La sessió d'investidura d'ahir al
Parlament va donar per molts comentaris, més enllà -que no és
poc!- de la significació política de tot plegat. El molt deficient
ús de la llengua -de les llengües, de fet- per part de Xavier
Garcia Albiol, l'enginy de l'aleshores candidat i ara president
parlant dels pentinats propis i cupaires, o més coses.
Un d'aquests gestos, amb molt més
recorregut, va ser la facècia de la salutació entre el portaveu del
PSC Miquel Iceta, i el president en funcions, quan el primer parlava
al segon com si fos absent i va resultar que entrava en aquell
moment. L'agilitat de tots dos per a respondre al fet, i el fair-play
evident són, per a mi, senyal d'un estil polític que hauríem
d'intentar no perdre. Algú s'imagina un fet similar amb portaveus
del PP o de C's, i més a la vista del seu to d'ahir? Jo, francament
no. I tampoc no m'ho imagino al congrés espanyol entre cap dels dels
portaveus de les diferents oposicions i els caps de govern que hi ha
hagut. I potser m'equivoco, però crec que ho haguéssim sabut.
Aquest gest no es deu només a un
caràcter, a una manera de fer més esportiva o oberta. Crec que és,
encara, herència del que s'ha anomenat els partits catalans de
tradició democràtica (i tradició vol dir que vénen de lluny). Una
tradició en la qual també hi ha el PSC, quan hi vol ser, i quan no
es deixa anar pel pendent més madrileny -Madrid concepte, que diu Iu
Forn- de la política, aquella política bronca, irrespectuosa,
autoritària, que va quedar en evidència en l'exabrupte exacte i
contundent de José Antonio Labordeta (llegiu el magnífic llibre
“Memorias de un beduino en el Congreso” que ho explica molt bé).
Una anècdota, és clar, però que dóna
per més. Sempre he sostingut -i en aquest blog ho podeu trobar- que
és un error estratègic el tracte que determinats sectors de
l'independentisme/nacionalisme donen al PSC. Amb totes les crítiques
que se li poden fer -i són moltes- el PSC, i sobretot quan fa de PSC
i no de PSOE, articula un espai social i polític important per al
país, i una tradició democràtica i progressista que no ens podem
permetre el luxe de perdre. Simplificar la trajectòria, el
comportament, i la composició del PSC a les barroeries d'alguns
capitans -que no haurien de passar de sergents xusqueros- a les
barbaritats d'alcaldes corruptes, o a la comoditat amb què alguns suporten el foc amic del PSOE seria fer una lectura equivocada del que
també és el PSC: l'expressió política d'una part de la societat
catalana, molt més real, molt més existent políticament,
socialment, cívicament, que no pas invents polítics artificials,
alimentats mediàticament, i amb poca o nul·la penetració social.
En el futur que vull per al meu país,
hi veig molts homes i dones que avui són al PSC o que el voten. El
país l'hem de fer entre tots i per a tothom, però així com no hi
imagino determinats elements de l'escenari polític, sí que hi
imagino molta d'aquesta gent a l'entorn del PSC.
És per això que voldria que
l'encaixada anecdòtica de Mas i Iceta al Parlament fos un senyal que
el PSC -o bona part del PSC- juga en una lliga diferent a la del bloc
agre PP/C's, i que, en un futur que espero proper, trobarem molta de
la seva gent al costat bo de la barricada.
(foto manllevada del web de RAC1)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada