Girona metropolitana. I Tarragona?

Una de les meves dèries, sovint expressada en aquest blog, és el de la configuració metropolitana del Camp de Tarragona –o de part del Camp de Tarragona, per a ser més exactes-. M’hi he referit sovint, especialment a la necessitat de conèixer bé la nostra realitat territorial, a llegir el territori en clau metropolitana, i a identificar dinàmiques que requereixen aquesta visió per a ser tractades. Ho podeu veure, entre d’altres, AQUÍ, AQUÍ i AQUÍ. 

La setmana passada, el suplement de l’Ara dedicat a la província de Girona (bé, a les comarques gironines, per allò de no tenir por d’anomenar les coses pel seu veritable eufemisme) dedicava un parell de pàgines a la Girona metropolitana, amb referències d’allò més interessants, i que inevitablement vaig traslladar a Tarragona.

Podem fer aquesta mena de comparacions? Sempre són perilloses, al capdavall estem parlant de realitat socials que tenen moltes diferències, però sempre és bo acostar-s’hi, escoltar, entendre, comparar i aprendre. Seria absurd pensar que som únics i que no ens cal res de fora, tan absurd com fer comparacions sense tenir en compte, també, les diferències: de règim local, de cultura política, de sistema legal, d’estructura territorial. Com més distants en tot això, més relatives –que no vol dir impossibles ni inútils- les comparacions.

Em sembla evident que hi ha prou punts de coincidència amb Girona per a poder parar atenció: la condició de capital de província (tot i que crec que, allí, la porten amb menys stress que aquí) la grandària –Girona, 39,1 km2 i 99.000 habitants, Tarragona, 57,9 km2 i 131.000 habitants- la distància amb Barcelona. També, però, moltes diferències a tenir en compte: la inexistència, a Girona, d’una ciutat semblant a molt poca distància (Figueres no representa, ni de lluny, el que Reus per a Tarragona) i, sobretot, un terme municipal molt menys fragmentat. Un dia hauríem de reflexionar sobre la poca consciència que tenim de la singularitat de Tarragona; dubto que hi hagi cap ciutat equiparable, a Catalunya, en termes de complexitat urbana.

Però Girona també té una dinàmica metropolitana, o gairebé. Amb Salt, Sarrià de Ter, Fornells de la Selva, Vilablareix, Sant Gregori o Sant Julià de Ramis pràcticament enganxats (i, en tot cas, alguns a molt menor distància de la que hi ha entre els casc urbà de Tarragona i Bonavista) acaba generant un sistema urbà complex. I això ja ha generat realitats en clau metropolitana, alguna de les quals compartida amb Tarragona –per exemple, l’Autoritat territorial de mobilitat- i algunes –ai!- no: Allí disposen d’un Pla director urbanístic que abasta els municipis d’Aiguaviva, Bescanó, Celrà, Fornells de la Selva, Girona, Llambilles, Quart, Riudellots de la Selva, Salt, Sant Gregori, Sant Julià de Ramis, Sarrià de Ter, Vilablareix i Vilobí d'Onyar. A Tarragona, hauríem de tenir el Pla director urbanístic de l`àrea central del Camp de Tarragona, amb abast als municipis d’Almoster, Altafulla, Cambrils, Castellvell del Camp, Constantí, el Catllar, el Morell, els Garidells, els Pallaresos, la Pobla de Mafumet, la Riera de Gaià, la Secuita, la Selva del Camp, Perafort, Reus, Riudoms, Salou, Tarragona, Torredembarra, Vilallonga del Camp, Vila-seca i Vinyols i els Arcs. I no el tenim.

A l’article (el podeu veure  AQUÍ ) es parla -i això és el que m’interessa més- de l’actitud de l’Ajuntament de Girona sobre aquesta qüestió, i diu: l’Ajuntament de Girona “ha d’exercir un rol de responsabilitat i generositat” abanderant projectes que beneficiïn els ciutadans dels municipis de l’envolten i afavorint el consens en les decisions sobre infraestructures o serveis compartits.

A partir d’aquest criteri, s’han buscat fórmules per exercir complicitats en matèria de serveis socials, de transports públics, de promoció econòmica, de sòl industrial, d’aigua, de depuradora. Vaja, el que solen ser els àmbits de treball més metropolitans. Per la via de fet.

Tenim, tot això, al Camp de Tarragona? Molt em sembla que no, i no em refereixo als instruments legals –que ja hem vist que no- sinó a l’actitud i a les realitzacions en camps concrets. Hi ha molt de camp a córrer, si es vol. Sobretot en les mentalitats i en les actituds. La generositat, imprescindible, és privilegi dels forts. I la manca de generositat potser amaga les febleses. Si volem una Tarragona forta, també ha de ser una Tarragona generosa amb els seus veïns, una Tarragona que escolti, parli i comparteixi, i no que ignori, exigeixi i imposi. Entre ser una capital de província perquè ho diu el BOE i ser capital d’un territori per lideratge generós, jo no tinc cap dubte del que hauríem de ser. Potser que en parléssim.

(imatge: el nonat PDU del Camp de Tarragona; manllevada de www.scot.cat)