diumenge, 24 d’abril de 2022

Microcosmos, de Claudio Magris

 


Sant Jordi -ahir- és dia de llibres i de roses. O, més exactament, és un dia més especial per als llibres, que també haurien de ser, els llibres, cosa de cada dia. Una mica liat, però ja ens entenem.

Les xarxes van plenes de llibres, molta gent explica què ha comprat o què li han regalat, o què ha reglat, i això és bonic. Només que la meitat dels llibres siguin llegits, serem, tots plegats, una mica més savis i més lliures.

Potser és per això que, en lloc de parlar dels llibres per llegir -ai! Tants i tants!!!!!- prefereixo parlar d’un dels darrers llibres llegits (i m’aguantaré les ganes de parlar del que estic llegint, sempre el més interessant, o dels propers a la cua, que cada dia és més llarga).

Es tracta de «Microcosmos» un llibre deliciós de Claudio Magris. Magris el vaig descobrir, com molts gent, amb aquell llibre descomunal, enlluernador, inclassificable, que és «Danubi» una narració fascinant sobre la Mitteleuropa plena de llocs, de paisatges, d’històries, de persones, d’art, de llengües... un d’aquells llibres que fan de bon llegir amb un atles al costat, i que ens descobreixen una part del món, del nostre món europeu, que no sempre hem conegut prou bé (recordo la sorpresa que vaig provocar en algú que em parlava de «les capitals de l’Europa de l’Est» quan li vaig fer notar que Viena és més a l’Est que Praga).

«Microcosmos» és el mateix i, a la vegada, el contrari. És el mateix perquè és també un garbuix de paisatges, d’històries, de personatges, d'èpoques, de retrats, de sensacions, absolutament inclassificable, i sempre exquisidament escrit, amb pàgines que són veritable poesia. Però, aquest cop, en un entorn molt més petit, més humil, que la impressionant Mitteleuropa; més petit però no per això menys complex. Es tracta d’un espai indeterminat, entre el Veneto, Trieste, la costa Dàlmata, el Tirol...

És un espai on conflueixen les perifèries de les cultures llatina, germànica i eslava, i ho veiem en una toponímia absolutament variable, en la barreja -explicada, és clar, no directa- de les llengües i dialectes -tota llengua parlada és un dialecte- de costums, històries (Churchill deia -sembla que aquesta és verídica- que els Balcans tenien més història de la que podien suportar). Paisatge molt concrets, d’illes diminutes, amb històries minúscules -el carter d’una illa, la vella única habitant del poble, el pescador que va desertar de l’exèrcit, els comunistes croats/italians que emigren a Iugoslàvia per construir el socialisme, però que allí són malvistos per italians i per estalinistes, i quan tornen a Itàlia malvistos per comunistes i per titistes...

Moltes històries tenen el nexe comú de les terres de frontera, d’una frontera borrosa, indeterminada, més oficial que real (com pràcticament totes les fronteres, per altra banda) i de gent que en fa un cas molt relatiu.

També, ara un llibre que demana un atles, però un atles molt detallat (o aquest succedani que és Google Hearth) per a veure aquella vall recòndita del Tirol, o l’illa diminuta a l‘Adriàtica, una de tantes dels milers d’illes de la costa dàlmata.

El món és el món, no importa la grandària. Té, en això, un punt de connexió amb aquell llibret deliciós de Josep Iglésias «Les ciutats del món», unes ciutats que es diuen Farena, Vilanova de Prades, Gallicant, Selma, Querol... com el Microcosmos de Magris parla de Canidole (que en croata es diu Vele Srakane, però continua sent la mateixa illeta, o de Cherso i Lussino, dues illes que han estat venecianes, austríaques, italianes, iugoslaves i ara, segurament, croates o eslovenes, i sempre amb els mateixos pescadors i contrabandistes.

Magris no defrauda. De molt bon llegir.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada