2+3, 4+1

Aquestes darreres setmanes s’han succeït protestes a les universitats contra la decisió d’estructurar l’oferta acadèmica en un format 3 anys (grau) + 2 anys (màster) en lloc (o a més de) de la generalitzada ara de quatre + 1.

Quan es va decidir aquest 4+1 jo tenia força contacte amb Carles Solà, ex-rector de la UAB i aleshores conseller d’Universitats amb Pasqual Maragall. Em sembla recordar que l’opinió del conseller, i majoritàriament de les universitats catalanes, era partidària del model 3 + 2, més estès a Europa, i per tant més fàcil d’homologar.

També aleshores formava part de la junta del Col·legi de Geògrafs, que participava en una comissió, juntament amb tots els departaments de geografia de les universitats, per a treballar sobre el disseny del grau de geografia, i va anar fent propostes sobre els dos formats.

Els arguments de Carles Solà em semblaven –i em semblen, encara ara- convincents, i els dissenys que jo coneixia, basats en el 3+2, també. Em recordaven una mica l’antic pla Maluquer de filosofia i lletres, que comprenia tres cursos troncals, i dos cursos d’especialització, que et permetien anar cap a lletres, art, història, geografia, i altres.

Amb aquests antecedents, el més normal és que ara trobés encertat anar cap al 3+2. Però no és ben bé així. D’entrada, em sembla força sensat el que diu l’encara rector de la UB en aquesta entrevista, sobre la flexibilitat (la podeu veure aquí ). 

Però, sobretot, i com que ja em temo que de flexibilitat poca, entenc que cal dir que el 3+2, no ara, no així, i no només.

No ara. Fa com qui diu quatre dies que el grau funciona. Si no recordo malament, fa tres anys que va sortir la primera promoció del grau de geografia i ordenació del territori de la URV, que és la que em toca. Vol dir això que hi ha, encara, poc bagatge per avaluar si el grau va bé o no, si és adequat a les expectatives o a les possibilitats professionals, si el seu encaix amb altres estudis és correcte, i moltes coses que caldria veure (o, almenys, que jo crec que caldria veure). Si no vaig errat de comptes, l’any passat una d’aquestes agències o comissions o el que sigui de l’entorn universitari va avaluar el grau de geografia de la URV.

I ara, que encara estem començant a avaluar si ho fem bé o no, hem de canviar-ho tot? No em sembla el millor moment, si no és que la intenció es fer tornar boig el personal docent i de suport dels departaments, que aleshores sí.

No així. Pel que sé –i si no, ja em corregiran- la decisió d’anar pel 3+2 va ser unilateral del Ministeri, en època d’aquest personatge anomenat Wert, i amb sorpresa –no sé si gran o relativa- dels rectors. Coneixent l’escassa voluntat negociadora del ministeri, no m’estranyaria. Remuntar l’estructura dels graus, atapeir tota la docència que ara es fa en quatre anys per a poder-la fer a tres –impossible- i, per tant, decidir què es passa a màster i com, és una feinada, i s’ha de pensar molt bé (i ja es va haver de fer, al marge de com hagi quedat, quan es va haver de passar de la llicenciatura de cinc anys al grau de 4+1). Això no es pot fer –o no s’hauria de poder fer- al marge (i menys en contra) de les universitats, que són alguna cosa més que els rectors.

No només. Passar d’una llicenciatura de cincs anys, amb preus públics subvencionats, a una estructura de grau i màster, en la qual el preu del màster no està tan subvencionat, ja ha estat un cop econòmic. Un grau de tres anys pot mantenir la mateixa subvenció, però té tots els números que el màster no la tindrà. Si ens limitem a reduir el grau en un any, i ampliar els màsters –que ara seran molt més necessaris per a completar els estudis- i no incloem la totalitat del màster en el preu subvencionat o en un generós programa de beques (i aquesta opció em sembla molt més equitativa que abaratir el preu de manera indiscriminada) estarem dificultant molt més l’accés a l’educació superior.

De manera que no ara, no així, i no només. Sí començar a pensar-hi i a treballar-hi ara, sí a fer-ho amb tota la comunitat universitària, i si a fer-ho incloent les repercussions econòmiques i repensant i reformulant el finançament dels estudis –que no és exactament el finançament de la universitat- en termes d’equitat (que no vol dir gratuïtat indiscriminada: no hi ha res gratis). 

(foto: el referèndum sobre el 3+2 fet a la URV. Manllevada de www.naciodigital.cat)