Una mica més de Hard Rock Cafe (abans conegut com a Barcelona World)

 

Amb motiu del debat de pressupostos –del predebat, hauríem de dir- es torna a parlar i força de Hard Rock Cafe. De fet, ja portàvem uns quants dies amb una certa ofensiva mediàtica –si més no als mitjans de Tarragona- dels més partidaris de HRC, i ara s’hi afegeixen els més acèrrims detractors; i, amb sordina, el Govern remugant que això no li agrada i arrossegant els peus per dir que sí.

A ningú –a ningú que hagi seguit una mica aquest blog- pot sorprendre que digui que, a mi, això de HRC no em fa cap falta, que crec que fons –el què- i forma –el com- han estat un seguit de despropòsits, i que, si per mi fos, ja estaria arxivat per sempre. I una mica tip, del tema, però també és cert que m’agrada anar-hi posant cullerada.

Pel que fa al HRC, sostinc –i ja fa temps que ho vaig dient- que, si es fa, serà una part del que ara preveu el PDU pendent, que ja és molt menys que les primeres fantasmades de Veremonte i companyia. Quan es va començar a posar un cert ordre en tot plegat –tot i que ja s’havia començat malament, i hi ha coses que no es poden arreglar- el projecte es va reduir considerablement, i crec que ara, ja sigui en la previsió, ja sigui en l’execució, hi hauria una nova retallada.

La possibilitat de negoci centrada en el casino –perquè, encara que sigui minoritari en sostre, és l’element tractor- ja ha passat. Si n’hi havia el 2012, quan això va engegar, ara és molt diferent. L’expansió del joc on line i dels minicasinos urbans fa que jugar –i al marge de la consideració moral que ens suposi el joc- sigui més fàcil que mai. En aquest context, l’atracció d’un gran casino perd força. Crec que HRC ho sap molt bé, això, i per aquest motiu planteja una primera fase, que és si fa no fa la meitat, i deixa la resta per a ves a saber quan. Encara més, a la primera fase, el sostre de joc és de 8.500 m2, quan el total possible és de 30.000. Fins i tot, i això em sembla significatiu, el disseny de les infraestructures està pensat en dues fases (en vaig parlar AQUÍ ).

I crec que això, que el moment HRC ja ha passat, ho saben tots, i que del que es tracta ara és de veure com sortir d’aquí sense prendre mal, i és per això que tothom dissimula, o bé per defecte –no dient res, o no dient-ho tot- o bé per excés, sobretot amb un excés de gesticulació i de sobreactuació.

Falla el Govern –tot i que darrerament una mica menys- amb aquest discurs de dir que sí a contracor i d’arrossegar els peus. Més hagués valgut dir clarament –i repeteixo, ara ho comença a dir- que hi ha processos en què no és fàcil fer el camí enrere. No només –que també- per possibles indemnitzacions, sinó per un dany de reputació. Al capdavall, qui va engegar tot aquest procés va ser la Generalitat; és un procés públic, que inclou un concurs públic per a la concessió de la llicència de casino, i l’establiment d’una sèrie de condicions –la reforma de la llei del CRT- per a fer-ho possible. Una retirada brusca és emetre el missatge que, a Catalunya, no són de fiar, que canvien les regles de joc a mitja partida. Si volem captar inversió –i jo que crec que volem, i jo en voldria d’un altre tipus que aquesta, és clar- no podem generar aquesta imatge d’inseguretat. I això s’ha de dir clar.

Fallen els Comuns en la seva sobreactuació. Vincular els pressupostos a HRC és una desproporció (no he vist mai que condicionin el suport als pressupostos de l’Estat a la disminució de la despesa en armes, o la derogació de la llei mordassa, o a tantes coses similars). I em sobren, i de fa temps, aquestes exclamacions de moralina “el casino més gran d’Europa! Ludopatia!”. A veure, a algú l’han obligat mai a entrar a un casino i apostar? Jo diria que no. Si hi ha gent que vol que la plomin en aquests llocs, endavant, i a vigilar que tot sigui d’acord a la llei. Voler sobreprotegir la gent, prendre decisions morals per a tothom, és donar arguments a la dreta quan diu que defensa la llibertat. Al capdavall, lluitem contra l’alcoholisme, però no per això prohibim els bars, que jo sàpiga.

Crec que hi ha una catxa per part del PSC. Condicionant els pressupostos al HRC, queda bé amb els qui el volen (que jo crec que són menys dels que sembla, però amb molt bones posicions mediàtiques) i, si no surt, s’espolsen les culpes. I saben –perquè estic segur que ho saben- que, si no es fa (o es fa a mitges i a la baixa) és perquè ja no és negoci.

Aquí tothom va de catxa, inclosa la Caixa –extensions mediàtiques incloses- que el que vol és vendre els terrenys, fer caixa –ara amb minúscula- i desentendre’s de tot. Ja n’he parlat, d’aquestes maniobres  (AQUÍ)   

El més lamentable és que aquest tacticisme torpedini l’aprovació dels pressupostos (que també tenen sobreactuació generalitzada, algun dia n’haurem de parlar) i es faci a esquenes de la gent que confia en llocs de treball (pocs i dolents) o que això serà la panacea de tots els mals. Tot plegat per a una operació real que s’hauria pogut fer en més de quatre sectors ja existents al Camp de Tarragona, sense tants escarafalls.

Tip, molt tip.