divendres, 8 de gener de 2016

Gràcies, però ja n'hi ha prou

A aquestes hores hi deu haver tres o quatre reunions creuades, paral·leles i convergents -en el sentit menys polític de la paraula- entre partits, coalicions, societat civil, i ves a saber qui més, a veure si, in extremis, hi ha govern o no n'hi ha.

Sóc dels que penso -he pensat- que cal un govern, que cal un acord de govern, i que, en aquest moment, i de cara a avançar cap a la independència -que és el que jo vull- investir Artur Mas presenta més punts a favor que no en contra, de cara a relligar sectors socials imprescindibles per a una majoria social. Una majoria social que, ara per ara, veig feble, i més feble per la banda dreta que no pas per la banda esquerra.

No hi ha, doncs, cap mena de qüestió personal, cap messianisme ni res que se li assembli. Només, per mi, càlcul polític.

Però, de veritat, deixeu-ho estar. Passem sense fer massa soroll -que ja n'hi ha hagut prou i massa- i anem a unes eleccions, perquè ja no hi ha govern possible. Qualsevol acord ara ja ve tard. Ja s'han dit massa desqualificacions en totes direccions, i entre socis de coalició, entre candidatures, entre participants de fronts i d'assemblees, entre mitjans de comunicació i entre partidaris de tot. No seria creïble, ni tan sols en la política, que ho aguanta tot, que ara de cop fossin amics, socis o aliats. Malgrat que ens necessitem -o ho sembla- cal tancar ferides, apartar discretament persones cremades, i refredar ànims.

I, sobretot, cal afrontar la realitat. La realitat que es va generar el 27-S a la nit, i que no sembla que hagi estat assumida. Ja vaig dir el que pensava aquí i aquí. No hi he d'afegir gran cosa, més que el que em sobra -unes quantes coses que em sobren, no pas totes- del que està passant.

M'hi sobren les dosis de dramatisme que envolten les negociacions d'aquests dies, i els dejunis, i les apel·lacions emotives, i les apel·lacions a fer el que sigui, perquè si no, s'enfonsa el món. No s'enfonsa res, i ho sabem. No estem perdent una oportunitat, al contrari, la perdrem si no llegim correctament la realitat. Però a còpia de dir que ara o mai ens estem lligant de mans i peus nosaltres mateixos. Estem alimentant l'esquema que, si no ho fem ara, s'ha acabat el bròquil i tot torna a ser com abans, que baixa el suflé, i que tot plegat ha estat una maniobra de quatre -de política politicienne,que diuen a França- i que ja es pot arxivar la carpeta.

I com que no és així, no hauríem d'entrar en aquest joc. Si ara no ens n'hem sortit; si no ens en vam sortir el 27-S -i d'aquí plora la criatura- vol dir que hem de fer unes altres coses, no renunciar als objectius. Vol dir que hem de treballar per ampliar la base social i política, i que ho hem de fer sense perdre res pel camí. Feina rai, i això que ja n'hi ha molta de feta.

També m'hi han sobrat les ocurrències d'aficionat. Des de la presidència coral fins a la proposta de pacte segons la qual la CUP “acceptava” que Mas fos conseller, com si la formació del govern no fos prerrogativa de la presidència. A veure si entenem que cal serietat, i això vol dir que cal deixar que qui presideix exerceixi plenament, i que el govern pugui funcionar amb normalitat i no amb propostes estrambòtiques.

M'hi sobra -ja ho vaig dir- un deix religiós -ja no dic res de videos del papa de Roma- en l'oposició a Mas, més personal que política. Em sembla molt legítim el desacord amb la política seguida els anys 2010-2012 i parcialment després del 2012. Hauríem d'analitzar les possibilitats reals d'actuació i les alternatives viables amb una caixa buida i amb una autonomia de fireta (per cert, per a superar això és pel que vull al independència). M'hi van sobrar, aleshores, actituds i llenguatges molt fatxendes. Però no em sembla fer política voler fer pagar això, com una mena de pecat que necessita penitència, i fer-ho servir d'argument per a vetar ningú. Les víctimes de les retallades no recobraran res amb aquest vet. I, en canvi, pactar canvis -dintre del que és possible- significatius sí que és important, i crec que s'havien pactat coses importants. Menys religió i més política, menys emoció i més càlcul.

I, no cal dir, m'han sobrat tots els insults i desqualificacions, i especialment els insults masclistes cap a les diputades de la CUP. A veure si entenem que les posicions polítiques, encara que ens desagradin, són legítimes, i que no hi ha ningú autoritzat per a repartir títols de patriota ni de revolucionari. De la mateixa manera que es pot ser partidari d'investir l'actual president sense que això vulgui dir ser un còmplice del 3% o un sàdic retallador, es pot ser partidari de no fer-ho sense ser un còmplice del PP o un infiltrat del CNI.


A veure si n'aprenem, que tenim molta feina a fer, a partir de dilluns. Per exemple, guanyar unes eleccions, amb un relat diferent, perquè la realitat no és la que ens pensàvem fa tres mesos. Feina rai.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada