Una de les lectures d’aquest estiu ha estat un llibre dens,
extens, singular. “El mundo que forjó la peste”, de James Belich (ed. Desperta
Ferro, 2025) és un fresc històric sobre el canvi -els canvis- al món a partir
de la pesta negra. Sembla que no ha de ser gran cosa, però no és
així.
En primer lloc, per l’abast temporal. Si bé normalment
associem “pesta negra” a la pandèmia de mitjans del segle XIV, i només ens cal
el Decameró per a confirmar-ho, aquí la pesta són tres cicles amplis, entre el
segle VII i finals del segle XIX, el segon dels quals -entre el segle XIV i el
segle XVIII- és el que centra el llibre. Una passa amb múltiples rebrots, mes o
menys localitzats, i de virulència variable.
En segon lloc, pel concepte històric. Belich ens parla, al
principi, del concepte de les divergències, d’elements disruptius, de llarg
abast, que marquen un canvi global al món, i cita la domesticació i ús massiu
dels cavalls, el control de l’aigua per a l’agricultura, l’aparició del carro
de combat, i la que protagonitza el llibre, la pesta. Una pesta que ens és
descrita minuciosament, des de la bactèria Yersinia pestis, que l’origina, fins
als vectors de transmissió.
En tercer lloc, per l’abast. La pesta, i tot el que en
dedueix, no és europea. La situa en un món molt més globalitzat i connectat del
que ens pensàvem, i, sobretot, en múltiples direccions. Des del conjunt
euroasiàtic, al món índic i xinès, passant pel sud-est asiàtic, i el món
musulmà, que inclou bona part de l’espai subsaharià o de l’Àfrica occidental. I
tot això no en relació o subordinat a Europa, com massa sovint hi arribem (allò
que Amèrica comença a partir de Colom, com si abans no hi passés res) sinó de
manera autònoma i, sobretot, entrelligada, i així aprenem que la pretesa
superioritat europea no és més un parèntesi en segles de predomini tecnològic i
econòmic de la Xina i de l’Índia. Aquest és, per mi, un dels grans valors del
llibre (l’he connectat amb un altre llibre genial, “El mundo. Una historia de
familias” de Simon Sebag-Montefiore” que també trenca aquest eurocentrisme, tot
i que amb un text molt mes divertit de llegir, perquè és un gamberro).
I què ens diu el llibre? Doncs que la pesta, en aquest
rebrot principal -però no l’únic- del segle XIV és a l’origen dels grans canvis
al món que preparen el següent gran canvi que és la revolució industrial. I
això és així principalment perquè la pesta, a diferència d’altres catàstrofes
-inundacions, terratrèmols, incendis- mata persones, però no bestiar, ni
destrueix les coses. Això fa que el capital fix -cases, tallers, terres,
molins, bestiar, eines...- resta intacte, i, per tant, la dotació de capital fix
per cap, quan hi ha una pèrdua de població entre una tercera part i la meitat,
es dobla. Això genera molts canvis: menys mà d’obra, que permet apujar els
sous; concentració de l’activitat agrària a les terres més fèrtils, i nous usos
-sobretot ramaderia- a les abandonades; impuls a tecnologies per a suplir la
manca de mà d’obra; necessitat de buscar nous mercats i nous proveïdors, amb el
que implica de millorar els mitjans de transport; un renaixement del tràfic d’esclaus,
per a tenir mà d’obra, però també absorbir coneixements, i acumular capital i
establir relacions comercials; la creació de nous instruments -bancs centrals,
hipoteques, lletres de canvi- que són a l’origen del capitalisme, i així moltes
coses, en molts llocs, i en moltes direccions.
La pregunta que es fa l’autor és “Com és que aquest tros
petit de món que és Europa aconsegueix ser dominant al segle XIX?”. I argumenta
que es deu a la resposta a la pesta, que, tot i que global, va generar
respostes diferents.
El plantejament és atractiu, però tinc la sensació que, en
alguns casos, la lectura “pesta com a causa de” és una mica forçada. Sembla com
si, feliç amb la troballa, l’autor llegeix la història en funció d’això. Sí que
diu, a les conclusions, que no ha pretès que la pesta sigui LA causa, sinó una
de les causes, però tot i així de vegades la interpretació em sembla forçada. De
fet, a mesura que el llibre va avançant, perd una mica de pistonada, i al
darrer capítol, el cas singular d’Anglaterra i com es va situar com a potència
dominant, la pesta és una presència gairebé anecdòtica, una cosa llunyana. Com
allò que el vol d’una papallona a Nova York causa un terratrèmol a Oceània. Que
potser sí, però amb tantes passes intermèdies que la causa primera ja no
importa.
Això no vol dir que el llibre no sigui d’interès, al
contrari. La connexió de les diverses parts del món és extraordinària,
l’establiment de xarxes comercials, d’imperis fragmentats, de formes de
precolonialisme, és fascinant, i t’obliga a veure el món d’una altra manera.
A més, hi ha dades molt curioses. Ara he sabut que
Barcelona, al segle XV, era exportadora.... d’ulleres!. I, per cert, en aquesta
lectura del món i de com canvia, hi veig una línia de treball històric a Catalunya
fascinant. Com es connectava, Catalunya, amb tots aquests canvis? Què suposa l’esclavitud
a la Catalunya del segle XIV i XV? D’on venen i cap a on van els capitals
acumulats per l’activitat comercial?. Formàvem part d’aquest món, i seria bo
saber-ne més.
Per posar un però al llibre, he de dir que és de lectura una
mica feixuga. No es pot comparar al llibre citat de Sebag-Montefiore, que, com
ja he dit, és un gamberro que posa sal i pebre i fa uns textos brillants. La
traducció deu ser bona -no puc jutjar-la- però m’hi grinyola molt que Lübeck,
la ciutat hanseàtica, sigui sistemàticament escrita com “Lubeca”. Em recorda
aquelles traduccions decimonòniques de novel·les, que traduïen el nom propi de
personatges anglosaxons. Hi ha també unes quantes errades -lletres de més,
discordances sintàctiques, línies repetides- que una edició més acurada hagués
evitat.
En conjunt, però, una lectura més que recomanable. Ara em
sembla que buscaré un parell de textos més lleugers, per descomprimir.
