dimarts, 28 de febrer de 2012

Manuel de Solà-Morales

Seria una impertinència que ara pontifiqués sobre en Manuel Solà-Morales com  si jo en sabés molt o com si pretengués estar a la seva alçada. Res d’això. Però sí que em ve de gust fer un apunt sobre el contacte que hi vaig tenir –col·lectiu, no personal; no havíem parlat mai més que a l’ascensor, que ja és dir- a la Comissió d’Urbanisme de Catalunya. La Comissió de la qual va ser foragitat ara fa un any, amb el canvi de govern. No deixa de ser curiós que el fessin fora –n’era membre per la seva condició de persona “d’un reconegut prestigi professional o acadèmic en matèria d’urbanisme, d’habitatge i de medi ambient”, i en el seu cas era la pura veritat- però es veu que ser dels millors en la seva matèria no era prou per a ser dels millors.
Va intervenir poc a la Comissió. La majoria dels temes són de tràmit –una qüestió que el nou director general, amb molt bon criteri, es proposa modificar- però van ser precisament aquests temes els que van motivar una intervenció d’interès. Es tractava d’una de tantes modificacions de planejament general que canvia de lloc un espai lliure, i en el qual cal justificar que no s’hi perd, ni en superfície ni en funcionalitat. Va fer una intervenció curta, però contundent, qüestionant aquesta pràctica de fer anar els espais lliures amunt i avall, com si, en un exercici professional responsable, no s’haguessin situat dins la ciutat per a complir una determinada funció, i com, d’aquesta manera, s’acabava menystenint la pràctica ordenadora del planejament.
Es va fer un silenci espès, i continuem tenint aquests expedients a l’ordre del dia de la Comissió. Una bona lliçó d’urbanisme, d'ètica professional, en cinc minuts. Gràcies per haver-ho dit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada