dijous, 9 de febrer de 2012

Una ocasió perduda


Sembla que si no hi ha un remei de darrera hora, s'aprovarà una versió descafeïnada de la taxa turística. Descafeïnada perquè contindrà nombroses excepcions i es planteja com demanant perdó, la qual cosa encoratjarà el frau. Però sobretot és una ocasió perduda perquè ha avortat la possibilitat de fer una política tributària amb cara i ulls.

La taxa turística és, havia de ser, un tribut local. Per diversos motius:

Perquè Catalunya és un país molt divers turísticament. Entre el model de cases rurals i els tour operators multitudinaris hi ha poca cosa a veure, i pensar que es pot fer un model de taxa general és un error. Tant queixar-se -amb raó- del jacobinisme, i el govern dels millors el continua aplicant a tort i a dret.

Perquè una taxa local permet que els ajuntaments -o en els locals, que no necessàriament han de ser ajuntaments- puguin dur a terme una real política turística, i incidir sobre el model, aplicant o no la taxa -hauria de ser potestativa- i incrementant o no els tipus -hi hauria d'haver una forquilla-. Si un ajuntament vol captar turisme barat, pot abaixar la taxa o no posar-la; si vols canviar de model i passar de un turisme massificat a un altre més seleccionat i amb més valor afegit, pot apujar-la. En definitiva, es tracta d'augmentar l'autonomia local i de permetre que els ajuntaments exerceixin responsabilitats.

Molt sovint se senten les queixes dels municipis turístics, en el sentit que tenen unes despeses extraordinàries que no els compensa ningú. Això és més o menys cert, i la possibilitat d'exercir aquesta facultat tributària els permetria compensar la despesa a càrrec de qui la produeix i no a esquenes del conjunt de la ciutadania, i menys la de tot el país. I, de totes maneres, és més o menys cert, perquè, per una banda, ingressen una part -poc, és cert- de l'activitat econòmica induïda pel turisme. I, per altra banda, perquè molta despesa no ve tant de l'activitat turística com d'un model de poblament dispers de segones residències.

Amb una taxa unitària, es perd la possibilitat de modular-la segons els casos, i, sobretot, es perd la pedagogia de fer que els ajuntaments tinguin un marge més gran de capacitat tributària. Una capacitat que també hagués arribat a la despesa, que cada ajuntament hagués decidit com li convingués, sense que tingués un caràcter finalista. Ara, es diu que ha d'anar a promoció turística -no sabem quina ni de què- i que un 25% serà per a l'Ajuntament respectiu, amb la mateixa finalitat. I això pot generar situacions risibles: una casa rural, únic establiment del municipi, amb una capacitat de 8 persones. Imaginem una ocupació anual del 10% -sobre 365 dies; és molt- serien 292 pernoctacions. Suposem que un 20% de les pernoctacions són de canalla, que no paga, i tenim un ingrés de 233,6€, un 25% dels quals -58,4€- per a l'Ajuntament, per a fer promoció turística. I no comptem la despesa de gestió. Per cert, les dades són reals.

Si la taxa fos local, l'Ajuntament hagués pogut no imposar-la, i afavorir així l'economia local, ni que sigui modestament. A l'extrem contrari, Tarragona, malgrat una dotació hotelera modesta, podria imposar-la -fins i tot per la banda baixa- i fer promoció.

A més, un caràcter fortament local -i una mica de ganes i d'imaginació per part del legislador- permetria fomentar la cooperació municipal. Els ajuntament de la Ruta de Cister, per exemple, podrien destinar els ingressos -que segurament per separat són poca cosa- a promocionar la Ruta. O els del Parc Natural del Montsant, el mateix. O en alguns casos -per exemple, el Solsonès- fer-ho a escala comarcal. Es tracta de donar eines i llibertat als municipis perquè trobin les solucions més convenients.

Però no, s'ha optat per l'uniforme, pel jacobinisme, per considerar que tot el turisme és igual i que tot el territori segueix el mateix patró, i que les administracions locals no serveixen per a exercir responsabilitats.

I a sobre aguantant les pressions de part del sector, absolutament ofès per haver de pagar alguna cosa, amb un procediment que potser permetria destapar fraus -pernoctacions no declarades?- i que exigeix recursos públics per a la promoció dels seus negocis.

El que dèiem, una oportunitat perduda. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada