Més política i menys religió

Era inevitable l’allau de comentaris sobre la decisió de la CUP d’ahir, i el nou escenari polític que es genera a Catalunya. En canvi, eren evitables, fins a cert punt, determinats tons agres, insultants, arrogants, en moltes bandes. 

Majoritàriament envers la CUP, però també en altres direccions.

I és que la responsabilitat del que ha passat està repartida, en funció del que cadascú podia fer i de les seves prioritats i de la seva visió del món. I, d’això, se’n diu política. Que és el que ha faltat, i el que necessitem molt a partir d’ara: més política i menys religió, més política, i menys èpica, més cervell i menys cor (o fetge, alguns).  

No vull repetir-me sobre la necessitat de realisme (ja ho vaig dir aquí) però em sembla que aquest és, encara, un dels problemes grans que tenim. La política catalana ha funcionat i funciona massa fent “com si”. Com si el país fos com volem que sigui, com si la gent pensés tota com volem que pensés... I si la tossuda realitat ens diu que no, aleshores és que la realitat –la gent- s’equivoca.

Fer com si el 27-S fos del tot un plebiscit, i a sobre que s’hagués guanyat, ens ha dut on som. No ho va ser del tot, i no es va guanyar. Ni es va perdre, perquè no ho era del tot. Però em sembla evident –ja m’ho semblava- que el programa, el full de ruta de desconnexió en divuit mesos, va quedar superat el mateix 27 a la nit, en saber-se els resultats.

A partir d’aleshores, cal ressituar-se. Que no vol dir abandonar objectius, considerar-se derrotat, o tornar a una hipotètica casella de sortida autonomista i de peix al cove. Això seria situar-se en el marc mental d’aquell l’unionisme que pretén que tot ha estat una mena de febrada i que morta la cuca, mort el verí (i, per a ells, i es veu que per alguns de més a prop, la cuca a matar és Artur Mas). De cap de les maneres.

Al seu moment ja em va semblar un error majúscul situar com a premissa determinades mesures de canvi que no són possibles en l’actual marc. Precisament per això jo –només puc parlar per mi- defenso la necessitat de la independència, perquè els canvis que vull, que crec que són necessaris- només són possibles amb els instruments habituals d’un estat, almenys en el context de l’Europa occidental en el qual crec que ens hem de moure. Per això vull la independència, per a poder capgirar moltes coses, i admetent que la independència per se no és cap garantia de poder fer-ho, però la dependència sí és una garantia que no podem. És per això que determinades condicions, sense eines, i sense un ral a la caixa, em semblen brindis al sol. I això no vol dir que no siguin necessàries, però és per a poder-les dur a terme, perquè són necessàries, que ens calen unes eines que només un estat ens garanteix.

Per tant, manteniment d’objectius, i imprescindible reformulació de mètodes i de tempos. Recuperar el referèndum no és tornar enrere, és una oportunitat per a refer contactes amb gent que necessitem per a ser majoria. I si cal tornar-hi a passar per a demostrar que és una via morta, endavant. Al capdavall, durant una bona temporada vam fer allò de carregar-se de raons, demanant coses tot i sabent que la resposta seria negativa. O és que no ho sabien els que van anar a demanar el traspàs de la competència per a convocar un referèndum? És clar que ho sabien! Però s’havia de fer. Si cal, ara, tornem-hi. I quan hi hagi una altre negativa, hauran de decidir què fan.

En aquest procés post 27-S s’han comès molts errors, i seria bo no tornar-hi. Durant força temps s’ha estat molt dur amb tot el món de l’ex-IC, Podem, Colau i comuns, etc. si aleshores ja em va semblar un error, ara encara més. per ampliar la base social i política de l’independentisme, cal també aquesta gent, i pocs amics es fan des de la desconfiança, i menys des de l’insult. 

Això mateix amb la CUP, fins i tot ara. Fins i tot entenent el cabreig d‘alguna gent, em semblen absolutament  impresentables  els insults –sovint carregats de masclisme- que algú els adreça. Keep calm, deixem passar la febrada, i vegem què es pot fer per a sumar gent.

Ara, això mateix serveix per a més bandes. La crítica a la CUP no és necessàriament un insult, i mereix el mateix respecte que la CUP reclama per a les seves posicions, que inclouen crítiques a unes altres opcions. L’arrogància ha estat molt repartida, i si alguns pretenien una mena d’adhesió personal inquebrantable a Mas –crec que alguns dels seus defensors han estat també els seus pitjors enemics- l’equivalent vet a la persona el situava, paradoxalment, en aquesta lectura personalista que es volia evitar.

A mi em sobren les adhesions personals. Entenc les fidelitats, les lleialtats, però no els vassallatges. Ser lleial significa dir no quan creus que cal dir no, amb criteri propi, sense que això vulgui dir una guerra. Igual que dir sí, si això és el que creus convenient. Penso que, ara, i precisament per a no perdre base social, era més convenient investir Mas com a president. Perquè crec que la baula més feble és la banda dreta de l’independentisme, i això la reforçava, i que determinats moviments per a convèncer un sector d’esquerra podien fer que hi perdéssim més que no hi guanyéssim. Em puc equivocar, és clar, però aquesta és una opinió tan respectable com la contrària. I això he trobat a faltar en la CUP, que no ha practicat el que reclama per a ella mateixa. Pressing CUP? És clar que n’hi havia! Com hi havia pressingMas per part de la CUP i entorns! O pressing ERC –ara mateix, per part de la CUP- Què es pensen que passa, a la política?. Em sobra un to de superioritat moral, que ara comença a adquirir tocs de Calimero. Ja he llegit  declaracions –em sembla de Gabriela Serra, però parlo de memòria- dient “Ho han aconseguit, han partit la CUP”. No sé qui són aquests que ho han aconseguit –que sona a conspiració- però em temo que no, que us heu partit solets.

I ara? Doncs ara a recollir els vidres trencats, i a fer les coses d’una altra manera. No llençar la tovallola, que és el que esperen la retaguàrdia espanyola, o el país (el seu), sinó reformular tàctiques a partir de la realitat: que cal sumar molta gent, que l’acumulació de forces d’aquests darrers anys –impressionant- no ha estat suficient, i que cal ampliar. I ampliar s’ha de fer seduint, no imposant ni exigint, i encara menys insultant els que no pensen com tu.

Molta feina a fer. Raó de més per no perdre temps.