Carod-Rovira a Telecinco

La setmana passada, en Josep-Lluís Carod-Rovira va ser entrevistat en un d'aquests programes tertúlia cutres que fan a Telecinco. Mireu si era cutre que em sembla que hi havia la Rahola i tot. Això, el fet de l'entrevista -no el que hi va dir, que no ho he vist comentat més que a l'Ara digital i amb prou feines- va ser àmpliament comentat a la xarxa. No m'estranya que es comentés, pel perfil de Telecinco, però no comparteixo el sentit de molts del comentaris.

Abans de continuar, vull deixar dit que no va vaig sentir l'entrevista -no és d'això del que vull parlar- entre d'altres coses perquè no acostumo a seguir aquests programes, però també perquè el que pugui dir de nou en Carod, i que m'interessi -i a priori m'interessa si més no sentir-ho- sé que ho dirà en un altre mitjà o en un altre medi. I també vull dir que sé que molt bona part dels comentaris en digitals, facebook i coses d'aquestes són obra de trolls, d'empreses que s'hi dediquen -a posar a parir qui sigui, per encàrrec- o de veritables malalts. Admetem, però, que un percentatge sigui expressat versemblantment com a opinió. Molt majoritàriament eren desfavorables al fet que fos entrevistat a Telecinco. S'hi retreia la baixa qualitat de la cadena i d'aquests programes en particular, i la militància espanyolista i espanyolitzadora que té (per exemple, signant el “manifiesto por la lengua común”).

I no estic d'acord amb aquesta desautorització, al contrari: crec que és important que una veu de l'esquerra independentista (ni l'única, ni la millor, ni la majoritària, però una veu) amb un coneixement popular important parli amb llibertat per aquesta cadena un divendres a la nit. I és que fa molt de temps que estic convençut -números canten, i això que sóc de lletres- que l'independentisme, per a ser majoritari, necessita incorporar, sobretot, els que no hi són. Perquè si no són aquests, ja em direu qui coi s''hi ha d'incorporar. I aquesta gent són els que segueixen més Telecinco que el 33, posats a dir. Doncs, per allò de Mahoma i la muntanya, em sembla d'una lògica aplastant que, si hi volem arribar i convèncer -volem, oi?- s'ha de fer també per aquests mitjans.

La polèmica m'ha recordat una cosa que explicava Santiago Carrillo. Quan encara era a l'exili, abans de la mort d'en Franco, el van entrevistar a “Lui”. Per als qui no ho sàpiguen, “Lui” era una mena de “Play-boy” francès: articles i entrevistes d'una certa qualitat, acompanyats de fotografies de noies nues amb pretensions artístiques (mes pretensions que artístiques, tot s'ha de dir). La mena de revista que viatjava d'amagat de Perpinyà cap avall, i que s'amagava en un calaix. Aquesta entrevista de l'aleshores secretari general del PCE va ser molt criticada per elements del propi partit (i no hi és aliè el puritanisme dels partits comunistes, però això és una altra història). Santiago Carrillo es defensava amb una lògica aplastant -al meu entendre-: "a la premsa obrera no els he d'explicar res que no sàpiguen; si vull arribar a més gent, ho he de fer als mitjans que llegeix aquesta gent que no llegeix la premsa obrera”.

Doncs ara, ben bé el mateix. Tot i que, pel que conec en Carod, em penso que s'hi divertiria d'allò més si l'entrevistés el “Lui”, el “Play—boy” o qualsevol d'aquestes, si encara es publica.

Organització territorial. 2

L’organització territorial és un sistema. Això vol dir que quan toquem una part, hem de tenir en compte  totes les parts, i el tot. I en aquest tema això vol dir els diversos nivells, les relacions entre ells, i tots els components de cada nivell.

A Catalunya, de nivells no en falten, però l’afirmació generalitzada que en sobren –igual que la també generalitzada que sobren ajuntaments- parteix, sovint, d’una idea molt estesa: que els nivells han de ser arreu i que han de ser homogenis. Aquest és un tic jacobí que ens hem de treure de sobre. No hem incorporat prou la possibilitat de l’assimetria, de l’adaptació de nivells i elements a realitats diferents. A cada element territorial, a cada necessitat territorial, la solució més adequada i la relació més  adequada amb la resta d’elements. Que no ha de ser idèntica a la d’altres realitats diferents.

Ara ha començat un debat –dit sigui amb molta generositat- sobre possibles fusions municipals, a rel d’aquesta idea que “sobren municipis”. Però aquest debat –i ho hauria de ser de veritat, un debat- s’hauria de completar amb més elements. Segons com funcionin –o fem funcionar- altres nivells, caldrà o no una mena o altra de fusió, o de modificació de la planta municipal. I segons com fem funcionar tots eles elements –en organització, funcions, finançament, etc- necessitarem o no un tipus o altre de nivell.

Per tant, cal contemplar-ho (que no vol dir modificar-ho) com un tot, per a no fer només pedaços que no solucionen gairebé res, si no és que encara ho compliquen més (exemple, la reforma de la LOCC del 2003; qui en vulgui saber més: http://www.pisunyer.org/publicaciones/punts16.pdf).

Haurem de parlar, doncs –en posts successius- de molts temes:

-       Planta. Quin mapa municipal, comarcal, i més enllà; a partir del que tenim, però també pensant en el que volem.

-       Representativitat a cada element. Control democràtic, formes de representació i a qui representen.

-       Funcions. Quines, com. Diferenciar entre serveis de prestació obligatòria i  competències, entre gestió directa o indirecta. Quin concepte tenim de l’autonomia local.

-       Finançament. Per a fer què i com. Autonomia financera i responsabilitat fiscal.

En parlarem.

Organització territorial. 1

Es van avançant algunes idees sobre l’organització territorial, més de la banda del govern espanyol  que del català, tot sigui dit. Sembla que aquí s’estigui una mica a l’expectativa del que faran, o del que deixaran fer. I mentre, des del Madrid concepte (copyright Iu Forn!) es van llençant globus sonda i línies mestres... molt poc  atractives. En tot cas, més enllà que agradin o no, sí que és possible –i necessari- fer alguns comentaris que, per part meva, intentaré que tinguin el màxim rigor. No crec que en una tècnica neutra, separada absolutament de l’opinió o de la ideologia, i per tant també el que jo digui serà connotat. Però igualment no crec –és més, em sembla profundament negatiu- en opinions al marge del rigor, de les dades, i de tenir en compte molt més elements dels que s’estan dient per ara.

Per això aquest serà e primer d’una sèrie de comentaris, perquè hi ha moltes coses a dir. La qüestió de l’organització territorial ve de lluny, és complexa, i hauríem d’intentar ser rigorosos, tots plegats.

Per començar, algunes qüestions bàsiques, a la vista de les idees i propostes que es van sentit. Recapitulem: des de la FEMP, des del govern espanyol, i des d’alguns centres de recerca (l’Institut d’Economia de Barcelona, sobretot, i també un informe imfumable i impresentable d’una consultoria –Russell Bedford- que incomprensiblement –o no, ves a saber- és usat per l’Estat).  Aquestes idees van en la línia de:

-          Fusionar els municipis segons un llindar mínim de població, que va dels 5.000 habitants als 20.000 (FEMP, IEB).

-          Potenciar les diputacions per sobre d’altres fórmules supramunicipals (Secretari d’Estat per a les Administracions Públiques).

Més endavant parlaré del tema de fusions, però hi ha unes quantes idees generals que crec que cal posar de manifest, de manera prèvia:

1. L’organització territorial és un tot. No podem aspirar a tocar una peça –per exemple, els municipis- si no hi adaptem, també, la resta d’administracions públiques.  No podem tocar un aspecte –la dimensió- si no toquem també finançament, organització, serveis, competències, etc. Posar pedaços –i ja en portem uns quants- no fa més que engrandir el problema.

2. El territori és desigual, de manera que solucions uniformes són un error.  Més enllà del tema competencial –que també- pretendre que a tot arreu diputacions, o a tot arreu mancomunitats, és un error.  Cal tenir en compte per a fer què, a on, i com. La diversitat en les formes de cooperació local respon a la diversitat de les realitats i de les necessitats.

3. La simple equiparació del pes demogràfic total amb la capacitat de prestació eficient de serveis públics i amb un menor cost és una fal·làcia. Hi ha moltes més variables –la dispersió de la població, la capacitat fiscal, l’exercici de l’autonomia fiscal, etc- que han de ser considerades.  

De tot això, n’anirem parlant.  A la il·lustració, el treball de Lluís Casassas i Joaquim Clusa, una de les propostes més interessants i rigoroses sobre el tema.

M'han premiat

Aquest cap de setmana se celebra a Tarragona el Recercat, la trobada dels centres d’estudis dels territoris de parla catalana (abans en dèiem  Països Catalans, quines coses eh?). En aquestes trobades s’atorga el premi recercat a un centre, per la tasca realitzada en recerca i divulgació. I enguany, el premi ha estat atorgat al Centre d’Estudis d’Altafulla.

Vaig conèixer el Centre de la mà d’un dels seus factòtums, en Salvador-Joan Rovira, deu fer més de trenta anys. En Salvador Rovira és un d’aquells homenots poc coneguts però amb una immensa feinada al darrera, al ram de la història, i també en el foment d’un centre d’estudis que sempre he considerat modèlic per la serietat i el rigor de la seva feina. Trenta-sis edicions dels “Estudis Altafullencs” suposen prop de dos-cents articles de tota mena per  conèixer la realitat Altafullenca, històrica, geogràfica, artística, de costums, etc, a més de molts altres llibres, documents, opuscles –l’Oliverot!- i xerrades, sortides, exposicions i més actes de divulgació i d’agitació cultural en un sentit ampli.

Va ser als Estudis Altafullencs –al número 7, el podeu veure aquí http://www.raco.cat/index.php/EstudisAltafulla/article/view/204769/290422- on vaig publicar el primer article de recerca amb una mica de cara i ulls. També amb una mica de trampa, perquè vaig poder utilitzar una bona quantitat d’informació documental que em va cedir en Salvador Rovira, amb molta generositat. Generositat que es va fer extensiva a consells i instruccions per a fer bé la recerca, i que m’han estat molt útils.

Vaig publicar tres articles més, als Estudis, i sempre n’he estat molt orgullós. I crec, a més, que el conjunt –la serietat de plantejaments, el rigor en la preparació i edició dels textos, la cura material en l’edició- els fa especialment dignes. Per això vull pensar que el premi és, també, una mica meu, per col·laborador –poquet- i per soci fidel des de fa més de trenta anys.

I sempre estaré agraït de la generositat i la confiança del Centre i del bon amic Salvador Rovira en un barbamec estudiant de vint anys que es pensava que ja ho sabia tot.

Jo ja no era monàrquic

A partir de la notícia de l’accident, hem sabut que el cap de l’estat espanyol estava de cacera d’elefants a Botswana. I aquest fet –la cacera, el viatge de luxe i sense que se’n sabés res, el context de crisi, l’evidència d’unes relacions familiars poc estretes, etc- ha desfermat una crisi de la institució. Que, a més, tot plegat fos el 14 d’abril, no ha fet més que atiar el foc. Ara surten molts crítics amb la monarquia –tan legítims com quan surten els monàrquics- i sembla que es comencen a qüestionar alguns aspectes del fet que Espanya sigui un regne.

Per una banda, com a no espanyol, hauria de dir que ja s’ho faran, si no fos que això de no espanyol és una definició meva que encara no he pogut –i no per voluntat pròpia- dur a les darreres conseqüències, que forçosament han de ser col·lectives i no personals (ja es veu que definir-se com a no espanyol és una  anomalia; per aquesta regla, també m’hauria de definir no francès, no japonès, etc). És per això que sí que m’interessa, però no per una fília explicita a la tricolor. De fet, això és una mostra de la manca de nacionalitat espanyola: que la bandera, que teòricament hauria de ser un símbol que unís, pugui ser diferent segons el règim polític, ja indica que alguna cosa no va. A Catalunya, llevat de posicions personals –ep! legítimes!- les quatre barres són amplíssimament assumides.

El que em sembla més discutible és que el qüestionament de la monarquia es faci per motius accidentals –mai més ben dit- o anecdòtics. Per mi, la monarquia és qüestionable sobretot per qualitat democràtica. Em sembla incompatible l’exercici d’aquesta funció, per simbòlica que sigui, sense una legitimitat democràtica –directa o indirecta, però periòdica- que permeti posar i treure d’acord amb la voluntat popular i no amb el fet de ser fill –que no filla, per ara- del seu pare.

La monarquia espanyola em sembla també qüestionable per origen: una designació franquista, ratificada per la Cortes digitals del 69. Si posteriorment s’hagués fet un referèndum –i no seria pas el primer, a Europa- sobre monarquia o república, ja seria una altra cosa. Jo continuaria essent republicà, però la monarquia no tindria aquest pecat original.

Però d’una manera més subjectiva tampoc no sóc monàrquic d’aquesta monarquia per una qüestió estètica, i també anterior a la cacera d’elefants. No suporto la lleponeria cursi i anacrònica amb que se la tracta, ni aquesta lloada “campechania” que no em sembla més que grolleria.

I no cal dir que em dolen els calés que ens costa, i més quan, a sobre, els augmenten amb “treballs” com el de la infanta a la Caixa -200.000€ anuals- o l’altra infanta, que no sé on és, però diu que no s’ha assabentat de les crítiques “perquè estava treballant”, o les rendes de la Nóos i coses així. No comment. Aquí caldria saber el que costa de veritat –no només el pressupost de la casa reial, aquest que han retallat.... un 2%!!!- amb el manteniment de tots els serveis annexos i capricis (per exemple, la cinta per córrer, que va comprar patrimoni –és a dir, tots, no la casa reial- per més de 14.000€, vegeu http://www.elconfidencial.com/archivos/ec/2011030892fra_gimnasio.pdf). Seria així, conegudes realment totes les despeses, que podríem comparar –sabent, també, si totes les funcions són equivalents- amb altres caps d’estat, i fer números.

Vull dir, amb tot això, que si ara cal criticar –i crec que sí- el rei per haver marxat de cacera a l’altra punta del món, pagant –ara diuen que no, que convidat- una fortuna, en temps de crisi, per manca de transparència, o per moltes coses més, fem-ho –almenys jo- sabent que un president o presidenta de república catalana també pot fer les coses bé o malament, que també costa diners –potser no tants, depèn- i que és perfectament criticable. O sigui, que si hagués anat a caçar elefants en temps de crisi i d’amagat, també el criticaríem, i fins i tot potser el faríem dimitir –vegeu a Alemanya- però segur que no seria una crisi de règim, sinó un comportament democràtic. Que bona falta ens fa.

més eurovegas....

El culebrot Eurovegas continua, i les negociacions (sic) dels governs amb el Sheldon Adelson cada cop més semblen una mena de blackjack o de bacarrà. Aquest és un dels espectacles més tristos que ens està oferint el procés, la indignitat de veure el govern del país pidolant una inversió i rebaixant-se a fer taula rasa de normatives i, sobretot, del seu paper director. Quan se’ns parla de la preeminència dels mercats per sobre de la política democràtica, ja tenim un bon exemple per a qui no ho entengui. Potser això ens explica perquè s’ha optat per l’estat espanyol, que no deixa de tenir una posició un pèl excèntrica dins d’Europa. Clima? A Itàlia o al sud-est francès trobarien climes semblants. Comunicacions? Tres quarts del mateix. Però la disponibilitat a canviar el que calgui, la lleponeria esperonada per la crisi, la manca de dignitat i de fermesa que estan tenint les institucions...  no sé si ho trobarien enlloc més. I això és preocupant.

Ara, però, es diu que un dels motius de discrepància, dels quals el govern no vol cedir, és l’alçada de les construccions. És la primera bona notícia que veig sobre aquest tema, en la mesura que reforça –toco fusta- la preexistència d’un planejament i d’un model urbà per sobre de les apetències de l’inversor.

Un incís: vull creure que quan algú planteja una inversió d’aquesta magnitud –fins i tot si és força per sota del que s’anuncia, com m’imagino- parteix d’estudis seriosos. Però aquí sembla que tot depèn de les ocurrències d’aquest sòsies del Gargamel, que vol reproduir el model Las Vegas al marge de les preexistències com ara un aeroport. Nicieses.

Tornem a les alçades dels edificis. Em sembla una bona notícia perquè envia el senyal que, si tenim un planejament, un model d’ocupació del sòl –per voluntat o per la seguretat que imposa la proximitat de l’aeroport i la necessària seguretat aeronàutica- ens el prenem seriosament. O, almenys, això vull creure, perquè hem anat rebent senyals molt diferents segons els quals allò que preveu el planejament territorial és paper mullat.

Sóc un gran defensor del planejament territorial que tenim a Catalunya, i això almenys per dues raons. Una, perquè crec que és ben construït conceptualment, i proposa un model raonable si sabem llegir-lo en clau de possibilitat, partint del que tenim, i en un escenari temporal limitat. És a dir, que no pretén arribar a un a mena de paradís territorial en quatre dies i per a tota l’eternitat. La segona és, simplement, perquè la seva sola existència ja és un avenç importantíssim. Hauríem de ser prou lúcids per tenir present que és el primer cop, des d’Adam i Eva per dir una data, que Catalunya disposa d’un instrument de planejament territorial, i això és un canvi de paradigma fonamental.

El planejament no ha de ser vist com un dogma inflexible, impermeable a l’evolució de la realitat, sinó com una guia prou sòlida per a estructurar l’espai amb uns criteris racional i tendents a un determinat model que la societat, en un exercici polític –i que, per tant, només pot ser democràtic- es dóna a si mateixa. Crec que el que tenim aconsegueix de forma raonable l’equilibri entre aquesta guia i els mecanismes d’adaptació i de possible reforma, de manera que m’emprenya que ara que estem en ple procés d’assumpció  d’aquestes normes es doni el missatge que és igual, que això només és un tràmit, i que podem canviar les regles de joc en qualsevol moment. Com ara l’hotel d’Es Trenc, per cert. Per això em sobren algunes de les modificacions de la Llei d’urbanisme, que permeten, si es vol –i segur que n’hi haurà que ho voldran- una mena de barra lliure que anul·la l’efecte ordenador i directiu del planejament.

M’agradaria, doncs, que el tema de les alçades dels edificis no fos una excusa, o una anècdota, sinó el senyal d’una rectificació i la restitució d’aquesta funció del planejament territorial. Veurem.

Contra Eurovegas, amb raons

Ahir  vaig assistir a la taula rodona sobre Eurovegas que va organitzar el Col·legi de Geògrafs. Vull dir ja d’entrada que això d’Eurovegas (o Gaudí Sands, és igual) no m’agrada gens ni mica, per molt motius dels que van ser dits ahir: pèrdua d’un sòl de qualitat i d’un model territorial al Baix Llobregat, la voladura controlada (o no) de la cultura del planejament (si és que mai ha arribat a quallar, aquesta cultura, a Catalunya, cosa que dubto) o la decisió d’un model turístic que associa la marca Barcelona –per ara, la marca Catalunya és anecdòtica o quimèrica- a un producte no autòcton –per tant, amb menys garanties de durabilitat- i d’un nivell cultural i laboral baixíssim.

Però crec que l’oposició a propostes com aquestes –i, per extensió, a molts conflictes territorials- peca d’excés de truculència. Ahir vaig fer una intervenció en aquest sentit, que no estic convençut que fos del tot entesa. Vaig parlar –i em reafirmo- d’escenaris apocalíptics, i de com la realitat els matisa, si no els desmenteix. I crec que això perjudica la credibilitat de la crítica, i facilita l’acusació de ser de la cultura del no i permet no entrar en les crítiques més raonades.

I no serà perquè no hi hagi motius, però si pintem el pitjor escenari possible, les conseqüències negatives portades a l’extrem, i a sobre hi afegim uns quants perjudicis, després la realitat –si arriba, i ara espero que no ho faci!- ens desmentirà. Si ens oposem a Eurovegas dient que això fomentarà la ludopatia, la prostitució, i l’arribada de màfies, malament. Malament no perquè no sigui veritat, sinó perquè, ara mateix, ja podem jugar a una dotzena llarga de loteries públiques, uns quants casinos, bingos –encara en deuen quedar- i milers d’escurabutxaques, que amb el nom ja paguen, en un 90% dels bars del país. Ara mateix, diaris de gran tirada –algun del quals de la dreta més rància i hipòcrita, si és que això no és una reiteració- van plens d’anuncis de prostitució, i ens expliquen tranquil·lament com, amb el World Mobile Congress, o Construmat, o el que sigui, arriben centenars de professionals del sexe per a cobrir la demanda. Ara mateix, tenim màfies diverses, començant per la raça autòctona, que també està molt espavilada. De manera que no fotem.

I territorialment no podem fer el mateix. Hi ha arguments sobrats per a qüestionar això d’Eurovegas, però tinguem present que ja hi ha una implantació turística –també molt qüestionada al seu dia- que és Port Aventura que ocupa –almenys les té expropiades i reservades- 740 ha, gairebé les 800 d’Eurovegas. Aleshores van sortir veus que auguraven tota mena de catàstrofes per al Camp de Tarragona, i, si bé és veritat que hi ha hagut problemes, que algunes coses han anat diferents –començant per Port Aventura, que havia de tenir 3 parcs i .2400 habitatges, i no va així- i que alguns efectes són a més llarg termini, el cert és que no ha estat el desastre que alguns anunciaven.

De manera que potser seria hora que ens traguéssim de sobre aquest complex de Cassandra, que moralment pot ser molt tranquil·litzador –allò de “jo ja ho deia” i sentir-se superior- però que és força inútil. Sobretot perquè Cassandra pronosticava desgràcies, i es complien. Com que tenim raons per a tenir raó, no cal que exagerem.