De la incitació a l'odi

Això d'aquí baix, pel que es veu, incita l'odi. Els partits PP, C's i UPD ho han portat a fiscalia, que diu que s'ho mirarà. Diversos membres del govern espanyol ho han criticat, també ho ha fet el principal partit de l'oposició a Espanya i força mitjans de comunicació.

Això d'aquí baix, pel que es veu, no incita a l'odi ni res. Cap d'aquests partits tan preocupats per l'odi, la divisió o la confrontació, ha dit ni mu. I la fiscalia tampoc. Ves quines coses.  

Sí i Sí. De referèndums i dobles preguntes

Inevitable que la pregunta/preguntes sigui el tema del dia (parèntesi: un bon amic i company d’idees em deia que el millor de ser independents és que no haurem de pensar-hi més; quanta raó!). Personalment m’hagués agradat més una sola pregunta sobre independència i ja està, però no m’hi capfico i ara el que toca és pencar perquè realment es faci la consulta i surtin dos sí ben clars i indiscutibles.

En la prevista onada de reaccions contràries, generalment amenaçadores, truculentes, i  en cap cas prodigis de simpatia i d’esperit positiu (a banda d’Iñaki Gabilondo i de Francisco Rubio Llorente, és de justícia dir-ho)  hi ha també la desqualificació burleta. Aquest prodigi del periodisme hispànic que és Pedro J. Ramírez ha excretat que fer un referèndum amb dues preguntes serà la riota del món mundial.

La ignorància és molt atrevida. Deixant de banda el cas de Puerto Rico (referèndum amb una primera pregunta binària, i amb una segona amb tres opcions; per cert, només votava la gent de Puerto Rico) hi ha més antecedents, i de cultures polítiques més properes.

El 21 d’octubre de 1945, els francesos van anar a les urnes per a un referèndum i unes eleccions. Al referèndum, dues preguntes: aprova l’abolició de la constitució del 1875? I, en cas afirmatiu, aprova que l’assemblea elegida en aquestes eleccions tingui caràcter de constituent i un mandat limitat a set mesos per a presentar una nova constitució a referèndum?.

Les posicions van ser dividides, com sol passar en democràcies. Socialistes, democristians del MRP, gaullistes i centristes van advocar per sí-sí. Radicals –els radicals francesos d’Herriot, no els radicals com a insult que usa l’extrema dreta que governa Espanya- van advocar pel no-tu mateix. Els comunistes –aleshores, arreu i més a França, ferotgement estalinistes- van demanar el sí-no.

Com veiem, això de der dues preguntes relacionades i tenir la possibilitat de diverses combinacions de vot, no és una raresa.

I, per cert, a França va sortir el sí-sí.

Tarragona 2017. Com sempre....

Reconec que no he estat mai un entusiasta dels jocs de la mediterrània -els del 2017, vaja-. No per qüestions ideològiques -i menys per si són dels uns o dels altres- sinó simplement per manca d'interès en l'esport més o menys organitzat. Tampoc no en vaig ser, doncs, dels jocs olímpics de Barcelona ni dels de Madrid si s'haguessin fet, ni, en general, de cap d'aquests espectacles esportius. Això no vol dir, però, que no m'interessin uns altres aspectes, especialment el més relacionats amb l'efecte ciutadà que tenen i encara més quan són una oportunitat -aprofitada o no- per a determinades polítiques urbanes.

Ara hem tingut noticia que la vila olímpica dels jocs de Tarragona, després de moltes voltes, acabarà als hotels de Salou. És a dir, que no hi haurà vila olímpica i menys a Tarragona ciutat.  Em faig el càrrec que aquesta deu ser la solució més fàcil i més barata, però no puc menys de lamentar que, amb el temps que fa que es treballa per al 2017, no s'hagi estar capaç de trobar una solució millor amb un objectiu més enllà dels jocs.

Aquesta mena d'esdeveniments serveixen perquè les ciutats que els acullen adquireixin notorietat i com una excusa per a fer un salt endavant en infraestructures o en equipaments. Així, els jocs del 92, a més de la promoció de la ciutat, van servir perquè  Barcelona fes un salt endavant en les rodalies -llàstima que, un cop saltats, es van quedar clavades- en equipaments esportius, i, sobretot, en fer ciutat. La vila olímpica va suposar un nou eixample, obert al mar, i la substitució de teixits urbans industrials obsolets. Sempre he pensat que un dels principals llegats dels jocs va ser la profunda renovació dels col·lectors d'aigües residuals, una obra amb molt poc glamour però que és útil a tota la ciutat de Barcelona i ho és cada dia.

Crec que a Tarragona -a banda de la notorietat i de l'autoestima col·lectiva en un projecte així, que ja són un bon motiu- estem perdent l'oportunitat de fer ciutat, d'obtenir un llegat col·lectiu durador en el temps. La vila olímpica ha ballat en multitud d'emplaçaments -alguns absolutament delirants: la Tabacalera!!!- però no he tingut mai la sensació que, a més de fer que complís les necessitats olímpiques, s'hagi plantejat, fonamentalment, com un impuls a fer ciutat. I això que Tarragona té espais necessitats d'intervenció per a completar serveis, obtenir equipaments i habitatge protegit. Espais que urbanísticament ja són prou a punt com per a tenir la residència olímpica a temps i susceptible de ser transformada, després, en un espai ciutadà, amb habitatge protegit, residència universitària, i altres equipaments públics. Hi havia -hi ha- instruments imaginatius per a finançament públic-privat per a impulsar-ho.

En lloc d'això, s'ha optat per una solució fàcil i impersonal, tipus vacances de l'Imserso, que no deixarà res quan acabin els jocs, i a facilitar el negoci a uns quants hotelers, dels quals seria interessant saber si mai han ajudat la candidatura. En el fons, vista la trajectòria  de la ciutat -i això va molt més enllà d'un o altre govern, és més de fons- no ens hauria d'estranyar. A Tarragona sempre hi ha hagut aquesta manca d'ambició de grans projectes, i molta curtedat de mires. Ens autolimitem massa, pensem en petit i treballem -quan ho fem- pel menys, pel ja està bé. Ens emboliquem amb la bandera del passat gloriós -i això de gloriós... hauríem de parlar-ne- i amb això n'hi ha prou. I així ens va.

Albert Vilalta, un altre homenot

Amb motiu de la mort de Max Cahner vaig escriure un apunt en què també feia referència a l’Albert Vilalta. Poc em podia pensar que, al cap d’un mes, també ens deixaria. Hi deia:

“Aquest segell personal em fa pensar en un altre personatge –que tampoc no vaig tractar personalment- més proper, ni que sigui indirectament. Em refereixo a Albert Vilalta, que era secretari general del Departament de Política Territorial i Obres Públiques quan jo vaig començar a treballar-hi, fa més de trenta anys. D’orígens, trajectòria, i –crec- idees molt diferents, hi veig una certa complicitat amb Max Cahner pel que fa a la voluntat de crear estructures sòlides, molt allunyades de l’aparador –per no dir la fireta- que patim en tantes ocasions. De l’Albert Vilalta també es deia que el DPTOP va viure molts anys de l’empenta organitzativa que ell li va donar.

M’agraden aquests perfils perquè personalment sempre m’ha agradat més ser a la sala de màquines, treballant – o, almenys, intentant-ho- per al llarg termini, per a l’establiment d’estructures sòlides, que permetin fer feina duradora, lluny del foc d’encenalls i de la improvisació. Projectes basats en la realitat i no en il·lusions, en l’anàlisi rigorosa de les dades i no en voluntarismes artificials.

Necessitem gent com Cahner, com Vilalta, i d’altres, més enllà d’ideologies concretes, pel que tenen de constructors dels ciments sobre el quals bastir projectes sòlids i que s’aguantin. Com ara un país, per exemple.”

No hi he d’afegir gran cosa més.

Max Cahner a la sala de màquines

 No vaig conèixer Max Cahner, més enllà de saludar-lo i canviar quatre paraules quan va ser candidat a les eleccions europees fa un grapat d’anys, de manera que el meu coneixement del personatge és de referències. Referències, però, que vénen de lluny. Tinc molt present la magnífica entrevista que li va fer Montserrat Roig, publicada a Serra d’Or, i després recollida en un dels volums de Retrats Paral•lels. Allí ja s’intueix algú metòdic, rigorós –el clixé germànic és inevitable- i més avesat a la sala de màquines que a l’escenari. Suposo que fou aquest perfil –també una certa germanofília personal- el que m’ha fet simpatitzar sempre amb el personatge.

Totes les necrològiques destaquen aquest paper de constructor d’estructures sòlides –d’Estat, però no només d’això- en el camp de la cultura. L’actual xarxa d’arxius comarcals i l’Arxiu Nacional de Catalunya, per exemple,  o les bases del sistema de lectura pública de Catalunya. I, en general, una manera d’estructurar les polítiques culturals que ha estat molt duradora en el temps i d’efectes positius. Crec que no és desencertat dir que el Departament de Cultura de la Generalitat va aprofitar durant molts anys –molts més que el seu mandat, només fins al 1984- l’empenta de Max Cahner, l’embranzida que li va donar, unes idees clares, i una màquina que podia –si hi havia voluntat política i pressupost- fer-ho.

Aquest segell personal em fa pensar en un altre personatge –que tampoc no vaig tractar personalment- més proper, ni que sigui indirectament. Em refereixo a Albert Vilalta, que era secretari general del Departament de Política Territorial i Obres Públiques quan jo vaig començar a treballar-hi, fa més de trenta anys. D’orígens, trajectòria, i –crec- idees molt diferents, hi veig una certa complicitat amb Max Cahner pel que fa a la voluntat de crear estructures sòlides, molt allunyades de l’aparador –per no dir la fireta- que patim en tantes ocasions. De l’Albert Vilalta també es deia que el DPTOP va viure molts anys de l’empenta organitzativa que ell li va donar.

M’agraden aquests perfils perquè personalment sempre m’ha agradat més ser a la sala de màquines, treballant – o, almenys, intentant-ho- per al llarg termini, per a l’establiment d’estructures sòlides, que permetin fer feina duradora, lluny del foc d’encenalls i de la improvisació. Projectes basats en la realitat i no en il•lusions, en l’anàlisi rigorosa de les dades i no en voluntarismes artificials.

Necessitem gent com Cahner, com Vilalta, i d’altres, més enllà d’ideologies concretes, pel que tenen de constructors dels ciments sobre el quals bastir projectes sòlids i que s’aguantin. Com ara un país, per exemple.

(A la foto, Max Cahner amb llibres, el seu medi. Extreta del butlletí digital d’Òmnium Cultural)

Una postil·la a “Els catalans, segons Mario Vargas Llosa”

Fa un parell de dies va morir la Pepa Batalla, una històrica militant d'ERC de Barcelona. Jo l'havia tractada relativament poc, però sabia qui era, la saludava, i la tenia present com una més d'aquell grapat de persones que van aguantar quan era difícil fer-ho. Després en vaig conèixer millor la biografia, a través d'un llibre sobre les dones d'Esquerra. A grans trets, ho podeu veure aquí. 

Quan en vaig saber la notícia, i vaig rellegir aquestes dades biogràfiques, vaig pensar que la Pepa Batalla, segons en MVL, devia ser una “burguesa conservadora”. Això, o no la va conèixer -diu que no va conèixer cap nacionalista català- i això deu ser el més probable. Quan ets un escriptor becat per l'agència literària Balcells per dedicar-te a escriure no tens temps, ni ganes, ni ocasió, de conèixer una treballadora del tèxtil, mare soltera quan això era un estigma, i que repartia octavetes o corria davant dels grisos.  

Va ser un honor poder conèixer i tractar la Pepa, i li devem -a ella i a moltes Pepes, i a molts Peps- molt de que som ara. Ha mort veient, més a prop que mai, la Catalunya que va somiar i per la que va lluitar. Descansi en pau. 

Els catalans, segons Mario Vargas Llosa

No és cap novetat que Mario Vargas Llosa abomini dels nacionalismes, en una concepció pròpia del nacionalisme que aplica sovint al cas català, i mai no aplica, per exemple, al nacionalisme espanyol que es demostra quan hi ha un partit de la roja, o amb la prosa oficial casposa i rància referida a sud-amèrica, o, en general, a qualsevol expressió d'un estat.

MVL té una referència única del nacionalisme, que caracteritza -i no li falta part de raó, eh?- a partir d'un tret emocional i no racional, i col·lectiu i no individual. Com que, des que va veure la llum -com abans amb l'existencialisme, que li va valer el sobrenom de el sartrecillo valiente- en fa una mena de croada amb la fe dels conversos, aplica un esquema bàsic a tort i dret, sense matisar, sense contextualitzar, i amb la supèrbia de qui té la veritat absoluta, habitual en el personatge. És curiós que aquests paràmetres -irracionalitat, col·lectivitat, la construcció d'un imaginari basat en un “nosaltres” i uns “els altres”, i la relació -corroborada per la història- amb guerres i violència, aquests paràmetres, dic, no els aplica mai a la religió, i especialment a les religions organitzades. Potser perquè les religions organitzades li poden fer molt més mal en la seva ambiciosa carrera que no pas els pobrets nacionalismes sense estat.

Que constin, però, dues coses: que jo no sóc, no vull ser, no em considero, nacionalista, en els termes generals que això significa al món. Sóc independentista, vull la independència de la meva nació, però mai no he considerat que siguem especials ni diferents, ni menys encara superiors a ningú. És precisament per això, que no em -ens- considero especial ni diferent que vull ser com les nacions normals, equiparables, amb els mateixos instruments. I si mai podem participar en un procés de federació europea de veritat, encantat de la vida, però en peu d'igualtat.

Segona: sóc un fidel lector del MVL novel·lista. Em vaig deixar posseir per l'energia de La guerra del fin del mundo -per mi la cimera de la seva obra- i em vaig emocionar amb aquest bildungsroman llatí que es La ciudad y los perros, i em vaig divertir amb Pantaleón y las visitadoras, i amb La tia Julia y el escribidor, i vaig admirar l'arquitectura narrativa de Conversación en La Catedral. I m'he anat empassant les darreres obres, tot i que tenen un aire conegut, de més del mateix, perquè aquest “mateix” continua fent de bon llegir. Cada cosa al seu lloc.

Però això no m'impedeix -faltaria més!- discrepar en matèria ideològica. Ahir diumenge, MVL publicava un article al País, llençant l'enèsima i repetida carregada contra el nacionalisme i, específcament, contra el procés sobiranista a Catalunya. Els arguments són els mateixos, però hi ha un paràgraf especialment significatiu, que diu literalment:

“Viví casi cinco años en Barcelona, a principios de los setenta –acaso, los años más felices de mi vida- y en todo ese tiempo creo que no conocí a un solo nacionalista catalán. Los había, desde luego, pero eran una minoría burguesa y conservadora sobre la que mis amigos catalanes –todos ellos progres y antifranquistas- gastaban bromas feroces.”

És a dir, que el seu coneixement de Catalunya data de fa més de quaranta anys -més les visites que hagi pogut fer i el que li hagi explicat el seu amic, el no-nacionalista Alejo Vidal-Quadras- com si a Catalunya no hi hagués hagut cap canvi. I, a més, diu que “no va conèixer cap nacionalista català. Tenint en compte que, per a ell, gent com Pere Navarro deu ser un fanàtic nacionalista, no sé quina mena de gent devia conèixer. I, sense coneixer-los, s'atreveix a definir-los com “minoria burguesa y conservadora”. M'acabo d'assabentar que la meva mare -nacionalista, segons MVL- era una burgesa i conservadora. Tota la vida pencant pels altres, i ara resulta que era una burgesa. D'aquí a allò del “catalán, lengua de la burguesía” hi ha una passa. Això demostra la solidesa de les raons de MVL. Que es dediqui a les novel·les, que d'això sí que en sap. I, ara que hi penso, aquesta mena d'articles també són una mena de novel·la.

(a la imatge, MVL a l'època barcelonina, quan no devia sortir mai de casa i només l'anaven a veure amics progres i antifranquistes igual d'extraterrestres)