Sobre Hard Rock Cafe, a poques hores de la votació dels pressupostos

 

El projecte de Hard Rock Cafè (HRC) ha passat a ser de rabiosa actualitat. Que sigui la línia vermella per als pressupostos ha generat tota mena d’intervencions -algunes una mica galdoses, la veritat- i, de retop, ha fet que jo hagués d’atendre unes quantes peticions de mitjans per aclarir conceptes. Déu-n’hi-dó.

En tot aquest debat, però, em temo que hi ha un excés de sobreactuació, de manera generalitzada. Més enllà de la sobreactuació habitual amb els pressupostos (amb tots, no només els de la Generalitat) sobre HRC tothom sobreactua: Govern i oposicions diverses, i alguns sectors interessats.

Anem per parts.

Sobreactua el Govern -insisteixo: a més de les habituals sobreactuacions de tots els governs amb els pressupostos; algun dia en parlarem- quan addueix el risc d’indemnitzacions i de prevaricacions si no s’aprova el PDU.

Per començar, hauríem de separar el PDU del procés general de HRC. El PDU és una peça, amb la seva lògica, i és condició necessària per a HRC, però no condició suficient. La retirada del PDU, des del punt de vista legal, no és problemàtica: en qualsevol moment, el promotor d’un planejament el pot retirar. No és usual, és més aviat estrany, però no seria excepcional. Ara bé, seria estrany, un cop tramitat, i sense elements determinants que hi obliguessin -per exemple, un informe mediambiental negatiu i sense possibilitats d’esmena-. Però això també ve del paper motor que ha assumit el Govern, i que em sembla un dels pecats originals que ara paguem. Certament, el Govern ha de facilitar determinades operacions (jo crec que aquesta no, però això és una altra història) però no em sembla que n’hagi d’assumir el paper director. Fins i tot des del punt de vista del planejament, si haguéssim deixat els PDU en el que han de ser -és a dir, no els haguéssim atorgat la capacitat de ser també el planejament derivat- les coses serien més senzilles: s’hauria aprovat un PDU bàsic, i el desenvolupament concret hagués correspost a HRC. Com que el Govern, al seu dia, s’hi va posar al davant, ha hagut d’assumir responsabilitats que altrament no tindria.

Però aquestes raons de possibles indemnitzacions milionàries les hauríem de matisar molt. Pel que fa al planejament urbanístic -i per això deia que hem de separar les coses- HRC no ha patrimonialitzat res de res, no té cap dret que hagi de ser compensat. Per començar, perquè no és propietari de cap terreny, i per seguir, perquè l’expectativa que un planejament general -que això és el PDU- pugui generar, no dona dret a cap indemnització, si el planejament no s’aprova. I això és ben sabut.

Una altra cosa és -o pot ser- el que hagi fet HRC en altres parts d’aquest procés, especialment per a la concessió de la llicència (per exemple, si ha hagut de constituir una empresa ad hoc, i si això ha suposat despeses). En aquest cas, com que la no aprovació del PDU faria impossible l’exercici de la llicència concedida, sí cabria que hi hagués algun tipus d’indemnització, en funció dels compromisos adquirits, però segur que, en cap cas -llevat que hi hagi contractes o convenis o el que sigui que no coneixem- indemnitzacions milionàries. No fotem.

Ara bé, sí que hi ha un risc important, i que em sorprèn que el Govern no hagi adduït (o potser ho ha fet i jo no me n’he assabentat, que tot podria ser) que és el dany reputacional. Al capdavall, HRC es presenta a un concurs convocat pel Govern. En la mesura que HRC hagi complert les seves obligacions, si ara el Govern decidís unilateralment trencar l’acord, seria emetre un senyal molt preocupant; seria dir que el Govern de Catalunya no és de fiar, que canvia les regles de joc a mitja partida i no té paraula. Mal senyal quan es volen captar inversions -encara que no aquestes- que el primer que demanen és serietat. Això em sembla molt més important que possibles indemnitzacions que no sé si poden ser gaire quantioses.

I pel que fa a la prevaricació... no fotem. Prevaricar és prendre una decisió injusta a consciència. Retirar el PDU no és una decisió injusta. Pot ser equivocada o imprudent, però no un delicte.

Sobreactuen les oposicions. Sobreactua el PSC, i no és el primer cop; ja ho va fer quan, amb un cerimonial absurd, va signar un acord amb exigències tan peregrines com “s’haurà de respectar el que diu el planejament territorial” com si calgués dir-ho explícitament. O que s’haurà de respectar el Catàleg de paisatge. És clar, per això hi és, el Catàleg (i, per cert, si aquell mamotreto amb forma de guitarra respecta el Catàleg de paisatge, ja podem plegar). En vaig parlar  AQUÍ  i també AQUÍ. És evident que, al PSC, se li’n refot HRC i utilitza això per a fer passar el Govern per l’adreçador i desgastar-lo. No passa res, les oposicions ja ho fan, això, però no cal que facin veure (i a més tan malament) que això els sembla tan important, sobretot quan saben que no es farà (després en parlarem, d’això).

Sobreactuen, de fa temps, els opositors a HRC -bàsicament Comuns, CUP, i la Plataforma i entorns diversos-. Sobreactuen quan mantenen una oposició en els mateixos termes des de l’any 2012, quan comença tot. Com si el projecte actual fos idèntic, que no ho és. I això no els nega cap legitimitat per protestar, que quedi clar, però mantenir les mateixes raons i llenguatge amb la fantasmada de Veremonte (600 ha, 12.000 màquines, sis casinos, el motorrail!) amb el que hi ha ara (61 ha, un casino, 1.200 màquines) denota una fixació i no voler assumir la realitat. Sense deixar d’estar-hi en contra, si volen, només faltaria.

Sobreactuen amb un excés de moralina (no nomes en això; en moltes coses hi ha una esquerra puritana que li està posant les coses molt fàcils a una dreta soi-disant defensora de la “llibertat”). Està molt bé anar en contra del joc i alertar del perill de ludopatia, però no tant erigir-se en censor de les decisions personals. Que jo sàpiga, a entrar en un casino i a jugar, no t’hi obliga ningú. Si algú es vol deixar plomar, és decisió seva, i els poders públics han de vigilar que ningú faci trampes, però no dir-li a la gent què ha de fer o no. I menys en un país on el que no falta són oportunitats de joc, començant pel que pots fer des del telèfon, i acabant per l’oferta  pública. No recordo que hagin promogut, al Parlament, la dissolució de l’EAJA. I sobre les expectatives de joc també en parlarem més endavant.

Sobreactuen més elements: l’alcalde de Salou -però això és més cosa del personatge- alguns mitjans de comunicació locals, o algunes organitzacions empresarials d’un nivell més aviat baix, per ser suaus.

Sobreactuen i, sobretot, enganyen. Perquè estic convençut que tots saben que això no es farà, o, si mes no, es farà molt mes reduït.

De la fantasmada Veremonte al projecte actual es va fer un procés important d’aterratge a la realitat, a allò que era possible, i estic convençut que aquesta reducció encara té corda.

Per començar -allò del joc que deia- l’escenari ha canviat molt del 2012 ençà. Ara, qui vol jugar, ho pot fer des del telèfon o des de l’ordinador. La necessitat de desplaçar-te a un casino és molta menys. Algú es pensa que hi ha mercat per a 30.000 m2 de casino? Podem pensar que la presencialitat importa. És clar, per això hi ha, a Catalunya, més de 20.000 màquines escurabutxaques repartides en centenars de bars i locals. Sense haver d’agafar un cotxe -perquè poc transport públic tindrà, això- i anar a un casino a no sé quants km. I això ho sap HRC, ho sap el Govern, i ho sap tothom. L’ocasió, si hi era, ha passat.

Tinc altres indicis que el mateix HRC es planteja una fase i després... ja veurem; ho podeu veure  AQUÍ. Aquesta primera fase suposa un total de 247.074 m2 de sostre, que és només una tercera part del total.

La meva convicció és que tothom sap que això, o no es fa, o, com a molt, es fa en una part que, de tan petita -en referència al tot- podria anar ara mateix en més de quatre sectors urbanitzables molt més senzills (sense anar més lluny, al sector 03 Pla de les Pomeres – Barenys,  de Salou, amb 834.327 m2 (un 25% més que el PDU!!!!) i un sostre de 333.730 m2, un 30% més que la primera fase de HRC. No cal PDU ni tantes complicacions.

Però, és clar, ningú vol assumir el paper de dolent de la pel·lícula. El Govern, pels motius de reputació que he dit, i perquè no deixa de ser una derrota, encara que estic segur que es quedarien molt a gust si això s’arxivés, si no n’haguessin de pagar cap cost polític. . Les oposicions a HRC, perquè no volen que el projecte es mori, sinó que volen matar-lo i penjar-se la medalla. L’oposició al Govern –PSC i JxC- perquè el que vol és desgastar el Govern, i per això li és indiferent si HRC es fa o no: si es fa, es penjaran la medalla, i si no, serà culpa del Govern. I em sembla que HRC també voldria fer mutis i marxar, però no vol perdre la fiança -10 milions d’euros- ni quedar malament, per la pròpia reputació. O sigui, això no s’ho creu ningú, però tothom fa veure una altra cosa. I deixo a banda el paper de l’actual propietari dels terrenys perquè no vull que em pugi la pressió.

Tothom va de catxa. Molt apropiat, tractant-se d’un casino. Llastimós, tractant-se d’un país.