dissabte, 11 de febrer de 2012

Reforma laboral


La reforma laboral ja ha començat a generar reaccions de tota mena -i això que gairebé no deuen haver tingut temps de llegir-la!- i ja d'entrada em confesso incapaç de disseccionar-la, perquè no tinc prou paciència per a pair les pàgines i pàgines de BOE i, sobretot, perquè tampoc no conec a fons l'status que ara canvia. Ho dic d'entrada.

Això no vol dir que no tingui alguna opinió sobre el conjunt i sobre les maneres amb què es fan les coses.

La reforma servirà? A totes les reformes se'ls ha de donar un marge de confiança, però en tinc els meus dubtes, perquè crec equivocat un punt de partida. Es diu que les empreses no contracten -contracten menys- per por al cost de l'acomiadament, i que acomiadar és car i complicat en relació a les variacions de la conjuntura.

Vol dir això que, ara que serà més barat i senzill, contractaran molt? Ho dubto. Les empreses contracten si creuen que hi ha bones expectatives de futur. La por a tenir una plantilla sobredimensionada podria entendre's en empreses de nova creació, però, si hi hagués expectatives, si l'economia funcionés a bon ritme, la part de negoci que no farien -per aquesta por- les empreses no nascudes o les mal dimensionades, l'aprofitarien les existents, i no crec que això estigui passant. Per això em temo que la reforma, en aquest sentit, servirà més per aprimar empreses existents que no pas per augmentar llocs de treball nous.

Aquest discurs de l'emprenedor -abans empresari- tipus mare teresa de calcuta, que voldria ocupar molt gent i, pobre, no pot, és tan exagerat i fals com el contrari, aquell que encara dibuixa els empresaris amb barret de copa i puro com el que surt a la capsa del monopoly. Ja m'agradaria que la majoria d'empresaris del país fossin com determinada propaganda diu que són: arriscats, valents, emprenedors, dedicats. Com el Diaz Ferran, aquell que era president de la CEOE per exemple? I segur que n'hi ha, i que pateixen per mantenir l'empresa, sens dubte, però també n'hi ha molts que són més amos que empresaris, que porten el negoci amb potineria, o simplement com ho han fet tota la vida, i que acaben enfonsant l'empresa -i els llocs de treball- per malaptesa.

Davant d'una reforma es pot ser tan crític com es vulgui, però també cal donar alternatives, i alternatives viables i concretes. És a dir, no objectius, no el per a què, sinó el com. No s'hi val a dir “volem una reforma que ajudi a crear llocs de treball estables i de qualitat” o “que no s'utilitzi per a precaritzar encara més l'ocupació”. Això també ho vull jo, i vull creure que molta gent, el que cal és dir com se fa això, no només com no es fa.

I és que potser l'actual reforma no servirà -no ho sé, encara- però el que és evident que no serveix és tal com estan les coses. Amb matisos, perquè la mateixa normativa laboral genera grans diferències d'atur -també les economies són diferents- però és evident que no funciona. Això és el que trobo a faltar -i segur que hi és, però no es coneix prou- per la banda sindical: alternatives. Alternatives no conservadores, que no es limitin a rebutjar propostes -que implícitament volen dir que les coses es quedin com estan- sinó a canviar-les d'una altra manera.

Sé que als sindicats hi ha gent preparada i alternatives, però també hi ha molta caspa sòlidament instal·lada. Des del llenguatge i les formes, a determinats continguts. Per exemple, en la convocatòria de la vaga de metros i bus durant el World Mobile Congress a Barcelona. O la tossuderia en determinats drets existents (molt, a la funció pública; i ho dic com a funcionari, de vegades amb vergonya aliena de sentir segons quines reaccions sindicals).
Hi ha maneres que han de canviar, i molt, si no volen perdre el crèdit que tenen i deixar de guanyar el que necessiten. Cada cop que veig tallades de carreteres, o vagues al sector serveis, crec que estan errant el cop. La vaga té lògica en un sector productivista, industrial, en el qual deixar de produir suposa una pèrdua per a l'empresa i, per tant, un element de pressió. Però en una economia molt més diversificada, molt més terciària, aquestes formes de lluita han de canviar. Les vagues a les escoles o als hospitals només mortifiquen l'usuari i fan antipàtics els sindicats, per molta raó que tinguin.

I a més, això permet desqualificar els sindicats, amb el discurs que només s'ocupen dels qui tenen feina però no dels aturats, o que són una burocràcia que paguem entre tots (i alguna cosa hi ha, d'això). Conec de primera mà la molta feina preventiva que fa molta gent als sindicats precisament perquè hi hagi gent que no es quedi sense feina, o perquè, amb l'excusa -real- de la crisi, no hi hagi abusos. De vegades no recordem que ha estat per una determinada actitud sindical que algunes empreses han pogut ajustar producció o rebaixar costos laborals per a fer viable la continuïtat de l'empresa. De la mateixa manera que hi ha empresaris que s'hi deixen la pell, i de la mateixa manera que n'hi ha que malbaraten el seu patrimoni i, de retruc, els llocs de treball.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada