l'Ou de la serp

Reprenc el blog després de massa temps absent. A veure si és veritat...

S'acaba la campanya electoral -afortunadament!- després de prop de quinze dies -més totes les setmanes de precampanya- de sentir missatges tòpics, frases llampants amb poc contingut, i promeses d'oros i de moros. Bé, de moros no, que electoralment no venen gaire. Més aviat al contrari, en aquest campanya s'han anat destapant més missatges racistes. A l'extensió dels racistes oficials de Plataforma per Catalunya, hi hem d'afegir els oficiosos -cada cop més clars i amb més ganes- dels Garcia Albiol o dels Fernandez Diaz, del PP de Badalona i de Barcelona. I molt em temo que molts més que se'n moren de ganes -per exemple, el de Tarragona, l'Alejandro Fernández (però aquest ha tingut l'habilitat d'explotar un populisme demagog més autòcton; ja en parlarem).

No hauríem de menystenir gens ni mica aquest brots feixistes. S'imposa l'aïllament més absolut; polític -que ningú tingui la més mínima temptació de pactar res amb aquesta gentussa- però també social. Si admetem, sense donar-li importància, aquells “jo no sóc racista, però...”; si deixem passar que s'atribueixin conductes individuals a col·lectius sencers, estem alimentant un monstre que pot créixer.

En aquests moments, em sembla més actual que mai -cal tornar als clàssics!- una magnifica pel·lícula d'Ingmar Bergman. L'ou de la serp. Segur que impossible de trobar si no és en una filmoteca o en un d'aquells llocs prohibits d'intercanvi de fitxers. Bergman ens ensenya, a l'Alemanya del 1923, com l'ou de la serp feixista sembla molt fràgil, però si es mira bé a contraclaror, es pot veure que la serp ja és completament formada. Només li cal fer-se grossa. No deixem que surti de l'ou.