He trobat el meu rebesavi?

Dissabte passat, a la sortida de camp d'un congrés sobre territori, vaig treure el nas -no se'n pot dit visitar- el   Museu Industrial del Ter. En vaig veure molt poc, però prou per a recomanar-lo i per a tornar-hi amb temps. Una de les sales és dedicada a les persones afectades pel procés d'industrialització, als obrers de les fàbriques i primers sindicalistes, als artesans tèxtils empobrits... i allí vaig trobar -o no- el meu rebesavi. Jaume Baulenas, un artesà tèxtil caigut a la misèria per la competència de les fàbriques modernes. Baulenas era el segon cognom de la meva mare, i m'havia explicat que un dels avantpassats, tots de la plana de Vic, era pobríssim, un captaire. Tot els altres venien de pagès, amb casa pairal -Can Roca de les Garses, o el Mas Camps- de manera que no és probable que aquest pobre en fos.

Pot ser el meu rebesavi? Hi hauria una possibilitat, que miraré d'esbrinar. Les probabilitats són escasses, el cognom Baulenas és força corrent a Osona, però no per això deixaré d'intentar saber alguna cosa, amb l'ajuda del Carles Garcia, del Museu, que s'hi va interessar molt, per a completar la informació que tenen.

Al setembre, en un altre congrés -em deu provar, això dels congressos- vaig trobar l'Anna Cabré, mestra demògrafa, que va presentar una ponència sobre el registre de matrimonis de l'arquebisbat de Barcelona i de la investigació que n'estan fent, absolutament fascinant. Com que els altres avis venien, en part de Barcelona, es va oferir a buscar-los i a donar-me la informació que en trobessin.

Suposo que el fet de no haver conegut els avis, tenir una família una mica complicada, i del trasllat a Tarragona, ara fa quaranta-.cinc anys, de no tenir “la casa dels avis” ni gairebé conservar res antic fa que m'agradi reconstruir la història, intentar trobar unes mínimes arrels que expliquin orígens, si pot ser amb noms i cognoms, i cares.

I això de tenir un rebesavi captaire -sigui o no en Jaume Baulenas-... el més important és que, un parell de generacions després, es guanyaven bé la vida, treballant molt. Això és el que compta.

El mínim que es pot dir

Ahir vaig assistir a la presentació a Tarragona de les memòries de Raimon Obiols “El mínim que es pot dir”. Sempre m'ha agradat el gènere memorialístic, i en tinc una bona col·lecció. I si són de personatges més o menys contemporanis, d'un temps que permet contrastar el que diuen amb la memòria personal, encara millor.

Sempre he pensat que Obiols guanya en les distàncies llargues, i no em refereixo al tracte personal, que pràcticament no n'he tingut més enllà de la conversa de divendres. Vull dir que sempre m'ha semblat més interessant i més encertat en el discurs de llarg recorregut -temporal i espacial- que no pas en el dia a dia. Recordo haver llegit articles seus sobre els reptes del socialisme europeu, o semblants, amb idees interessants i, sobretot, generadores de més reflexions. Es nota -i s'agraeix- que es tracta d'una persona llegida, a anys llum dels penosos discursos polítics habituals avui en dia.

He volgut explicar tot això perquè quedi clar que no tinc cap animadversió -ni personal ni política- envers en Raimon Obiols, al contrari. Ni cap a ell, ni a tots els que van parlar -en Josep-Fèlix Ballesteros, en Fontxo Blanc, en Ramon Marrugat, i la gent del públic que va intervenir-.

Més enllà del llibre, que va ocupar -com és lògic- bona part del temps, vaig tenir la sensació de fer un viatge en el temps, de tornar a mitjans dels anys vuitanta. Les mateixes queixes, els mateixos temes, el mateix llenguatge. Banca Catalana, i TV3 un altre cop, i no pas per explicar un episodi passat o per il·lustrar una reflexió més actual, sinó amb tot l'aire de retret i de víctima i usar-lo com arma llancívola contra l'actual govern. Com si no hagués passat el temps. Vaig tenir la sensació que continuaven encallats al 1981, encara atordits perquè no havien guanyat les eleccions al Parlament, i es consideraven històricament estafats.

I, repeteixo, això no com una evocació, sinó com a reflexió actual. I la cirereta del pastís la va posar el mateix Obiols fent referència a la clamorosa derrota de Mas a les darreres eleccions. Com si quedar-se amb 20 diputats hagués estat una victòria. I sense cap mena d'autocrítica, ni la més mínima referència a errors propis. Tot bé. És el poble el que s'equivoca.

Francament, amb aquesta insistència en discursos del passat, en una concepció que vol mantenir la Catalunya dual, que un dia, fa molt de temps -és a dir, als anys vuitanta, quan tocava- vaig definir com la que té una dreta catalana més dreta que catalana i una esquerra espanyola, més espanyola que esquerra, així els va. I això que el PSC ha fet -havia fet?- un canvi substancial des dels anys vuitanta, en actitud i llenguatge nacional, però divendres em va semblar que havien retrocedit trenta anys i havien tornat a un discurs de bons i dolents en el qual se sentien més còmodes. No em va semblar que entenguessin dues coses: Una, que no es pot fer discurs contra la dreta sense un mínim de credibilitat i, sobretot, sense atacar aquesta dreta per catalana, i acusar-la després que s'emboliqui amb la bandera. Amb la mateixa bandera que li han regalat abans. I segona: que mantenir un discurs sense escoltar la gent, sense adonar-se de les reclamacions de la gent -que són dir no a les retallades, però també moltes altres coses- és la millor manera de fer que el país vagi per una banda i el PSC per una altra. Ja avisaran, si volen que els anem a buscar.  

Article escrit en català i traduït al LAPAO

La darrera –per ara, que sempre hi ha un pitjor- ocurrència del PP en matèria de llengües ha estat aquesta barbaritat del LAPAO i del LAPAPYP, una manera gens subtil de carregar-se català i aragonès, prova enèsima –per si algú encara la necessitava- de l’aversió pepera a la diversitat. El que encara fa més vergonya, ràbia, o tristesa –trieu el que vulgueu- és el silenci, no sé si absolut, però sí molt poc relatiu, de la intel·lectualitat i de la progressia espanyoles, juntes o per separat. Us imagineu el guirigall que s’hagués muntat, i amb raó, si, per posar un exemple, en Chaves hagués decretat l’existència de la llengua veneçolana? I això tenint en compte que fonèticament i lèxicament l’espanyol de Veneçuela i l’espanyol d’Espanya estan molt més separats que el català de Fraga, el de Felanitx, el d’Alcoi, i el del Pla de Santa Maria.

Els esgarips de la caverna i del que no és caverna –perquè alguna cosa hi deu haver, encara que no es manifesti- s’haguessin sentit des de tot arreu, i amb raó per la ximpleria de la proposta. Però amb el català no, perquè, ja se sap, el català és una raresa de quatre nacionalistes, que són molt raros, perquè, podent parlar en espanyol, no sé com no ho fan. És un capítol més del regal que uns determinats sectors autoqualificats de progressistes han fet  a la dreta catalana, li han regalat el monopoli del català. I així vam poder sentir en Terenci Moix dient que escriuria en castellà per a fer la punyeta al Jordi Pujol, i mes imbecil·litats d’aquest tipus. I així li va, a aquesta esquerra.

I això, però, no ens ha de fer perdre de vista que el principal responsable dels atacs a la llengua catalana –per no dir atacs al sentit comú, a l’evidència científica, o al sentit del ridícul- els fa el PP i la seva cohort política  i mediàtica. A l’Aragó, a Mallorca, a València, a Catalunya, i a tot arreu. No ens confonguem. És un moment oportú per distingir, en aquest camp –no tant en d’altres-  entre PP i PSOE, que alguns, per motius interessats, volen posar al mateix sac (ja m’hi vaig referir  aquí). Que hi ha molt motius per a criticar el PSOE, des del punt de vista nacional, ho sabem, i no penso estalviar-me cap crítica (i mira que ho posen fàcil!) però em nego a posar al mateix sac el que no hi d’anar del tot, i m'hi nego precisament per un desig de rigor en les crítiques. La ximpleria aquesta del LAPAO ve a substituir una llei de llengües que, sense ser cap mena de meravella, i segurament quedar-se curta, no negava la naturalesa de la llengua, i hagués permès, amb voluntat i valentia (que el govern aragonès del PSOE no va tenir) una política lingüística força més acceptable. I el mateix amb la llei de l’ús del valencià –amb una eterna qüestió de noms que ens hauríem de prendre com el flamenc i l’holandès, dos noms per a una mateixa llengua- i que, també aplicada amb voluntat i valentia, hagués suposat un pas endavant. Per cert, la mateixa llei que el govern del PP al País Valencià –això de Comunitat és una collonada- se salta impunement per a impedir que 100.000 xiquets i xiquetes valencians que ho demanen tinguin ensenyament en valencià... i després van donant lliçons. I el govern de progrés a les Balears no va qüestionar mai la unitat de la llengua. No són el mateix, i s’ha de dir. I com que no són el mateix, n’esperem –o n’hauríem d’esperar- alguna reacció, no només dels partits afectats –Aragó, Catalunya, València, Balears- sinó del PSOE. Si no hi és, tenen un problema, i els primers que el tenen són els socialistes aragonesos, catalans valencians i balears.

La tieta

I un dia s'ha de morir, més o menys com tothom.
Se l'endurà una grip cap al forat profund.
Llavors ja haurà pagat el nínxol i el taüt,
els salms dels capellans, les misses de difunts
i les flors que seguiran el seu enterrament;
són coses que sovint les oblida la gent,
i fan bonic les flors amb negres draps penjant
i al darrere uns amics, descoberts fa un instant
i una esquela que diu... "Ha mort la senyoreta... ...
descansi en pau. AMÉN"... I oblidarem la tieta.

Així acaba “La tieta”, una gran cançó de Joan Manel Serrat, que fa un retrat, exacte i un pèl cruel -les dues coses- de les tietes solteres. I ahir va morir la tieta, la nostra tieta, ja molt gran i -contra el que diu la cançó- molt estimada i acompanyada fins al darrer moment, a penes sis mesos després que la seva germana, la nostra mare.

La tieta va ser sempre, fins al final, una dona molt independent -per res la mitja bleda, també real molts cops, que diu la cançó-. Es va fer gran si us plau per força; als tretze anys ja treballava, i no va parar mai fins la jubilació. I les vicissituds familiars van fer que amb quinze anys, començada la guerra, hagués de tirar endavant la família. Això no li va impedir, més endavant, esforçar-se per una formació -francès, comptabilitat- que li permetrien millorar professionalment, i anar-se fent una cultura sui generis. Li agradava el ballet i l'òpera, va viatjar i veure món, i llegia.

M'adono que amb aquesta mort ha desaparegut la darrera dels germans dels nostres pares, i, d'alguna manera, quedem a primera línia de foc. Llei de vida, és clar, i ja feia força anys que érem nosaltres qui tenia cura de les dues germanes -el que es deixaven, que sempre van ser molt independents- però era una presència que anava per davant. També algú que ens enllaçava amb un món desaparegut, que podia explicar com eren els avis que no vam poder conèixer, la vida al Vic de la preguerra, o a la casa pairal -Can Roca de les Garses- que ja no sé de qui és ni si existeix. Ara serem nosaltres els qui acabarem explicant aquestes coses, la vida d'aquesta generació que s'ha acabat, o com era la Tarragona d'abans de la democràcia... o d'abans de la crisi.

Tot muda i tot roman. 

Sobre càrrecs als consells comarcals, i més coses

Anem sabent més coses de la sempre postergada reforma del règim local, que ara –per compensar- ens arriba per partida doble, espanyola i catalana, amb l’afirmació de la consellera de Governació i Vicepresidenta –com allò d’aquell I d’Espanya i V d’Alemanya- que es respectarà escrupolosament la competència exclusiva de Catalunya en la matèria.

Un cop hem acabat de riure amb l’afirmació anterior, anem a algunes de les coses que hem sabut sobre el contingut de la reforma. La consellera vicepresidenta –o a l’inrevés, que no en sé l’ordre- afirma que, amb la conversió dels consells comarcals en consells d’alcaldes, s’eliminen 1.034 càrrecs remunerats. Pel que sembla, la consellera vicepresidenta no sap –o si ho sap, ho amaga- que la majoria dels consellers comarcals no són remunerats, de la mateixa manera que no ho és la immensa majoria dels regidors.  Potser vol dir dietes d’assistència? D’acord, però aleshores seria bo conèixer dades exactes.  Hi ha consells que paguen 40€ per assistència al plenari, i en fan quatre a l’any.  Equiparar això a “càrrec remunerat” només per aparèixer com la gran estalviadora em sembla un frau.

A més, aquest estalvi seria molt relatiu. Els consells comarcals passen a ser consells d’alcaldes, i desapareixen als municipis inclosos en una àrea metropolitana. Doncs això vol dir, comptant la fusió anunciada –que també n’haurem de parlar- 899 alcaldes. Canviem 1.048 consellers comarcals –no sé d’on surten aquests 1.034- per 899 alcaldes. Cobraran assistències pels plens del consell d’alcaldes? Cobraran els de la junta de govern (set membres) de les comarques amb més de deu municipis (37 comarques)?. Perquè això són 259 membres més, que sumats als altres vol dir 1.158, 124 més que els que la consellera vicepresidenta diu que elimina. Francament, tinc  una veritable curiositat per conèixer la memòria econòmica d’aquest projecte, si n’hi ha.

Clar que no és la primera vegada. En una compareixença al Parlament, anunciant aquests propòsits de reforma, la consellera vicepresidenta va parlar d’un estalvi al voltant de 1.000 milions d’€ per la reforma dels consells comarcals i dels ajuntaments. Anem a pams.  Els pressupostos liquidats dels consells comarcals de l’exercici 2009 –darrera dada publicada- sumen 755.530.834,52€. I els pressupostos liquidats del mateix període dels municipis de menys de 5.000 habitants –els susceptibles de ser afectats per aquesta reforma estalviadora- van suposar 1.601.284.785,93€. Tot plegat, una mica més de 2.300 milions d’€.

D’aquesta quantitat, de la qual es pretén, sembla (és a dir, a reserva de dades concretes) estalviar prop d’un 40%, caldria netralitzar les transferències internes. Cal tenir en compte que el conjunt d’ajuntaments –grans i petits- va rebre 12.118.013,86€ de transferències corrents i 1.519.482,76€ de transferències de capital dels consells comarcals, i, a la vegada, els va transferir 26.675.979,10€ i 9.866.373,03€ pels mateixos conceptes.

I, igualment, caldria tenir en compte les inversions, que se suposa que no es veurien retallades, si del que es tracta és d’estalvi corrent. Doncs bé, les inversions dels municipis de menys de 5.000 habitants en aquest període –sempre segons les liquidacions- van ser de 526.973.655,84€, i les dels consells comarcals, 51.640.718,99€. Només les inversions, sense comptar les transferències de capital.

D’on s’estalvien, doncs, aquests 1.000 milions €? Dels consells comarcals, segur que no, perquè no podem estalviar 1.000 milions si tots plegats, per tots els conceptes, en van gastar 755. Dels ajuntaments, que, si descomptem les inversions, van liquidar –per tots els altres conceptes- una mica més de 1.000 milions?

Francament, no m’acaben de quadrar, aquests números. Llegiré amb molt d’interès la memòria econòmica  de la llei, però ja d’entrada m’agradaria que no es fessin afirmacions d’aquest tipus sense dades. Necessitem serietat per a poder prendre decisions. No discuteixo la necessitat de racionalitzar l’organització territorial de Catalunya, i menys d’evitar duplicitats –per exemple, l’Estat...- però això s’ha de fer amb bases sòlides i no amb frivolitats i amb mitges veritats. Altrament, només s’alimenten discursos populistes que obren la porta a berlusconis, giligils, ruizmateos, i altres elements semblants.

Comissió de Política Territorial i Urbanisme

Sóc membre de la Comissió de Política Territorial i Urbanisme -abans la Comissió d'Urbanisme de Catalunya- des del 2003, en representació del Col·legi de Geògrafs. En aquests deu anys, he assistit força vegades -crec que tinc un nivell de compliment alt- i algun cop hi he manifestat algun desacord o algun dubte, però poques vegades, perquè la immensa majoria dels temes que s'hi tracten són de tràmit.

Dimarts passat, 19 de març, vaig intervenir un parell de cops, un dels quals per qüestionar -i abstenir-me en la votació- el Pla director d'infraestructures de Martorell-Abrera. El vaig qüestionar, no perquè no cregui en la necessitat de planificació, i menys en una àrea tan complexa com aquesta, sinó perquè em sembla que, en aquest tema, el Govern ha fet una passa enrere amb la qual no estic d'acord.

Abans de continuar, però, vull deixar constància de dues coses: la cortesia del Director General d'Urbanisme -i bon amic- Agustí Serra en la resposta, que és habitual en ell, i el fet que la dinàmica de la Comissió dificulta molt el debat ampli sobre conceptes, que és el que m'hagués agradat fer, i per això ho escric aquí.

Per què crec que és una passa enrere? Al juny de 2010, i en desplegament de les previsions del Pla territorial metropolità de Barcelona, es va acordar la formulació del Pla director urbanístic de la ròtula de Martorell i Abrera, justificada per les necessitats següents (extret de l'acord de formulació del Pla):

• El Pla Territorial Metropolità de Barcelona, aprovat definitivament el 20 d'abril de 2010, estableix la formulació de diversos plans directors urbanístics a l’àmbit de la regió metropolitana amb l’obligatorietat de definir els continguts d'ordenació urbanística de caràcter supramunicipal que requereixen major detall del que pugui oferir el planejament territorial per a assegurar la coherència espacial dels plans d'ordenació urbanística municipal.
• Un d'aquests plans és el pla director urbanístic anomenat al Pla Territorial com a “PDU de la ròtula de Martorell i Abrera”, que té per objecte millorar les condicions de vida i la constitució d'un node metropolità de gran rellevància en l’àmbit de Martorell. Per això, haurà de proposar-se la potenciació de les immillorables condicions d'accessibilitat del lloc, el més accessible del sistema urbà català, corregint les disfuncions per efectes barrera que generen les infraestructures existents i que encara podrien incrementar-se si les que resten per implantar no tinguessin en compte les característiques urbanes i ambientals concretes del lloc a desenvolupar i potenciar.
• El pla director ha de permetre la transició de la constatació de “lloc cruïlla” a la construcció d’una ròtula territorial que potenciï el desenvolupament urbà i ambiental d’aquest territori, per la qual cosa ha de prestar especial atenció a les següents qüestions:

A. Les àrees de desenvolupament urbà de Martorell i Abrera, concretant la seva localització i extensió, els elements estructurals de la seva ordenació, les relacions amb la ciutat existent, els seus continguts pel que fa a usos i intensitats i el seu desenvolupament seqüencial.

B. La definició acurada dels elements de les xarxes dels transports viàries i ferroviàries planificades en aquest territori de forma coordinada amb el desenvolupament sectorial dels plans i projectes corresponents.

C. La nova centralitat metropolitana entorn a la futura estació central, amb els aspectes d'ordenació i continguts, especialment pel que fa a la integració de tots els nivells de xarxa ferroviària incidents (Rodalia, FGC, Altes prestacions i d'altres), als usos terciaris i als equipaments d'interès general a implantar en el seu entorn i a la relació dels espais públics a generar amb els teixits urbans existents i a desenvolupar.

D. La localització, dimensionat i ordenació d’un intercanviador carretera-ferrocarril de mercaderies.

E. La definició d'un sistema de bulevards urbans amb funcions estructurals per lligar les àrees urbanes existents i per desenvolupar.

F. L’equipament i diversificació de les àrees d'activitat econòmica sobre els nous elements de l’estructura urbana plantejats, bulevards urbans, estacions ferroviàries, nous espais públics i altres elements significatius.

G. La preservació, ordenació i potenciació del Parc fluvial del Llobregat i l’Anoia com a element estructural de l’àrea urbana resultant i les seves connexions amb la resta del sistema d'espais oberts de protecció especial.

H. Pel que fa a les Àrees funcionals estratègiques, el PDU de l’Àrea de Martorell, Abrera i entorn ha de localitzar les reserves necessàries pel seu possible establiment i si s’escau ha de regular els usos a implantar, d'acord amb el que estableix l’article 3.7 Normes del Pla territorial parcial de la regió metropolitana de Barcelona.

Més endavant, al novembre de 2012, i atenent “l'amplitud i magnitud dels objectius que es perseguien i la impossibilitat d'abordar-los en l'actual conjuntura econòmica” es va acordar deixar sense efecte la formulació del Pla.

Fins aquí, més o menys d'acord, tot i que penso que el planejament no està mai de més, en previsió que canvis de cicle ens agafin amb els deures fets sobre què volem fer i amb els instruments a punt. Però la Comissió del passat dimarts va acordar, en el mateix àmbit, desenvolupar un pla d'infraestructures que “doni resposta a la problemàtica supramunicipal estrictament vinculada a les infraestructures amb independència als possibles creixements dels municipis de l'àmbit”.

Això em sembla una consideració equivocada del paper del planejament. Creure que es pot trossejar d'aquesta manera l'ordenació de les infraestructures i la dels creixements -i suposo que “creixements” vol dir nuclis urbans i sectors d'activitat econòmica- em sembla un error. Posposar les decisions sobre les zones -al capdavall, estem parlat de zones i sistemes- a un planejament municipal i a partir de l'ordenació de les infraestructures viàries i ferroviàries ja decidides, em sembla una consideració antiquada del paper del planejament, simplement com a instrument jurídic avalador de decisions, però no com a instrument regulador de tots -tots- els elements que incideixen sobre el territori. A la vegada, es renuncia al planejament supramunicipal, i es perpetua el model d'urbanisme local, fragmentat, mancat de visió de conjunt i de reconeixement de la realitat territorial, que ja fa temps -i especialment a l'àmbit metropolità, per definició- que ja ha superat els límits municipals.

Ni el PDU d'infraestructures ni el planejament municipal entraran, per exemple, al parc fluvial del Llobregat i l'Anoia amb la visió del conjunt necessària. I el PDU d'infraestructures condicionarà irreversiblement elements com “l’equipament i diversificació de les àrees d'activitat econòmica sobre els nous elements de l’estructura urbana plantejats, bulevards urbans, estacions ferroviàries, nous espais públics i altres elements significatius” que haurien de ser analitzats, pensats i resolts conjuntament, i no supeditant aquesta anàlisi, reflexió i resolució -ara locals i no globals- al que decideixi prèviament un Pla d'infraestructures que pretén, no sé si il·lusòriament, fer-ho “amb independència als possibles creixements dels municipis de l'àmbit”.

Em sembla preocupant que es perdi -o, almenys, s'aturi- una dinàmica de planejament urbanístic supramunicipal, que acosti el planejament a les realitats territorials, i que respongui realment a aquesta voluntat d'ordenar el territori, de preveure i de formular escenaris de futur desitjable. Si limitem el planejament a un tràmit incòmode que només té per objecte l'aval formal, gairebé burocràtic, a les decisions, perdem l'oportunitat de pensar i anticipar-nos al futur, i de modelar-lo -ni que sigui parcialment- d'acord amb una visió integral. Altrament, pedaços i fugides cap endavant.

Ens prenen per imbècils

L'acusació que un nombre de personatges il·lustres del PP ha anat cobrant sobresous en negre, i que el mateix partit ha ingressat, en una caixa B, donatius -sobretot de constructores- no sabem a canvi de què, més el fet -aquest demostrat- que qui n'ha estat tresorer un grapat d'anys, i encara més anys -prop de trenta- treballador qualificat de les tripes del partit tenia un raconet de 22 milions d'euros a Suïssa, és greu. Una acusació que se suma al rastre del Gürtel, al confetti de la ministra, als vestits del Camps i els vuittons de la Rita, i, més lluny -però no tant- a aquell que estava en política “para forrarse” i al Naseiro exculpat... per defecte en l'obtenció de les proves. I ja sé que hi ha més merders: Palau, ITV, Ero, Pallarols -aquest amb sentència- empresa de residus a Alacant, a València, tots els merders del Matas, Pretoria, Lloret, etc.

Però aquest darrer cas dels sobres ja resulta especialment fastigós, i la pretesa explicació encara més. Ens prenen per imbècils. No és que ho neguin tot -això era esperable- és que, com a prova que estan nets, ofereixen una auditoria -remarcant que és interna i externa- i que ensenyaran les declaracions de renda del Mariano i de no sé qui més. Volen que ens creguem que una presumpta -s'ha de dir així- circulació de diners més negres que els collons d'un grill s'hauria reflectit a la comptabilitat oficial i que, si no hi és, és que no ha existit mai? O que ho posarien a les declaracions de renda? Si s'ho creuen, és que són rematadament idiotes. I no ho són, amb tots els muntatges que fan. És que ens prenen per imbècils.

I això no és tot. L'eficaç aparell de propaganda -que no d'informació- del PP s'ha posat en marxa, i entre d'altres coses pretén fer-ho passar per un atac personal al Mariano. I el defensen dient que ell, pobret, hi ha perdut diners, a la política, que si amb 23 anys era el registrador de la propietat més jove de les espanyes, ara estaria forrat. Això ho ha dit un personatge -José Antonio Coto- que deu voler fer mèrits, tot i que no ha tingut gaire temps per a treballar, més enllà de l'apparatchik del partit (que consti: a la web del Parlament aquí figura que, amb 27 anyets -els farà el dia 8- i havent fet una carrera i un postgrau, ja està en excedència d'auditor a KPMG, una carrera laboral meteòrica) . I també aquest boques egòlatra de l'Alejandro Fernández, en un divertit creuament de comentaris al facebook, on ha estat molt hàbil per a despistar el tema per la banda dels ingressos personals i del pobre Mariano i de com n'és, d'admirable, per haver tret les oposicions de registrador de la propietat als 23 anys, el més jove d'Espanya, igual que en Franco va ser el general més jove, ja veus. Com si el tema fos aquest, que no ho és, de la mateixa manera que no ho és l'escassísima trajectòria laboral de l'Ale. Ens prenen per imbècils.

I a més la doble (o triple, vés a saber) moral. Fa tres mesos, un esborrany d'informe de pare desconegut (fórmula que és molt oportuna) provinent del ministeri de l'Interior, el titular del qual no ha tingut la decència d'assumir cap responsabilitat, atribuïa comptes a Suïssa als presidents Pujol i Mas. Això va ser immediatament cregut per la brunete mediàtica i per la caverna política que diu que ens governa. Recordem aquella espècie de hiena mal esquilada que fa de ministre d'hisenda reclamant que “els qui tenen comptes a Suïssa, s'expliquin”. I peticions de dimissió a dojo. I ara res de res, jo no he estat, i no hi ha proves. Ens prenen per imbècils.

Per acabar-ho d'adobar, l'esperpèntica mise en scéne d'ahir, una roda de premsa sense cap explicació convincent, i sense preguntes ni presència física de periodistes. I tot per a presentar-se com a víctimes, i com a exemple de transparència i d'honestedat. I un #etfelicitofill pels mitjans que s'hi van avenir. Ens prenen per imbècils.

A la vista de tot això, s'entenen totes, o gairebé totes, les reaccions: llençar la tovallola i viure explícitament en la ignorància, emigrar ben lluny, refugiar-se en qualsevol tipus de secta, acampar a la plaça de la Font, o començar a repartir nates ben donades. O, perquè no, exercir la ciutadania, el compromís, la mobilització, el vot -sí, també el vot- per a canviar les coses. Segurament molt menys del que caldria i del que voldríem, però segur molt més del que canviaran si no fem res. Per això ens volen prendre per imbècils, per a intentar que ens hi comportem. I una merda.