Esquerra i país

La nova direcció d’Esquerra, en l’estratègia d’allunyar-se de l’etapa anterior, ha posat en circulació una d’aquelles frases curtes que ara, en temps de twitter, supleixen documents i argumentacions més llargues (i que necessiten més temps per a ser llegides i pensades, és clar). diu “Entre dreta i esquerra, esquerra; entre esquerra i país, el país”.

No vull entrar ara a analitzar a fons aquesta dèria per allunyar-se del que va ser fet els darrers vuit anys –o més- en la mesura que acaba acollint-se a interpretacions i a allò que se’n diu marcs mentals generats per la dreta del país i, sobretot, per una dreta mediàtica molt activa. Pel que sembla, se’ls dóna –se’ls torna a donar, ni que sigui indirectament- el monopoli de dir què és bo per al país i què no. Se’ls regala el país. I això ja ho hem vist abans, amb efectes catastròfics.

En tot cas, del que vull parlar és d’aquesta dicotomia falsa entre esquerra i país. I ho faig perquè pretenc situar-me a l’esquerra, i perquè tinc molt clar quin és el meu país i què vull que sigui. i em rebenta que em facin triar, perquè no puc; perquè no es pot.

Com puc triar entre esquerra i país? Sóc d’esquerres –que no s’hi escarrassin els qui van amb el discurs que això de les dretes i les esquerres està superat: és un senyal de ser de dretes- perquè és la manera d’anar a favor de la gent, de tota la gent o, almenys, de la immensa majoria de la gent. I la gent és el país, parafrasejant Shakespeare, que ja deia “la ciutat és la gent” a Coriolà. El país no és una entelèquia abstracta, un ens metafísic aliè. El país només pot ser la gent. I si un pretén anar a favor del país només ho pot fer a favor de la majoria, a favor de la gent. No es pot ser d’esquerres i anar contra –o al marge- del país.

Però, a més, la frase em rebenta perquè no sabem qui és el que estableix els termes de la tria. Qui diu què és bo per al país i què és bo per a l’esquerra, i perquè cal triar? Ens ho ha de dir una dreta exercent que s’embolica amb la bandera per a no dir que és dreta? Ens ho ha de dir qui té una concepció religiosa del país –que li permet excomunicar a qui no combrega- com si fos al marge de les persones? Les nacions no són una creació divina, sinó una construcció social. No va a favor del país qui va en contra de la gent, i en contra de la gent s’hi va mantenint privilegis, obstaculitzant la igualtat, i perpetuant les diferències de classe. Això és anar contra la gent, i, per tant, anar contra el país. I jo no hi aniré..