Tarragona, smart city

Demà i demà passat (5 i 6 de juliol) té lloc a Tarragona el CiberÀgora, una trobada promoguda per l’Ajuntament de Tarragona i amb la participació –de tipus divers- de la URV i d’algunes empreses. I el motiu és el debat –sempre benvingut- sobre el concepte d’smart city i la indissimulada voluntat de l’Ajuntament per a portar Tarragona cap aquí.

Aquesta voluntat, expressada de manera explícita pel mateix alcalde Tarragona, i per altres membres del seu govern, va començar a quallar a partir del projecte de jardí vertical de la Tabacalera, on, entre jardí, pantalla gegant –per a veure la Roja, per exemple- i alguna cosa més, hi vam gastar un milió i mig d’euros del Plan E. I des d’aleshores, hi ha una veritable fal·lera per fer de Tarragona smart city. Tant és així que fa unes setmanes, un article més o menys crític amb això va ser animosament contestat per un tècnic municipal –no per cap membre del govern- poc menys que acusant els crítics de reaccionaris i d’oposar-se al progrés i a la modernitat.

Anem a pams. D’entrada, vull dir que em sembla saludable el debat sobre quines i aplicacions tecnològiques podem utilitzar i com per a millorar la gestió de la ciutat. El primer semàfor que es va instal·lar en una ciutat per a regular el trànsit devia ser vist com un objecte extraterrestre, i avui no sabríem passar-ne. Crec que hi ha moltes possibilitats, en les noves tecnologies, per a fer més eficient la gestió de les ciutats. Al capdavall, els SIG, ja habituals en molts ajuntaments –no en el de Tarragona, almenys com caldria- són de la mateixa família.

Per tant, crec que Tarragona fa bé de voler anar per aquest camí, almenys de manera general. Però, a la vegada, tinc unes quantes prevencions.

D’entrada, crec que hi ha una sobrevaloració de les aplicacions de les noves tecnologies, de manera general. No sé fins a quin punt pròpia de l’interès d’empreses productores per a vendre –per exemple, unes quantes de les participants a la CiberAgora- o si és producte de la novetat. Exactament de la mateixa manera que fa uns anys, tothom es posava a fer agendes 21 com a bojos, per alegria de les consultores ambientals.

Aquest enlluernament tecnològic ha estat magistralment tractat per .José Fariñas al seu blog, en un excel·lent –i treballadíssim, com tots els seus- post al qual em remeto http://elblogdefarina.blogspot.com.es/2012/01/smart-cities-los-inventos-del-tbo.html

Però aquestes serien reflexions amb caràcter general, i m'agradaria cenyir-me més al cas de Tarragona. A la qual són també són d'aplicació, és clar, però hi ha més coses a dir. Suposem -com a especulació- que sí, que aquestes tecnologies i procediments resulten tremendament eficaços en la millora de la gestió dels serveis urbans, que ens permeten enormes estalvis immediats en consums energètics, i que podem millorar els fluxos de trànsit, la capacitat de les clavegueres, la distribució d'aigua, etc. Ho podem aplicar a Tarragona?

Doncs en tinc seriosos dubtes, per diverses raons:

Per una qüestió de cultura de gestió. No vull desqualificar, en bloc, tot el personal de l'Ajuntament de Tarragona ni la seva capacitat d'aprendre coses noves, però em conec prou part del personal del que a priori li tocaria funcionar més amb això, i, sobretot, em conec l'estructura -si se'n pot dir així- de la casa, i també la manera d'entendre-la i de dirigir-la. I això amb caràcter transversal, és a dir, tant pel que fa a funcionaris com a governs, de tots els colors. Amb les excepcions que calgui -que n'hi ha a tot arreu- hi ha una enorme manca de visió de ciutat, i encara més dels instruments i organització bàsics d'una administració municipal moderna. Ja he dit abans que no hi ha un SIG com cal, però també caldria dir que la comunicació entre departaments és nul·la, que ningú pensa i treballa en les necessitats a quinze anys vista, que impera el curt termini i el “això no ho hem fet mai” o el “això sempre ho hem fet així” com a normes de funcionament. I també el tret per elevació, l'intent de corregir deficiències fent -sobre el paper- projectes ambiciosíssims que, a l'hora de la veritat, topen amb una maquinària feta de compartiments estancs on cadascú s'ha construït la parcel·la de feina que li ve de gust, sense criteris racionals, i sempre amb les portes preparades per a expulsar qualsevol cosa que no agrada (o que no se sap fer, o que no es vol fer) cap a un altre compartiment.

Per una qüestió de prioritats. Em temo que a Tarragona ens falta molt, a l'Ajuntament i a la ciutat, per a treure tot el suc possible a determinades aplicacions. Com he dit abans, encara ni hi ha un SIG en condicions, la informació sobre la realitat de la ciutat -urbanística, econòmica, social, etc- és fragmentada i insuficient, quan existeix, que no sol passar. Però, a més, no hi ha cap cultura de llarg termini, i algunes coses es fan perquè toca fer-les, però sense més transcendència, com ara el pla estratègic Tarragona 1999 o el recent Tarragona 2022 -em sembla que es deia així- que no va ser més que un altre exercici de cara a la galeria i de cap utilitat. Fins i tot en infraestructures bàsiques estem molt lluny d'on hauríem de ser. Si passegeu per Tarragona quan plou -una d'aquestes pluges mediterrànies, de tipus torrencial, que són les que ens toquen- veureu com ràpidament la ciutat s'entolla, en alguns llocs -tots, coneguts- amb un cert volum. Però no tenim dipòsits pluvials per a regular-ho, ni hem redimensionat i refet bona part de la xarxa de clavegueres. Una aplicació intel·ligent -perdó, smart- potser ens podrà dir quin volum cal recollir i a on, però si no tenim on fer-ho, no ens servirà de res. Tenim, doncs, unes altres prioritats, com segurament ja les teníem en lloc de fer un jardí vertical -algú va comptar la despesa necessària per al manteniment? Això és despesa corrent....- i encara més una pantalla gegant, i m'és igual si és per veure la vermella, la selecció catalana o el concurs de castells.

En definitiva, doncs, crec que hi ha unes altres prioritats, inclosa l'adquisició d'una cultura de ciutat que malauradament encara no tenim. Altrament, és com si, sabent que hi ha problemes d'habitatge social, ens plantegéssim si les cases a fer han de ser domòtiques. Està molt bé que hi hagi cases domòtiques, però potser que comencem, simplement, per tenir cases. Els experiments, amb gasosa. I si algú té ganes d'experimentar amb joguines noves, que no les pagui la ciutat.

Organització territorial.3

(reprenc la sèrie, després de dos mesos de turbulències que m’han allunyat del blog més del que voldria)

Una de les qüestions més vistoses de l’organització territorial, i que desafortunadament sovint eclipsa la resta, és la de la planta. Posar ratlles sobre un mapa és un exercici de poder, i també és en el que la gent es fixa, encara que sigui per a fer-ne una lectura equivocada del tipus “a on haurem d’anar, ara?” com si les relacions personals, laborals, comercials, de lleure, etc, anessin condicionades per adscripcions més o menys administratives. Això no vol dir que les divisions territorials no hagin de tenir en compte les relacions funcionals, al contrari, però l’important és per a què volem que serveixi aquella organització, quin contingut donarem a cada unitat, i com s’exercirà.

Però això no vol dir que no calgui traçar ratlles, amb tot el perill que comporta, i assumint que les relacions entre territoris no tenen mai un tall net. En aquest sentit, doncs, seria bo que un procés d’organització territorial a Catalunya es plantegés repensar el conjunt de divisions, i fer-ho començant per la base. Al capdavall, en les propostes i realitats que coneixem fins ara, les vegueries es definien per agrupacions de comarques, i les comarques, per agrupació de municipis. De manera que el sentit comú ens indica que si no volem que el mapa de vegueries grinyoli –i em refereixo al mapa, no al contingut organitzatiu- potser que abans revisem com són les comarques que agrupem, i el mateix amb els municipis. I és que tot plegat són realitats socials, obra de persones, i no una mena de veritat revelada.

L’actual mapa municipal, per exemple, és un garbuix d’herències centenàries, de cessions –de vegades per via matrimonial- i vendes de drets senyorials transformats en divisions administratives, o de tractes fets sense cap lògica territorial, o fusions manu militari via govern civil. Qui en vulgui saber més, que llegeixi la història del mapa municipal que va fer en Jesús Burgueño (Història del mapa municipal de Catalunya. Burgueño, Jesús, i Lasso de la Vega, Ferran. Ed. Generalitat de Catalunya. Desembre de 2002). I, com a exemple del que dic, només cal veure la segregació de Roquetes des del terme municipal de Tortosa, i com aquest es va reservar les obagues del Ports, per a continuar tenint els ingressos de la fusta. Amb aquesta lògica territorial s’ha anat construint el mapa dels municipis.

Per això cal començar per la base, i corregir algunes de les barbaritats. Algunes, perquè parlem d’un tema sensible i, si ens hi hem de posar, fem-ho amb els casos més evidents. A Catalunya podem detectar unes quantes dotzenes d’enclavaments, de parts de municipis enganxades a nuclis urbans d’uns altres municipis, i similars. Seria raonable, al meu entendre, que intentéssim arreglar-ne unes quantes. I que això pogués ser fet amb tranquil·litat –és a dir, sense les bestieses que la correcció de l’enclavament de les Rovires de Baix, un enclavament de 3,31 km2, abans del municipi de les Llosses, comarca del Ripollès i província de Girona, agregat al municipi de Borredà, comarca del Berguedà i província de Barcelona. Una agregació feta amb l’acord de totes les parts, recorreguda pel govern... perquè altera el mapa provincial!.

Estem parlant d’unes quantes correccions d’aquest tipus, que han de facilitar la gestió del territori. Dues cases al cap d’un carrer que pertanyen a un municipi diferent de la resta del carrer, o pobles –com la Beguda Alta- pertanyents a tres municipis (Masquefa, Sant Esteve Sesrovires, Sant Llorenç Hortons) de tres comarques diferents (Anoia, Baix Llobregat, Alt Penedès) que podrien ser dues o tres vegueries diferents, segons com es fes –si es fes- la vegueria del Penedès.

I això darrer ens porta a la segona part: un cop una mica més clars els municipis, abans de sumar per a fer comarques, aclarim quines, quantes i com les comarques. Prenguem una resolució, d’una vegada per totes, amb la gent del Moianès i del Lluçanès, definim per a què volem les comarques, reconeguem fenòmens urbans nous –és a dir, posteriors al 1932, que es quan es va fer la divisió comarcal- com ara la Selva marítima, o les diferències al si del Baix Llobregat. Això és important, perquè, en funció de per a què i quantes comarques vulguem, seran d'una manera o d'una altra. I si creiem que hi ha d'haver un espai més gran, agrupació de comarques -vegueria, per exemple- tinguem clares les comarques. Amb la divisió actual, seguida pels diversos projectes de llei de vegueries, una comarca non-nata com la del Moianès quedaria partida en dues vegueries. Una complicació nova, com si no en tinguéssim prou! I demostració que la llei de vegueries va començar la casa per la teulada.

(a la imatge, l'enclavament de les Rovires de Baix, respecte al Ripollès)

Predicar amb l'exemple

Molta gent no ho recordarà, però a la dècada dels 80 va circular un d’aquells projectes més o menys patriòtics, liderats per un personatge com Josep Espar Ticó, capaç de muntar uns bolados quadribarrats, barreja de negoci i de barretina, que (ens) feien avergonyir a qui pretenia un cert sentit modern del país. Aquest projecte era un parc temàtic de la identitat catalana, i amb això ja es veu la incongruència perquè, si és una identitat real, el seu parc és el país mateix, i si s’ha de cenyir a un parc artificial, aleshores hem de repensar aquesta presumpta identitat.

Fos com fos, això d’Identirama –que així es deia la criatura- va anar avançant com era habitual amb els muntatges d’aquest tipus: apel·lant a la pàtria en forma de participacions dineràries. Del parc, és clar, mai més se’n va saber res, i del terrenys –no sé si adquirits o emparaulats- tampoc, més que l’Incasol es va ser seus els terrenys –o part- en una altra d’aquelles situacions confuses entre el que és públic i el que és privat.

Jo em pensava que això d’Identirama estava liquidat, però es veu que no. L’Ara d’avui publica un anunci –a la pàgina 19- de convocatòria de junta general ordinària. Això no tindria més importància, si no fos que l’anunci, publicat en un diari en català, i d’una empresa que tenia –crec que la volia tenir, si més no- una voluntat patriòtica, és publicat en espanyol. Creuen que els que llegim l'Ara no entenem el català? Segur que, entre els accionistes d'Identirama, n’hi ha d’aquells que van donant lliçons de catalanitat des de la superioritat moral. A la merda.

Carod-Rovira a Telecinco

La setmana passada, en Josep-Lluís Carod-Rovira va ser entrevistat en un d'aquests programes tertúlia cutres que fan a Telecinco. Mireu si era cutre que em sembla que hi havia la Rahola i tot. Això, el fet de l'entrevista -no el que hi va dir, que no ho he vist comentat més que a l'Ara digital i amb prou feines- va ser àmpliament comentat a la xarxa. No m'estranya que es comentés, pel perfil de Telecinco, però no comparteixo el sentit de molts del comentaris.

Abans de continuar, vull deixar dit que no va vaig sentir l'entrevista -no és d'això del que vull parlar- entre d'altres coses perquè no acostumo a seguir aquests programes, però també perquè el que pugui dir de nou en Carod, i que m'interessi -i a priori m'interessa si més no sentir-ho- sé que ho dirà en un altre mitjà o en un altre medi. I també vull dir que sé que molt bona part dels comentaris en digitals, facebook i coses d'aquestes són obra de trolls, d'empreses que s'hi dediquen -a posar a parir qui sigui, per encàrrec- o de veritables malalts. Admetem, però, que un percentatge sigui expressat versemblantment com a opinió. Molt majoritàriament eren desfavorables al fet que fos entrevistat a Telecinco. S'hi retreia la baixa qualitat de la cadena i d'aquests programes en particular, i la militància espanyolista i espanyolitzadora que té (per exemple, signant el “manifiesto por la lengua común”).

I no estic d'acord amb aquesta desautorització, al contrari: crec que és important que una veu de l'esquerra independentista (ni l'única, ni la millor, ni la majoritària, però una veu) amb un coneixement popular important parli amb llibertat per aquesta cadena un divendres a la nit. I és que fa molt de temps que estic convençut -números canten, i això que sóc de lletres- que l'independentisme, per a ser majoritari, necessita incorporar, sobretot, els que no hi són. Perquè si no són aquests, ja em direu qui coi s''hi ha d'incorporar. I aquesta gent són els que segueixen més Telecinco que el 33, posats a dir. Doncs, per allò de Mahoma i la muntanya, em sembla d'una lògica aplastant que, si hi volem arribar i convèncer -volem, oi?- s'ha de fer també per aquests mitjans.

La polèmica m'ha recordat una cosa que explicava Santiago Carrillo. Quan encara era a l'exili, abans de la mort d'en Franco, el van entrevistar a “Lui”. Per als qui no ho sàpiguen, “Lui” era una mena de “Play-boy” francès: articles i entrevistes d'una certa qualitat, acompanyats de fotografies de noies nues amb pretensions artístiques (mes pretensions que artístiques, tot s'ha de dir). La mena de revista que viatjava d'amagat de Perpinyà cap avall, i que s'amagava en un calaix. Aquesta entrevista de l'aleshores secretari general del PCE va ser molt criticada per elements del propi partit (i no hi és aliè el puritanisme dels partits comunistes, però això és una altra història). Santiago Carrillo es defensava amb una lògica aplastant -al meu entendre-: "a la premsa obrera no els he d'explicar res que no sàpiguen; si vull arribar a més gent, ho he de fer als mitjans que llegeix aquesta gent que no llegeix la premsa obrera”.

Doncs ara, ben bé el mateix. Tot i que, pel que conec en Carod, em penso que s'hi divertiria d'allò més si l'entrevistés el “Lui”, el “Play—boy” o qualsevol d'aquestes, si encara es publica.

Organització territorial. 2

L’organització territorial és un sistema. Això vol dir que quan toquem una part, hem de tenir en compte  totes les parts, i el tot. I en aquest tema això vol dir els diversos nivells, les relacions entre ells, i tots els components de cada nivell.

A Catalunya, de nivells no en falten, però l’afirmació generalitzada que en sobren –igual que la també generalitzada que sobren ajuntaments- parteix, sovint, d’una idea molt estesa: que els nivells han de ser arreu i que han de ser homogenis. Aquest és un tic jacobí que ens hem de treure de sobre. No hem incorporat prou la possibilitat de l’assimetria, de l’adaptació de nivells i elements a realitats diferents. A cada element territorial, a cada necessitat territorial, la solució més adequada i la relació més  adequada amb la resta d’elements. Que no ha de ser idèntica a la d’altres realitats diferents.

Ara ha començat un debat –dit sigui amb molta generositat- sobre possibles fusions municipals, a rel d’aquesta idea que “sobren municipis”. Però aquest debat –i ho hauria de ser de veritat, un debat- s’hauria de completar amb més elements. Segons com funcionin –o fem funcionar- altres nivells, caldrà o no una mena o altra de fusió, o de modificació de la planta municipal. I segons com fem funcionar tots eles elements –en organització, funcions, finançament, etc- necessitarem o no un tipus o altre de nivell.

Per tant, cal contemplar-ho (que no vol dir modificar-ho) com un tot, per a no fer només pedaços que no solucionen gairebé res, si no és que encara ho compliquen més (exemple, la reforma de la LOCC del 2003; qui en vulgui saber més: http://www.pisunyer.org/publicaciones/punts16.pdf).

Haurem de parlar, doncs –en posts successius- de molts temes:

-       Planta. Quin mapa municipal, comarcal, i més enllà; a partir del que tenim, però també pensant en el que volem.

-       Representativitat a cada element. Control democràtic, formes de representació i a qui representen.

-       Funcions. Quines, com. Diferenciar entre serveis de prestació obligatòria i  competències, entre gestió directa o indirecta. Quin concepte tenim de l’autonomia local.

-       Finançament. Per a fer què i com. Autonomia financera i responsabilitat fiscal.

En parlarem.

Organització territorial. 1

Es van avançant algunes idees sobre l’organització territorial, més de la banda del govern espanyol  que del català, tot sigui dit. Sembla que aquí s’estigui una mica a l’expectativa del que faran, o del que deixaran fer. I mentre, des del Madrid concepte (copyright Iu Forn!) es van llençant globus sonda i línies mestres... molt poc  atractives. En tot cas, més enllà que agradin o no, sí que és possible –i necessari- fer alguns comentaris que, per part meva, intentaré que tinguin el màxim rigor. No crec que en una tècnica neutra, separada absolutament de l’opinió o de la ideologia, i per tant també el que jo digui serà connotat. Però igualment no crec –és més, em sembla profundament negatiu- en opinions al marge del rigor, de les dades, i de tenir en compte molt més elements dels que s’estan dient per ara.

Per això aquest serà e primer d’una sèrie de comentaris, perquè hi ha moltes coses a dir. La qüestió de l’organització territorial ve de lluny, és complexa, i hauríem d’intentar ser rigorosos, tots plegats.

Per començar, algunes qüestions bàsiques, a la vista de les idees i propostes que es van sentit. Recapitulem: des de la FEMP, des del govern espanyol, i des d’alguns centres de recerca (l’Institut d’Economia de Barcelona, sobretot, i també un informe imfumable i impresentable d’una consultoria –Russell Bedford- que incomprensiblement –o no, ves a saber- és usat per l’Estat).  Aquestes idees van en la línia de:

-          Fusionar els municipis segons un llindar mínim de població, que va dels 5.000 habitants als 20.000 (FEMP, IEB).

-          Potenciar les diputacions per sobre d’altres fórmules supramunicipals (Secretari d’Estat per a les Administracions Públiques).

Més endavant parlaré del tema de fusions, però hi ha unes quantes idees generals que crec que cal posar de manifest, de manera prèvia:

1. L’organització territorial és un tot. No podem aspirar a tocar una peça –per exemple, els municipis- si no hi adaptem, també, la resta d’administracions públiques.  No podem tocar un aspecte –la dimensió- si no toquem també finançament, organització, serveis, competències, etc. Posar pedaços –i ja en portem uns quants- no fa més que engrandir el problema.

2. El territori és desigual, de manera que solucions uniformes són un error.  Més enllà del tema competencial –que també- pretendre que a tot arreu diputacions, o a tot arreu mancomunitats, és un error.  Cal tenir en compte per a fer què, a on, i com. La diversitat en les formes de cooperació local respon a la diversitat de les realitats i de les necessitats.

3. La simple equiparació del pes demogràfic total amb la capacitat de prestació eficient de serveis públics i amb un menor cost és una fal·làcia. Hi ha moltes més variables –la dispersió de la població, la capacitat fiscal, l’exercici de l’autonomia fiscal, etc- que han de ser considerades.  

De tot això, n’anirem parlant.  A la il·lustració, el treball de Lluís Casassas i Joaquim Clusa, una de les propostes més interessants i rigoroses sobre el tema.

M'han premiat

Aquest cap de setmana se celebra a Tarragona el Recercat, la trobada dels centres d’estudis dels territoris de parla catalana (abans en dèiem  Països Catalans, quines coses eh?). En aquestes trobades s’atorga el premi recercat a un centre, per la tasca realitzada en recerca i divulgació. I enguany, el premi ha estat atorgat al Centre d’Estudis d’Altafulla.

Vaig conèixer el Centre de la mà d’un dels seus factòtums, en Salvador-Joan Rovira, deu fer més de trenta anys. En Salvador Rovira és un d’aquells homenots poc coneguts però amb una immensa feinada al darrera, al ram de la història, i també en el foment d’un centre d’estudis que sempre he considerat modèlic per la serietat i el rigor de la seva feina. Trenta-sis edicions dels “Estudis Altafullencs” suposen prop de dos-cents articles de tota mena per  conèixer la realitat Altafullenca, històrica, geogràfica, artística, de costums, etc, a més de molts altres llibres, documents, opuscles –l’Oliverot!- i xerrades, sortides, exposicions i més actes de divulgació i d’agitació cultural en un sentit ampli.

Va ser als Estudis Altafullencs –al número 7, el podeu veure aquí http://www.raco.cat/index.php/EstudisAltafulla/article/view/204769/290422- on vaig publicar el primer article de recerca amb una mica de cara i ulls. També amb una mica de trampa, perquè vaig poder utilitzar una bona quantitat d’informació documental que em va cedir en Salvador Rovira, amb molta generositat. Generositat que es va fer extensiva a consells i instruccions per a fer bé la recerca, i que m’han estat molt útils.

Vaig publicar tres articles més, als Estudis, i sempre n’he estat molt orgullós. I crec, a més, que el conjunt –la serietat de plantejaments, el rigor en la preparació i edició dels textos, la cura material en l’edició- els fa especialment dignes. Per això vull pensar que el premi és, també, una mica meu, per col·laborador –poquet- i per soci fidel des de fa més de trenta anys.

I sempre estaré agraït de la generositat i la confiança del Centre i del bon amic Salvador Rovira en un barbamec estudiant de vint anys que es pensava que ja ho sabia tot.