copagament sanitari

Amb això del copagament sanitari em passa com amb el peatge -i no és estrany- que estic d'acord amb el concepte, però no amb la manera d'aplicar-lo. D'entrada, em sembla una pràctica sensata que el cost dels serveis recaigui sobre els usuaris. El gratis total és una fal·làcia, i ha servit -i ho estem veient- per a estendre la irresponsabilitat. I aleshores passa -i ara torno als peatges- que es dissimulen amb aquella presa de pèl del peatge a l'ombra, que vol dir que tots paguem peatge, fins i tot els no usuaris, i que no el paguen els usuaris no contribuents aquí.

És evident que la sanitat no és el mateix. La universalització d'una assistència sanitària de qualitat a l'abast de tothom forma part del l'estat del benestar, i, a més, l'estem pagant amb els nostres impostos (i ara no entro en la necessària reforma de l'arquitectura fiscal ni en el frau escandalós). Si ja la paguem amb impostos, és just introduir el copagament?

Doncs, com he dit, sí per concepte, però, com tantes coses, depèn de com. Al capdavall, no seria el primer servei que es copaga. Jo, contribuent de Tarragona, també contribueixo a part del bitllet del metro de Barcelona o de les rodalies de renfe. I l'usuari d'aquests serveis també paga -per impostos- i copaga el bitllet subvencionat. I encara, en força casos té dret a bonificacions per edat i per renda, la targeta rosa. Aquí hi ha els elements que crec que cal conjugar bé, i la manera de fer-ho serà indicativa de les prioritats que tingui cadascú: quina part recau en l'usuari, en quines condicions, i com es conjuga amb la renda. I tot plegat en el benentès que, si volem que sigui totalment gratuït per a l'usuari concret, i que tot recaigui en els impostos, aleshores caldrà que aquests -els impostos- es corresponguin amb els costos del servei. La resta és fer-se trampes al solitari.

Pel que sabem del copagament -amb aquest bonic nom de “tiquet moderador” propi del govern dels millors... eufemismes- no té la voluntat de cobrir el desfasament entre ingressos i despeses (ara tocaria parlar de dèficit fiscal, i tot això). S'ha parlat d'una possible recaptació d'uns 100 milions d'euros, i cal molt més per a quadrar números. Però se'n remarca l'efecte educatiu de l'usuari, que faria menys visites. Segur?

Anem a pams. La taxa és d'un euro per recepta. Això vol dir que és un impost a la recepta, no a la visita. Mal sistema de fer entendre que una visita mèdica no té perquè derivar forçosament en una recepta i en medicació. Si volem que la gent es visiti menys -suposant que hi ha una part d'usuaris que ho són per gust o per distreure's, o per una hipocondria aguda, que també caldria saber què passa- ens podem trobar que la gent es visiti igual però no demani -per no dir exigeixi, que de tot hi ha- una o més receptes.

I la segona qüestió: si es vol moderar la receptació, que em sembla molt sensat, potser caldria actuar també -no només- sobre els receptadors. Sempre que es debat aquest tema -l'excés de receptes- es parla de l'avi que, aprofitant que no paga, fa fer receptes per a tota la família. I això no està bé, però perquè suposi una despesa, cal que aquestes receptes siguin fetes. És a dir, que és com allò de la corrupció, no n'hi ha prou amb un corruptor, cal també un corrupte. S'ha previst actuar sobre els professionals mèdics amb un notori excés de receptes?

Potser sortiria més a compte un tant per visita amb un màxim de visites a l'any -cinc, sis- a partir de les quals fos gratuït. És un sistema vigent a part d'Europa amb molts més anys d'estat del benestar. I anar a copiar la gestió d'aquest copagament, no fos cas que costés més el farciment que el gall.

I, en tot cas, fer pedagogia que no hi ha res gratuït. El que és gratuït no es valora. I si valorem les coses, assumirem millor la nostra condició de contribuents i potser serem socialment més implacables amb els defraudadors. I un altre dia parlarem de fiscalitat, que també hi ha molt a dir.  

Camerata XXI i Cor Ciutat de Tarragona. Bravo!

Ahir vaig tenir l'oportunitat de sentir el Messies, de Haendel, al Palau de congressos de Tarragona. Conec de fa temps el bon fer de la Camerata XXI, però reconec que no havia sentit mai -o, almenys, no ho recordo- el Cor Ciutat de Tarragona, i lamento el retard. Van fer, tots dos, una actuació extraordinària. Un veritable luxe per a Tarragona. Se'ls ha de felicitar entusiàsticament.

El Palau, però, tot i tenir una bona entrada, no era ple. Moltes butaques buides. Tot i que és gran -i, per tant, costa d'omplir- sap greu aquesta resposta justeta. A més, la mitjana d'edat era força elevada, i això també és preocupant. Manca de publicitat? Podria ser. Preu elevat? Francament, no. 15€ l'entrada no és cap exageració, i no sé si hi havia -no estaria malament- preu especial amb aquell carnet jove que ja fa mooooolt de temps que vaig perdre.

És una llàstima que conjunts locals, de qualitat, no tinguin prou resposta a casa. Segur que les coses es poden fer més bé, però també ens hauríem de preguntar si s'ha treballat prou una cultura musical a la ciutat. Hi ha hagut oportunitats, i penso ara en els cicles de Joventuts Musicals, però tot plegat amb massa provisionalitat.

Si de veritat volem ser una capital -i no dic ja una capital cultural, com s'ha pretès- hi hauríem de fer alguna cosa. Alguna cosa més que fantasiejar amb una pretesa Ciutat de la Música, amb Auditori inclòs, com s'havia fet. Ens gastarem els diners que no tenim en un auditori que no sabrem ni podrem omplir? Millor treballem perquè la magnífica feina de Camerata XXI i del Cor Ciutat de Tarragona -i de molts altres- sigui més coneguda, i més reconeguda. Aleshores ja veurem com sí que s'omple el Palau.

Què farà el PSC?

Aquesta setmana tindrà lloc el congrés del PSC. No és el meu partit, però qualsevol persona amb interès per la política a Catalunya no hauria de ser indiferent al que hi pugui passar. El PSC és una peça important dins l'ecosistema polític català, i més en la part esquerra d'aquest ecosistema, i la ignorància o el menyspreu -i menys encara la caricatura simple- no són de rebut.

Per això és emprenyadora i perjudicial per al país l'actitud històrica de la dreta soi disant catalanista -la no catalana també, però d'aquesta no me n'estranya res- d'identificar socialisme i anticatalanisme, en bloc. Una actitud -un marc mental- molt reeixit en grans sectors de Catalunya, convenientment divulgat per determinats mitjans de comunicació tipus la retaguàrdia espanyola d'aquest ciutadà kane d'estar per casa amb títol nobiliari, i, tot s'ha de dir, amb l'inestimable ajut de bonos, guerres, rodriguez ibarres, i molt d'aquest bestiar, i també amb la col·laboració -sovint hom creuria que entusiasta- de part del PSC. Almenys vull creure que només de part.

Una ofensiva ideològica que no hem vist mai de l'altra banda, i mira que la dreta espanyola té l'anticatalanisme -per no dir la catalanofòbia- al seu ADN. Heu vist mai declaracions, articles, o el que sigui parlant del “liberalisme” o del “conservadorisme” o del “centrisme” o l'eufemisme que sigui amb el qual es camufla la dreta, igualat a anticatalanisme, en aquells mitjans o per boca de dirigents de CiU? Clar que no. Ningú no tira pedres a la pròpia teulada.

I aquesta em sembla una actitud nacionalment molt negativa. Si hom pretén -jo ho pretenc- normalitzar la nació catalana en tot, també políticament, és evident que ens convé, també, una esquerra pròpia, entenent com a esquerra, a grans trets, aquest espai socialdemòcrata que, a l'Europa occidental -que és el nostre àmbit- cobreixen els partits socialistes, els de la segona internacional (sempre que es treguin de sobre les excrescències com el partit del Mubàrak o el de sàtrapa tunesià, que abans -ara no- en formaven part). Catalunya ha de tenir esquerra, i això no s'aconseguirà imposant la tesi que lesquerra -socialdemocràcia- és igual a anticatalà. Amb això es manté l'anomalia política catalana i, a llarg termini, s'empobreix la democràcia.

Catalunya també ha de tenir esquerra. I en aquesta esquerra que ara, segurament, no tenim completa ni en les condicions raonables d'un país europeu normal, l'espai que ara cobreix el PSC, els sectors que agrupa, la gent que hi milita i que el vota, hi han de tenir un paper important. Per als que els agraden els paral·lelismes històrics -i admetent allò de la tragèdia i la farsa quan la història es repeteix- bona part del món del partit radical -el del Lerroux- va passar a ERC, l'any 1931, amb una absoluta normalitat. Igual que bona part del monarquisme alfonsí ho va fer a la Lliga.

Sempre he sostingut que el PSC va fer un immens servei al 1978, quan va evitar una fractura nacional. Va pagar -encara ara- un preu altíssim, però ens hauríem de preguntar si estaríem millor -si, nacionalment, seríem un país, una comunitat, més “normal”- amb una opcion política d'esquerres absolutament acatalana, quan no hostil a la catalanitat com segurament hauria esdevingut una federació del PSOE. És fer política ficció, però no costa gaire d'imaginar. El que ens hem de preguntar és perquè el PSC -no el PSC-PSOE- no ha sabut evolucionar prou com ho ha fet Catalunya en aquests 30 anys.

No prou, perquè els que tenim memòria sabem que el llenguatge, les actituds, alguns missatges, del PSC d'avui no són els del 1983. No sé si ho han fet de grat o si s'hi han vist obligats per la mateixa evolució del país,i m'és igual perquè la política, per a mi, no és una religió ni els partits una església. Crec que les actituds envers la llengua, les institucions, o, ara mateix, el finançament, no són equiparables. I menys encara equiparables a les que té la caverna espanyola que, sovint, és aliada preferent de la dreta catalana amb una absoluta normalitat. Hauríem de valorar com cal el fet que, entre els dos o tres-cents candidats a la primera secretaria del PSC, hi ha baralles per tenir el barret -la barretina?- de la catalanitat, i com es parla -amb matisos, sí, però se'n parla- de pacte fiscal, i de fer més visible la diferència amb el PSOE. Tàctica? Segur, però si no es veiés com un element positiu, no seria adduït.

Clar que això li passa al PSC, no al PSOE. I és que aquest és el principal problema del PSC: el PSOE, i especialment el PSOE dels que més se senten, el PSOE que vol potenciar la E. Que, en el fons, és el que més bé li va a la dreta catalana, perquè li permet tenir el monopoli del país, amb aquell discurs segons el qual l'enemic de Catalunya és el socialisme. Perquè saben que, sense aquest llast, una esquerra moderna, avançada, urbana, els disputaria amb força l'hegemonia del país. La societat catalana se situa més a l'esquerra que la seva expressió política, i això ens indica que hi ha sectors d'esquerra que no tenen un referent polític que els faci prou el pes entre els que hi ha.

Per això els qui ens situem a l'esquerra, amb una visió de país, necessitem que aquest espai d'esquerres es normalitzi. Que sigui d'esquerres -és a dir, que no faci la política de la dreta amb una mica de maquillatge i prou- i que sigui l'esquerra del país. Perquè aquesta és la millor combinació per a fer front a la dreta del país, i per a construir un país complet.

Farà això el proper congrés del PSC? En tinc els meus dubtes, i més veient la força de l'aparell -tots els aparells, per definició, són conservadors- però m'agradaria que s'hi posessin les llavors. Perquè l'esquerra que Catalunya necessita no pot prescindir de gent que ara és al PSC, i menys encara de sectors socials, culturals, civils, econòmics, que actualment s'articulen al voltant del PSC.  

Els titulars independents

Qui encara cregui en la independència dels mitjans de comunicació es mereix el premi a la innocència. A la santa innocència, que es deia. Una mostra d'avui mateix: quatre diaris titulen la notícia de l'obertura de negociacions per al pressupost de la Generalitat. I vegem què diuen:

L'Ara titula: Economia obre amb el PP i ERC la negociació del pressupost

La Vanguardia diu: Govern y PSC abren la negociación de los presupuestos de 2012

El Periódico diu: La Generalitat obre avui la negociació per als pressupostos del 2012. Mas només confia obtenir el suport del PPC als comptes

I el País no fa un titular tan explicit, tot i que a la notícia parla explìcitament de PSC, ERC i PP.

Què vol dir això? Que han passat una nota de premsa diferent segons el mitjà? O que cada mitjà posa amb qui vol (o amb qui no vol?) que es pactin els pressupostos? O amb qui vol que es pactin per després posar-los a parir?. Que consti que, al cos de la notícia, ja són més explícits. Però, com  deia el director de diari a  Front Page, qui coi llegeix el segon paràgraf?

El que dèiem, premsa independent..

Sòl no urbanitzable

M'havia proposat parlar poc de temes territorials en aquest blog, perquè ja dono prou la tabarra al PuntAvui -1370 caràcters cada tres setmanes, una tabarra suportable- però sempre hi ha temes dels quals et ve de gust parlar i que demanen uns quants caràcters més. I ja d'entrada demano excuses per rollo territorial que ve, però començaria i no acabaria, d'aquests temes. 

Fa uns dies, el departament de Territori i Sostenibilitat -per mi serà sempre el DPTOP!- va presentar una ponència tècnica per a estudiar la regulació del sòl no urbanitzable (SNU). (podeu veure la nota http://premsa.gencat.cat/) D'entrada, em sembla una bona notícia. El SNU ha tingut històricament un tractament residual, definit per negació (el nom ho deixa clar) quan, paradoxalment, és més del 80% del territori de Catalunya. Benvinguda doncs la reflexió i l'establiment de criteris més clars i més propositius de cara a un tractament que no pot pretendre -com de vegades s'ha fet en alguns sectors- la prohibició absoluta de qualsevol transformació; per diversos motius.

Per una banda, perquè tenim SNU de molts tipus. La reducció que suposa un mateix règim jurídic només serveix per això, però inclou realitats molt diverses que no poden ser tractades uniformement. Aquestes realitats diverses -per relleu, per vegetació, per ús, per funció territorial, per composició del sòl, per situació- es poden trobar, al seu torn, en estadis molt diferents, alguns dels quals fins i tot pot demanar una intervenció directa -de restauració, de gestió, de millora- més enllà de la congelació d'un hipotètic estadi perfecte i equilibrat. Un equilibri, a més, que pot variar en un futur.

I, per altra banda, la distinció radical entre sòl urbà i urbanitzable -entès com a sòl amb usos, presents o futurs, altres que el “natural- i sòl no urbanitzable, preservat de qualsevol d'aquests usos “no naturals” és absurda. Tant com la distinció entre rural i urbà parlant de poblacions. Hi ha multitud d'usos que necessàriament s'han de situar fora dels nuclis urbans, i també activitats que multipliquen la seva eficàcia en ubicacions no urbanes. I de vegades poden suposar un valor afegit per a la conservació de determinats valors propis del SNU.

Per això resulta interessant una reflexió de la qual puguin sortir propostes i criteris per a donar resposta a aquesta diversitat de situacions. Tradicionalment, això s'havia fet a través del planejament urbanístic municipal. A partir d'una regulació general -la definició legal del SNU i la regulació de la Llei d'urbanisme- cada pla establia la seva qualificació dels diferents tipus de SNU i la seva regulació.

I si això ja està resolt, perquè cal tornar a entrar-hi? Doncs, per una banda, la naturalesa del SNU no entén de termes municipals (i aquest, el de la fragmentació municipal i la corresponent fragmentació del planejament i de les ordenacions és un tema que algun dia haurem d'afrontar amb més decisió). Ens podem trobar amb sòl substancialment igual i amb tractaments -usos permesos, en quines condicions- molt diferents i fins i tot contradictòries.

Aquest caràcter supramunicipal de molt bona part dels valors del SNU és el que va justificar al seu dia -i molt encertadament- la regulació del sistema d'espais lliures al planejament territorial. I això és el que trobo a faltar a la nota del departament: prendre com a base -i molt valuosa- l'establiment de paràmetres que fa la normativa del planejament territorial. Una normativa que fa aportacions interessants: la gradació dels efectes sobre el territori, una major aproximació a usos permesos i condicionats, unes exigències paisatgistiques, i unes limitacions volumètriques, d'alçades, etc. Sens dubte que hi ha aspectes a millorar i a completar, però em sembla un error ignorar l'esforç normatiu fet, especialment quan aquesta regulació té caràcter sistèmic, segons la funció territorial, i no a partir de la fragmentació municipal, per a respondre a la coherència territorial del sistema d'espais lliures.

Seria un mal senyal que no es tingués prou en compte l'esforç ordenador que ha suposat el planejament territorial, i encara més que continués i s'accentués el divorci -o el poc diàleg- entre planejament urbanístic i territorial. La necessitat de conjugar la transversalitat territorial i l'especificitat urbanística municipal, l'exigència de coherència en el tractament sistèmic del SNU, que és el que dóna sentit al planejament territorial, i el que s'addueix per a la formació de la ponència, ho demanen.   

la imatge no és casualitat

Ahir hi va haver eleccions generals a Egipte. Tot i el desori, i les dubtoses garanties democràtiques –si més no amb els paràmetres occidentals- segur que un escenari molt millor que l’anterior a les revoltes. Però no és d’això del que vull parlar. La notícia la recullen molts diaris, i, en portada, podem trobar coses molt significatives. Dos diaris –Ara i El País- recullen una foto molt similar: una dona ensenya el seu dit tacat amb tinta blava com a senyal d’haver votat. La diferència? La dona de l’Ara  (http://www.ara.cat/comunicacio/Pacte-fiscal-consulta-portada-lARA_0_599340236.html) va a cara descoberta, i amb mocador. La dona del País (www.elpais.com; la portada del dia -29 de novembre de 2011- és de pagament, i jo no el pago)  va amb burca. Les dues fotos, a més, porten el mateix peu: Mahmud Hams/AFP.

No sé quin és el grau de penetració del burca a Egipte, però, per les imatges vistes, i per la tradició més o menys laica –fins i tot dins les satrapies successives de Nasser, Arafat i Mubarak- intueixo que no massa. Però, és clar, sempre queda més exòtica –més “mora”, o més islàmica- una foto amb burca, sobretot si es vol explotar la imatge de contrast entre unes eleccions –com a signe de modernitat i de progrés- i una indumentària senyal de sotmetiment de la dona.

Després, alguns es queixen quan, a Le Monde o al New York Herald il·lustren les eleccions espanyoles amb un guàrdia civil amb tricorni.

Què ens passa, a Tarragona?

Ja han passat les eleccions, i tenim el panorama que tenim. Temps hi haurà per veure què passa, per patir-ho, i per posar-hi remei. Aquest cop costarà més que, com és habitual després d'unes eleccions, tothom -o gairebé- digui que ha guanyat, o que no ha perdut. O que de qualsevol retrocés o pèrdua, o no assoliment d'expectatives pretesament raonables abans de les eleccions, en tinguin la culpa la pluja, el vent, o algú que passava per allí, però mai de la vida qui hagi patit el retrocés. Veurem canvis, però encara no sabem si cosmètics o de fons.

I què ha passat a Tarragona? Doncs que confirma un cop més la seva tradició de ciutat profundament dretana. Tenim el dubtós honor de ser l'única capital de província -que ja és galdós- catalana on ha guanyat el PP. Després de l'anècdota de les eleccions municipals, amb una majoria electa -que no electoral- no dretana, Tarragona confirma per enèsima vegada una desmobilització del vot progressista que ha estat majoritari en comptades ocasions. Comptades, però suficients per a veure que hi ha un potencial.

Què ens passa, doncs, a Tarragona? Perquè no és possible articular aquesta majoria possible progressista? Quin problema tenen -tenim- les esquerres amb Tarragona?. O, millor, quin problema té Tarragona amb les seves esquerres? I que quedi clar que, per a mi, això de les dretes i les esquerres sí que existeix, tot i que no en la caricatura estúpida que semblen voler mantenir alguns.

Articular no vol dir fer una opció única, que per mi seria empobridora. La diversitat, la pluralitat, és un valor democràtic que no podem perdre. El matís és necessari si volem abastar la majoria de la societat i si ho volem fer sense perdre cap de les possibilitats d'aquesta mateixa societat. Articular vol dir, en primer lloc, fer aflorar aquest espai de progrés per a poder-nos reconèixer i trobar, aportar idees, debatre, teixir complicitats, trobar acords, conèixer i respectar els desacords. Vol dir construir una cultura d'esquerres.

Tenim els materials per a fer això? En tot cas, necessitats de profundes transformacions, que no haurien de ser -no poden ser- simples fugides cap endavant. Necessitem unes esquerres -en plural- que sàpiguen de quin país són -aquest i no un altre- i ho posin en pràctica. Però també que fugin de llenguatges i pràctiques del segle XIX, d'aquesta mena de peronisme ibèric catastrofista. El problema de qui és encara majoritari a l'espai de l'esquerra a Tarragona és la repetició sine die d'una fórmula gastada del tot.

En el fons, a Tarragona encara no ens hem mogut massa d'aquell esquema que vaig dir en un article al Diario Español -aleshores no nomes n'era, com ara, sinó que també se'n deia- a principis dels 80: tenim una dreta catalana, que és més dreta que catalana, i una esquerra espanyola que és més espanyola que esquerra.

I els canvis que necessitem, si volem que una majoria progressista aflori -perquè jo crec que hi és- són canvis de mentalitat, de fons. Allò que Gramsci en deia guanyar l'hegemonia cultural. I això passa per les idees en lloc de les consignes, per no ignorar la realitat, per arguments amb dades fidedignes i no amb jocs de mans. Passa per un llenguatge planer i entenedor i no per aquella mena de langue de bois plena de llocs comuns en què s'ha convertit l'idiolecte polític. Passa per connectar amb la societat civil de veritat, i no per donar categoria de societat civil a muntatges artificials amb respiració assistida de subvencions que no representen res de res. Passa per generar canals de comunicació en dues direccions que ens permetin superar la indigència mediàtica tarragonina, en mans de la dreta més reaccionària i de la incompetència professional, juntes o per separat.

Sabrem fer tot això? Hi ha algú disposat a fer-ho? Haurem d'anar amb el llum a la mà, com Diògenes? Quan la Union de la Gauche francesa va perdre unes eleccions -1978- que creia guanyades, Michel Rocard, persona capaç de generar debats i de generar idees, encara que després fos un mediocre governant baquetejat sobretot pels seus, va sortir al pas amb unes declaracions estimulants: l'esquerra ha faltat un cop més a una cita amb la història. És una fatalitat? És que és definitivament impossible que l'esquerra governi aquest país? Jo dic no!”


Hi ha un Michel Rocard, a Tarragona? Hi ha algú -més que digui que no?