dimecres, 22 de febrer de 2012

Òmnium Cultural

Sóc soci d’Òmnium des de fa més de trenta anys. Hi he col·laborat activament a temporades, segons la disponibilitat, les ganes, i l’empenta que tenia l’OC del Tarragonès, que, com a totes les associacions, és variable. Crec que OC ha fet i fa una feina imprescindible per al país, i que la fa molt bé, especialment a partir del relleu que va encapçalar Jordi Porta i que continua Muriel Casals. Tota la meva confiança, i també als equips d‘OC del Tarragonès.
He volgut començar així perquè quedi clar que OC té la meva confiança i que no li faig cap retret. Però la veritat és que el festival de declaracions i gestos de fa un parell de dies entre el PP, l’OC i el Govern, m’ha deixat un mal gust de boca. No sé si OC n’ha estat víctima o còmplice, però cap de les dues coses m’agrada.
Que en menys de quaranta-vuit hores l’Alicia Sánchez-Camacho engegui una de les seves habituals diatribes contra tot el que té a veure amb una concepció de Catalunya com a identitat no subordinada a una altra, i que ho faci amb la demagògia i l’estultícia permanents, no ens hauria d’estranyar. Que Muriel Casals respongui amb contundència i elegància, tampoc. Ara, que just l’endemà el Govern acordi la renovació del conveni amb OC, ja em fa pensar malament. La tramitació d’aquests convenis –no la negociació- és llarga i no es resol en un dia.
Si el Govern de dimarts ho va poder aprovar, ja feia dies que circulava. I amb les íntimes relacions PP-CiU, públiques i notòries, que es discuteixin per això sembla massa preparat per acontentar les parròquies respectives més descontentes per col·laborar amb un govern secessionista (Vidal-Quadras dixit: que Déu li conservi la vista política i el sentit de l’humor) o per col·laborar amb el nacionalisme espanyol més ranci (un pleonasme). I tots contents: el PP ensenya les urpes, i CiU mostra fermesa. El PP sap que no guanyarà ni un vot entre els socis i simpatitzants d’OC, ni falta que li fa, ni ho pretén. I CiU alimenta la part de votància/militància més sobiranista, encara que només per gestos i amenaces que no en qüestions de fons. I tots contents.
Tots, menys els qui pensem que aquesta gesticulació afebleix el país i la democràcia, i que la utilització d’OC –perquè vull pensar que ha estat utilitzat i no còmplice- és una mala notícia per a la societat civil, que necessitem forta i independent (i això passa per dependre menys de les subvencions, que consti!).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada