Enguany es commemora el cinquantenari
del maig de 68, aquella mena de revolució diferent, més efectiva en
el canvi de mentalitats que en les realitzacions. Una revolució que
es va saber -i se sap!- vendre molt bé en un context de revolucions:
Praga, Mèxic...
El maig del 68 volia canviar la vida, i
a fe de Déu que, a mi, me la va canviar: avui, 20 de maig, fa
cinquanta anys que vaig venir a Tarragona. O, millor, que em van fer
venir a Tarragona, perquè un nap-buf de set anys acabats de fer no
tenia ni veu ni vot.
En aquests cinquanta anys, que és com
dir en tota la meva vida, m'he anat fent tarragoní, almenys fins on
la molt tancada i exclusiva Tarragona ho permet -si més no, una part
de Tarragona-. Reconec, això sí, que de sempre -encara ara- s'ha
mantingut un vincle amb Barcelona, i que de vegades ho he utilitzat
per a un distanciament saludable amb aquestes parts de Tarragona més
criticables: un cert tancament, el provincianisme, el conformisme amb
tradicions -o pseudotradicions- que impedeixen aires nous...
És així Tarragona, o m'ho sembla?
Suposo que una mica de cada, veiem les coses a la nostra manera, i
també tendim a projectar-hi les nostres mancances, a veure si així
podem no fer-nos-en responsables.
També cal dir que la ciutat ha
participat del canvi del país d'aquests cinquanta anys, i segurament
part dels problemes que té també són compartits. No caiguem en
l'error de voler ser especials en els problemes. Però això no vol
dir no voler que encarem aquests problemes i que vulguem canviar les
coses. Tarragona necessita, i molt, una sacsejada que la faci entrar
-si més no, una mica més- en la modernitat d'idees, de costums i de
funcionament. Que desperti i faci aflorar una societat civil de
veritat i no una col·lecció de sigles satèl·lit de les
administracions i convenientment subvencionades. Que permeti la
convivència de mitjans de comunicació més plurals, més
independents -que no neutrals- i més professionals. Que fomenti els
debats ciutadans amb serietat, amb dades, amb informació. Aquesta
Tarragona, que és la meva ciutat, m'agradaria molt més.
És demanar molt? Al maig del 68 es
deia que per ser realistes calia demanar l'impossible. És
impossible? Espero que no. També ens cal la imaginació al poder, i
la imaginació ho pot tot. Fins i tot l'impossible.
(foto: l'autor practicant el tarragonisme més tòpic: tocar ferro)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada