aquesta majoria possible progressista? Quin problema tenen -tenim- les esquerres amb Tarragona?. O, millor, quin problema té Tarragona amb les seves esquerres? I que quedi clar que, per a mi, això de les dretes i les esquerres sí que existeix, tot i que no en la caricatura estúpida que semblen voler mantenir alguns.

Articular no vol dir fer una opció única, que per mi seria empobridora. La diversitat, la pluralitat, és un valor democràtic que no podem perdre. El matís és necessari si volem abastar la majoria de la societat i si ho volem fer sense perdre cap de les possibilitats d'aquesta mateixa societat. Articular vol dir, en primer lloc, fer aflorar aquest espai de progrés per a poder-nos reconèixer i trobar, aportar idees, debatre, teixir complicitats, trobar acords, conèixer i respectar els desacords. Vol dir construir una cultura d'esquerres.

Tenim els materials per a fer això? En tot cas, necessitats de profundes transformacions, que no haurien de ser -no poden ser- simples fugides cap endavant. Necessitem unes esquerres -en plural- que sàpiguen de quin país són -aquest i no un altre- i ho posin en pràctica. Però també que fugin de llenguatges i pràctiques del segle XIX, d'aquesta mena de peronisme ibèric catastrofista. El problema de qui és encara majoritari a l'espai de l'esquerra a Tarragona és la repetició sine die d'una fórmula gastada del tot.

En el fons, a Tarragona encara no ens hem mogut massa d'aquell esquema que vaig dir en un article al Diario Español -aleshores no nomes n'era, com ara, sinó que també se'n deia- a principis dels 80: tenim una dreta catalana, que és més dreta que catalana, i una esquerra espanyola que és més espanyola que esquerra.

I els canvis que necessitem, si volem que una majoria progressista aflori -perquè jo crec que hi és- són canvis de mentalitat, de fons. Allò que Gramsci en deia guanyar l'hegemonia cultural. I això passa per les idees en lloc de les consignes, per no ignorar la realitat, per arguments amb dades fidedignes i no amb jocs de mans. Passa per un llenguatge planer i entenedor i no per aquella mena de langue de bois plena de llocs comuns en què s'ha convertit l'idiolecte polític. Passa per connectar amb la societat civil de veritat, i no per donar categoria de societat civil a muntatges artificials amb respiració assistida de subvencions que no representen res de res. Passa per generar canals de comunicació en dues direccions que ens permetin superar la indigència mediàtica tarragonina, en mans de la dreta més reaccionària i de la incompetència professional, juntes o per separat.

Sabrem fer tot això? Hi ha algú disposat a fer-ho? Haurem d'anar amb el llum a la mà, com Diògenes? Quan la Union de la Gauche francesa va perdre unes eleccions -1978- que creia guanyades, Michel Rocard, persona capaç de generar debats i de generar idees, encara que després fos un mediocre governant baquetejat sobretot pels seus, va sortir al pas amb unes declaracions estimulants: l'esquerra ha faltat un cop més a una cita amb la història. És una fatalitat? És que és definitivament impossible que l'esquerra governi aquest país? Jo dic no!”


Hi ha un Michel Rocard, a Tarragona? Hi ha algú -més que digui que no?