Ha mort Mario Vargas Llosa, un escriptor -excel·lent
escriptor- molt més conegut, darrerament, per opinions extraliteràries mes
aviat polèmiques, i seria una llàstima que les molt freqüents atzagaiades
polítiques amaguessin una obra literària impressionant.
Jo vaig descobrir MVL molt aviat, encara no se perquè. Sí
recordo que vaig llegir “La Ciudad y los perros” gràcies a Tomàs Valverde, un
capellà de la Universitat Laboral de Tarragona, apassionat lector, amb qui no
anava a classe de religió però sí que tenia llargues converses sobre llibres, i
que me’l va aconsellar i prestar. No puc assegurar que fos el primer (potser ja
havia llegit “Los cachorros”? No ho sé). La qüestió es que m’hi vaig enganxar,
i en vaig llegir gairebé tot, llevat dels darrers anys, i això una mica
emprenyat per les ximpleries dretanes i anticatalanes, però també perquè els
darrers llibres –“La fiesta del chivo”, “El paraiso en la otra esquina”, i
d’altres- tot i ser bons, perquè MVL tenia ofici més que suficient, em
semblaven repeticions d’un esquema conegut: dues històries en paral·lel, amb
algun punt de connexió.
En canvi, les primeres em van entusiasmar. Vaig llegir d’una
tirada, completament absorbit, la monumental “Conversación en la catedral”, i
vaig riure d’allò més amb “Pantaleón y las visitadoras” i amb “La tía Julia y
el escribidor”, i em vaig rendir a la monumental, extraordinària, immensa “La
guerra del fin del mundo”, per mi la millor. Després... bons productes, ben
facturats -sobretot això- però ja sense l’emoció inicial.
De les ximpleries de la seva carrera política o
parapolitica, ja en vaig parlar AQUÍ
i AQUÍ,
entre d’altres. No hi he d’afegir gran cosa. Però no és només sobre Catalunya
que MVL ha desbarrat. La seva incursió en la política, quan va ser candidat a
la presidència del Perú -al final, entre ell i Fujimori, que ja és tria
difícil- ja ens va mostrar un personatge egòlatra i fora del món (que l’altre
fos un lladre autoritari és una altra qüestió).
Hi ha una mena de reportatge novel·lat, de Jaime Bayly,
també escriptor peruà (però una mena de Terenci Moix, fascinat per món de la
fama televisiva) “Los genios” que narra l’enfrontament entre Gabriel García
Márquez i MVL, i en un moment diu que el primer és el noi popular a classe,
sense cap esforç per a ser-ho, i el segon, el noi aplicat i estudiós, primer de
la classe, però que no cau bé a ningú, i em sembla una bona descripció.
En tot cas, quan passin els panegírics tipus El Pais, o
l’ABC, i es calmin els comentaris exaltats que el tracten de feixista -que no
n’era- i més, ens en quedaran els llibres, que són el que val la pena.
Del tot encertat
ResponElimina